2

El conductor del Renault 5 ni es va adonar que havia estat a punt d’atropellar la Paquita perquè just en el moment en què passava per davant dels apartaments Balandrau de Tregurà, ell mirava pel retrovisor. L’única cosa que li importava era allunyar-se del vehicle que el perseguia des de Camprodon. Malgrat que el cotxe que duia era antic i no estava acostumat a conduir-lo, corria força i semblava que s’havia desempallegat del seu perseguidor. No estava segur de qui era, però sí que no tenia bones intencions.

Una estona abans, quan després de treballar va tornar a l’habitació que tenia llogada a l’Hostal del Carme, se l’havia trobat remoguda i amb les seves coses escampades per tot arreu. Encara sota la porta d’entrada, va sentir fressa al bany de l’habitació, un soroll que l’alertava de la presència d’algú, i no s’ho va pensar gens. L’instint de supervivència el va empènyer a fugir cames ajudeu-me. Va baixar de dos en dos els esglaons de les escales de l’hostal, va creuar el bar restaurant que feia de hall de l’establiment i que estava desert com gairebé sempre, i va sortir a la plaça del Carme, on tampoc hi havia ni una ànima, només la pluja que queia insistentment des de feia hores.

No sabia què havia de fer ni on anar. Potser buscar refugi i protecció a la policia, però no sabia on podia trobar-ne. De moment, el que faria seria córrer i buscar algun lloc concorregut, com ara la plaça de la Vila, i si allà no trobava ningú, continuaria cap al Pont Nou, el carrer València o la plaça del Doctor Robert, llocs que normalment estan a petar els dies festius, però que en aquella època de l’any i amb tanta pluja, ves a saber si estarien deserts.

En sortir de l’Hostal va travessar la plaça del Carme i després va girar a l’esquerra pel carrer del Pi, un carreró estret, curt i humit per on només passen alguns vianants de tant en tant. A continuació, va girar a la dreta en arribar a Josep Morer, un carrer no gaire més ample que l’anterior, però suficient perquè hi circulin cotxes en sentit únic. El carrer acabava quaranta metres més endavant, a la plaça de la Vila, però no va fer falta que hi arribés perquè allà mateix se li va aparèixer la verge en forma de Renault 5 Alpine Turbo de color groc, blanc i negre. Just davant seu hi havia un cotxe aturat al mig del carrer. Estava buit, amb la porta del conductor oberta, les claus posades al contacte i el motor en marxa, tal com posava en relleu el fum que sortia pel tub d’escapament i es fonia amb la boira que ho envoltava tot. De la mateixa manera que fan alguns vilatans, acostumats al fet que circulin molt pocs vehicles pel centre del poble, la Dolors Codina, la propietària de l’auto, havia aturat el cotxe davant de l’estanc Morer i era a l’interior de la botiga, distreta comprant alguna cosa i xerrant amb la dependenta.

Sense pensar-s’ho gens, va entrar al cotxe, pitjà l’embragatge, ficà primera, va prémer l’accelerador i el vehicle va sortir disparat fent relliscar les rodes del darrere sobre l’asfalt mullat i deixant bocabadades la Dolors Codina i la dependenta de l’estanc que, quan en sentir el soroll van girar el cap en direcció al carrer només van veure que el vehicle havia volat.

La fugida, però, s’hauria pogut acabar molt aviat, ja que, uns metres més enllà de l’estanc, va estar a punt d’estampar-se contra una de les grans jardineres de ferro que eviten que els cotxes aparquin davant d’uns guals. L’elevada potència i el fet de tenir la tracció al darrere, feien que el Renault fos difícil de conduir, sobretot amb el terra moll. El conductor, però, va poder controlar el sobreviratge i tornar a redreçar l’automòbil just en el moment que passava per davant del carrer del Pi i veia, de cua d’ull, una ombra que s’acostava des de la plaça del Carme.

—Fote’t, cabró! —va cridar, mentre tornava a prémer l’accelerador per fer volar el cotxe en direcció a la sortida del poble per la carretera que baixa cap a Ripoll.

No va passar gaire estona, però, fins que un altre ensurt va aturar-li la fugida uns centenars de metres més endavant, a la rotonda que hi ha a la sortida del poble i on es creuen les carreteres de Setcases a la dreta, Ripoll al davant i Molló a l’esquerra. Just abans d’arribar-hi, va girar el cap enrere per comprovar si el seguia algun vehicle, sense adonar-se que a l’esquerra, per la carretera que baixa des de Molló, arribava un camió cisterna. Quan el va veure va frenar de cop, bloquejant les rodes del Renault, que va fer una virolla i va quedar aturat just a l’entrada de la rotonda, amb el cul gairebé fregant el camió i el morro mirant cap a Camprodon. Llavors el va veure, un cotxe, encara lluny, es dirigia directe cap a ell. Va abaixar la vista per veure el dibuix del pom de la palanca del canvi que indica com es posa la marxa enrere, va redreçar el cotxe i va entrar a la rotonda. Com que el camió cisterna havia agafat la carretera de Ripoll frenant-li la fugida, instintivament va sortir-ne per la dreta, en direcció a Llanars i Setcases, sense adonar-se que aquella era una via sense sortida, sobretot un dia d’hivern en ple temporal de pluja i neu.

Va vorejar el poble passant per la carretera de circumval·lació, amb dificultats per mantenir el cotxe dins la calçada molla quan va haver de creuar dues rotondes més i, després de deixar el passeig Maristany a l’esquerra, va accelerar a fons a la recta que duu fins a Llanars. Com que no venia cap cotxe en sentit contrari, va aprofitar per ajustar el seient a la seva mida i lligar-se el cinturó de seguretat, i quan va fer el mateix amb el retrovisor, va veure al fons les llums del vehicle que el perseguia.

—Merda, merda i merda! —va cridar, emprenyat.

Després de travessar Llanars amb molt de compte per no patinar als revolts, va tornar a prémer l’accelerador. Si hagués mirat el comptaquilòmetres hauria vist com la velocitat del petit Renault s’acostava als cent vint quilòmetres per hora, però la mirada només anava de la carretera al retrovisor per comprovar com de lluny era l’altre vehicle. En cas que aconseguís distanciar-se’n prou, miraria de trobar un lloc on amagar el cotxe perquè no el veiés el seu perseguidor. Després giraria cua per tornar a Camprodon i pensaria què havia de fer.

Passat Vilallonga, on el Renault gairebé va volar en passar a tota velocitat pels dos passos de vianants elevats que creuen la carretera, li va semblar que havia agafat prou distància per intentar amagar-se; només li faltava trobar un lloc adequat. Una mica més endavant, al trencall de Tregurà, va girar a l’esquerra. De segur que a la carretera estreta i sinuosa que puja fins al nucli agregat a Vilallonga trobaria algun camí o edifici on poder amagar el vehicle que havia sostret provisionalment i per causes majors a Camprodon. Va apagar els llums del Renault perquè fos més difícil veure’l i va intentar no pitjar els frens, així evitaria que s’encenguessin els fars posteriors del vehicle que podrien delatar la seva presència. En lloc de trobar un amagatall, però, va estar a punt d’estampar-se contra un ramat de vaques que ocupaven tota l’amplada de la carretera.

—La mare que us va parir! Però que no veieu com plou? Què feu aquí al mig de la carretera? Foteu el camp, males bèsties —va dir-los com si els animals poguessin entendre’l.

Instintivament, va tocar el clàxon i va accelerar i frenar unes quantes vegades per mirar de fer fora els animals de la carretera. Quan per fi va aconseguir passar entre les vaques, va veure pel retrovisor les llums d’un vehicle que s’acostava. L’estratègia per desempallegar-se del seu perseguidor semblava que no havia servit de res, així que va tornar a prémer l’accelerador, el motor del Renault va xisclar en superar les cinc mil revolucions per minut, i va sortir disparat en direcció a Tregurà enfilant-se per una de les carreteres més revirades de la comarca.

Si fins llavors, la velocitat del Renault l’havia ajudat a posar distància amb el seu perseguidor, ara, sense trams rectes i amb revolts enllaçats, havia de lluitar amb el volant per mantenir el cul del vehicle dins la carretera, així que quan mirava pel retrovisor, si bé no veia directament les llums del seu perseguidor, sí que de tant en tant veia entre els arbres que envoltaven la carretera la claror produïda pels fars del cotxe que l’empaitava.

Així va ser com al cap d’uns minuts va arribar a Tregurà sense haver-se distanciat prou de l’altre vehicle ni haver trobat cap lloc on amagar el Renault.

Després de travessar el poblet i donar un ensurt de mort a la Paquita, va continuar muntanya amunt, conduint sota una pluja espessa que impedia veure-hi més enllà de vint o trenta metres. Ben aviat la carretera es va convertir en una pista forestal i, a mesura que guanyava altitud, l’eixugaparabrises no només havia de retirar les incomptables gotes de pluja que queien damunt del vidre dificultant la visibilitat, sinó també les partícules sòlides de color blanc que es feien cada vegada més nombroses.

Si el conductor no hagués tingut el cor a mil i no hagués estat mirant pel retrovisor a cada moment, si hi hagués hagut prou llum i s’hagués fixat bé en les volves que s’acumulaven al vidre del davant, potser hauria vist que en realitat no eren del tot blanques sinó d’un color lleugeríssimament marronós. L’aire que empès pel vent del sud arribava al Pirineu venia de molt lluny, del nord d’Àfrica. En arribar a la cadena muntanyosa es va veure obligat a remuntar els més de dos mil metres d’altitud, la qual cosa va fer que es refredés i que la humitat sobrant es condensés en forma de gotes d’aigua i flocs de neu. Però com que l’aire duia la pols en suspensió que havia aixecat del terra als deserts africans, els flocs de neu tenien un lleugeríssim color marró, un to gairebé imperceptible a simple vista, però que l’endemà s’apreciaria perfectament en contrast amb la neu de sota, la que cobria el Pirineu abans que aquell 22 de febrer de 2021 comencés a nevar.

L’advecció relativament càlida de vent del sud estava deixant molta pluja a tot el Pirineu català, també al Ripollès. En tot l’episodi s’acumularien més de cinquanta mil·límetres a bona part de la serralada i més de cent a Ulldeter. Com que la temperatura era relativament suau, al matí la cota de neu rondava els dos mil metres, però amb el pas de les hores havia anat baixant i ara voltava els mil sis-cents.

A aquella hora de la tarda, a punt de fer-se de nit, ja s’havia acumulat força neu nova per damunt dels dos mil dos-cents metres. Per sota d’aquesta cota, en canvi, la neu que queia estava en procés de fusió, era densa i humida, amb força aigua, que en caure, s’infiltrava en la neu antiga que tenia a sota, trencant l’estructura interna d’aquesta, reduint la seva cohesió i convertint-la en una neu molt menys sòlida, més líquida. Si fa no fa, a la neu li estava passant el mateix que a la nata muntada en esprai, que al cap d’un temps d’haver sortit del pot, perd la seva consistència i esponjositat, és incapaç de mantenir la fermesa i es transforma en una substància a mig camí entre un sòlid i un líquid, un material que damunt d’una superfície prou inclinada no pot mantenir-se enganxada a terra i llisca cap avall. Va ser així com la neu que hi havia al Pirineu per sota dels dos mil dos-cents metres va passar lentament a mantenir un equilibri inestable, un estat en què qualsevol pertorbació, com per exemple el pas d’un esquiador, un cop de vent fort, o el mateix pes de la neu acumulada damunt seu, podia fer que tot plegat acabés lliscant muntanya avall en els pendents més inclinats, típicament als llocs amb inclinacions superiors als trenta graus.

Malgrat veure com cada vegada s’acumulaven més flocs de neu damunt del parabrisa del Renault, el conductor no va pensar en les conseqüències que tenien la quantitat i el tipus de precipitació que des de ben d’hora queia a la zona que envoltava la pista forestal per on circulava; l’única cosa que el preocupava era que si la pista es cobria de neu, cada vegada li costaria més mantenir el cotxe dins la carretera, i que si se n’hi acumulava molta, probablement el cotxe no podria avançar i s’hauria d’aturar definitivament.

Per sort, i malgrat que amb el canvi climàtic cada vegada hi havia menys episodis de neu que dificultessin la circulació dels cotxes a la vall de Camprodon, la propietària del cotxe, fent cas dels consells del seu difunt pare, tenia dos jocs de neumàtics per al seu Renault, un d’estiu i un altre d’hivern. Les cobertes estaven ben guardades en una estanteria del Garatge Jordi i eren religiosament substituïdes les unes per les altres cada mes de maig i de novembre. Amb aquells neumàtics, doncs, el cotxe podria continuar circulant sobre la pista nevada, sempre que no s’hi acumulés molta neu i que el pendent no fos gaire acusat. El conductor creuava els dits perquè això no passés, al mateix temps que esperava que el cotxe que l’empaitava no fos un tot terreny. En cas contrari, llavors sí que havia begut oli.

A mesura que guanyava altitud i després de superar la creu de fusta, els flocs ocasionals es van convertir en una nevada copiosa i el terra va anar quedant ben blanc. A més, si fins llavors havia dut els fars apagats per no facilitar la persecució, ara ja era imprescindible dur-los engegats per veure-sâ

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X