El noi amb una maleta i un somni

Jordi Basté

Fragment

cap

Pròleg
Estimar l’ofici com si fos un art

He vist el món des de moltes altures. La de jugador, la de capità, la d’entrenador, la del que guanya, la del que perd, la de pare, la de l’amic. I a totes, absolutament a totes, hi ha una figura que ha estat present, discretament present, però present com només ho poden estar els imprescindibles: Ramon Cugat.

Escric aquestes paraules no com a tècnic del City, ni com a exjugador del Barça, ni com a fill de Santpedor. Escric com a Pep. Com a amic. Com a algú que un dia es va lesionar i va descobrir un metge que no només et cosia els lligaments, sinó que et reconstruïa l’esperança. Perquè això fa el Ramon: no cura només genolls, cura la por de no tornar a ser qui érem.

Recordo perfectament el primer cop que el vaig visitar. Tenia vint-i-pocs anys, el genoll inflat, i la sensació que tot podia acabar-se massa aviat. El futbol és cruel amb el cos, sobretot perquè el cos és la teva eina, el teu mitjà d’expressió. Em va mirar amb aquella barreja de saviesa i humanitat que el defineix, va agafar una làmina amb un dibuix de l’articulació i em va explicar, sense presses, què teníem i què faríem. I mentre parlava, jo sentia que ja m’estava curant. Encara no havia entrat a quiròfan, però ell ja m’havia operat l’ànima.

Amb els anys he après que el Ramon no és només un metge. És un home que estima el seu ofici com si fos un art. I ho és. L’art de mirar dins del cos humà, sí, però també dins del cor de qui pateix. Ha estat al costat dels millors jugadors del món i mai li he sentit una paraula de vanitat. Ha operat milers de genolls i continua emocionant-se amb cada alta mèdica com si fos la primera. Ha recorregut mig planeta portant la seva manera d’entendre la medicina i encara parla de l’Aldea com si mai se n’hi hagués anat del tot.

M’ha acompanyat en moments de màxima pressió, de decisions complicades, de pèrdues personals. Ha estat allà, com qui no vol fer soroll, però ho diu tot amb una mirada. A vegades només ens calien cinc minuts de conversa perquè tornés a veure clar què havia de fer. I no parlàvem de tàctiques, ni de lesions. Parlàvem de vida. De compromís. De silenci. De l’ofici de cuidar.

És difícil escriure sobre algú a qui estimes sense caure en l’hagiografia. Però aquest llibre no és un monument. És un retrat. El retrat del noi que va créixer entre arrossars, que va descobrir la passió per la medicina i que va saber combinar coneixement i intuïció com pocs. Del metge que mai va deixar de ser persona. De l’home que m’ha ajudat a ser millor en tots els sentits.

Ramon, escric això amb un respecte immens. No pel doctor que tothom coneix, sinó pel Ramon que conec jo. El que m’ha vist caure i m’ha ajudat a aixecar-me. El que mai busca el focus, però il·lumina a qui té al davant. El que escolta abans de parlar, i parla sempre des de la veritat.

No sé si aquest llibre et fa justícia. Però sé que calia escriure’l. Perquè hi ha vides que ens expliquen millor que cap discurs. I la teva, amic meu, és una d’elles.

PEP GUARDIOLA

1
El noi que creix entre camps d’arròs

A l’Aldea, a mig camí entre Barcelona i València, els camps d’arròs s’estenien com un llenç d’aigua verda i lluminosa que reflectia el cel i el vent com si fos una fina làmina de mirall. Allí, entre séquies, arrossars i moltes ventades, va néixer i créixer Ramon Cugat, acompanyat pel so de les canyes que s’agiten amb la brisa i per l’olor humida de la terra. El seu pare, també batejat com a Ramon, era un home de camp, fort i fidel als colors blaugrana, i també de paraula justa. La seva mare, l’Elvira, una dona d’esperit ferm que sostenia la família com un pilar infatigable. Completaven aquella llar les dues germanes, l’Elvira i la Nuri, aquesta última catorze anys més jove que el Ramon, i per a la qual el germà faria d’escut i de suport amb els anys.

Dels quatre als vuit anys, aquell nano primet i observador va trepitjar l’escola amb la il·lusió pròpia de qui descobreix el món; passat aquest període, però, l’economia familiar i els deures al camp el van portar a abandonar els llibres. Tot i això, enmig de les llargues jornades sota el sol, va trobar en el futbol una passió ardent. Jugava primer a l’equip del poble, i després al Tortosa i a altres conjunts de la comarca. Era ràpid, tenia un driblatge viu, i aquell talent primerenc no va passar desapercebut: el València el va voler fitxar quan el Ramon tot just havia fet els tretze anys.

Somiava ser futbolista, com tants nens de la seva generació, i no era cap quimera ingènua. Tenia talent i ganes, però l’entorpien unes cames excessivament vulnerables per a la duresa dels camps de terra. El dolor que sovint li impedia jugar, sense saber-ho, va ser el primer pas cap a la medicina esportiva. Segurament el destí ja li parlava a través d’aquells tendons rebels, com si li digués: «No jugaràs, però acabaràs ajudant a jugar».

Mentrestant, el seu pare, d’una lleialtat irrompible al Barça, va refusar l’oferta del València sense ni tan sols consultar-ho amb el fill. El Ramon no va saber res d’aquella oportunitat truncada fins molts anys després, gairebé a les portes de la mort del pare. El pare sempre va voler que el seu fill acabés jugant al Barça, i el destí, capaç de fer girar les rodes del temps, va fer que als quinze anys fos el Barça qui volgués comptar amb ell. Aquesta vegada, el pare no va dubtar a donar-li’n el consentiment, mentre que la mare, protectora i conscient del risc d’una vida lluny de la llar, li digué:

—Si penses que el teu camí et porta a Barcelona, ves-te’n. Però fes-ho amb el cap clar i sense mirar enrere.

Abans de partir, el pare del Ramon va parlar amb un veí, el doctor Josep Garcia Cugat, metge traumatòleg amb vincles estrets amb el Barça. Aquell contac

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos