1

L’udol va tornar a retrunyir per la vall. Com una queixa, com un lament. Un udol planyívol que es repetia cada pocs segons. Cada vespre, després de la posta de sol, aquells pobres animals pujaven a la roca, alçaven el musell i cridaven a les muntanyes. No els havia vist mai pel poble a plena llum del dia, només apareixien quan es feia fosc.

El Rudi Sarmiento es va apropar a la finestra. La lluna rodona il·luminava el quadre que tenia al davant. Des d’allà, a un grapat de metres del nucli antic, podia observar la vall i totes les cases habitades del poble. Just davant seu s’aixecava una gran roca amb el cap esquitxat de molsa, a la qual tothom anomenava «el Penyal» i que feia de fonament de les edificacions més antigues. Quatre cases del nucli vell s’aguantaven sobre aquesta enorme massa de pedra calcària. Al darrere, erigida en mur de separació entre el cel i la terra, s’alçava, majestuosa, la serra de Sant Gutram. El vent i la pluja l’havien modelat durant milers d’anys allisant-li el relleu. L’únic pic que en sobresortia la dividia en dues parts gairebé de la mateixa llargada. «La penya del Tro», en deien des de temps immemorials. El pas dels anys i la intempèrie n’havien anat esmicolant part de la base, i els grans blocs de pedra que havien rodolat pendent avall havien format una barrera de roca que la separava del bosc de roures de fulla petita i de pi roig que hi creixia als peus. A la part més septentrional de la serralada hi destacava el turó de la Pometa, una petita protuberància a la qual es podia accedir per l’antiga senda que feien servir els vells traginers per creuar d’una conca a una altra i acudir a les fires. Ara només hi pujaven de tant en tant alguns excursionistes i, un parell de cops l’any, els responsables del centre de conservació de rapinyaires deixaven veure als turistes, per un mòdic preu, com un grup de voltors esbudellaven uns quants conills morts. Just a l’altra banda del turó, sobre el barranc, en un dia clar i si afinaves la vista, es podia albirar l’antic refugi, just a tocar de la zona més escarpada de la serralada, també coneguda com «la Pedregada».

Ossos no havia tingut mai censades més de quaranta persones. Era un dels pocs entorns salvatges dels Pirineus que no havien sucumbit a la insensibilitat humana. Eren molts els qui havien intentat establir-s’hi, cridats per la pau i la bellesa del paisatge, però solien canviar d’idea així que arribava l’hivern. Llavors la meteorologia començava a assetjar les cases que havien quedat abandonades fins que aconseguia esfondrar-ne la teulada, i a partir d’aleshores les construccions erigides per combatre les inclemències del temps s’ensorraven com castells de sorra quan el vent, la pluja i la neu les assaltaven.

El Rudi Sarmiento va encendre un altre cigarret, va expulsar el fum per la finestra i va tornar a preguntar-se com s’havia pogut deixar enredar per mudar-se a aquell racó deixat de la mà de Déu. La Fiona havia nascut a pocs quilòmetres i no hi havia dubte que, tot i la seva discapacitat, acabaria adaptant-se a la duresa de l’entorn, però ell estava acostumat a viure envoltat de ciment i asfalt. I, així i tot, havia de reconèixer que era un privilegi tenir aquell preciós quadre obert a la paret de casa. El bosc, les pastures, els núvols, la terra, el cel... Molts dels colors de la paleta d’un pintor hi eren representats, i els altres anirien apareixent a mesura que s’anessin succeint la tardor, l’hivern i la primavera.

Quin lloc millor que aquell perquè la Fiona comencés una nova vida? Un nou començament en què ell hi tenia reservat un paper protagonista. «Tornar als orígens», aquesta havia estat la màxima que havia fet servir ella quan li havia proposat que l’hi acompanyés. És clar que, si hagués sabut com sortirien els resultats de les últimes proves mèdiques, la resposta hauria estat molt diferent. El Rudi va estossegar tant que se li van negar els ulls, com si se li hagués entravessat a la gola una espina de peix. Va apagar el cigarret i va fer un glop llarg a la llauna de cervesa que havia agafat de la nevera. Feia menys d’una setmana que havien acabat d’instal·lar el nou generador. El líquid amarg li va lliscar per la gola i va notar el pessigolleig del gas al nas.

Tenia un paper a la mà. Feia hores que no el deixava anar. Se les havia empescat per ficar-se el sobre a la butxaca sense que ho veiés la Fiona quan havien recollit el correu a l’oficina de Valira el dia anterior. Es tractava dels resultats d’una analítica. Fins aleshores s’havia aferrat, com un nàufrag a un tros de fusta, a la il·lusió que serien bones notícies, però, tal com li havia vaticinat el metge, els alts nivells de calci a la sang corroboraven el que ja feia setmanes que li anunciava el cos: el càncer s’havia propagat als ossos. No hi havia cap esperança, aquell document el sentenciava a mort.

Aquella nit va tornar a dormir malament, i al matí encara voltava per la casa amb els resultats de les proves a la mà. La Fiona, que s’havia aixecat a trenc d’alba, va entrar a la casa fent molt soroll i va tancar la porta. Va deixar una bossa de tela amb un ram de flors sobre la taula i va arrossegar la cama ortopèdica fins al menjador. Portava els cabells una mica molls i els ulls li brillaven com si fos una nena petita la nit de Reis.

—Vaja, mireu qui ha arribat... La dona més bonica de la vall.

—Calla, adulador.

—Tenies raó. Tot i la tronada d’ahir, avui s’ha aixecat un altre dia esplèndid. Però ja veig que l’estàs aprofitant —va fer el Rudi amb un somriure—. Al final potser sí que va ser bona idea venir a viure al cul del món.

—Ja et vaig dir que t’agradaria —va replicar ella acostant-li el cos calent.

La Fiona va envoltar-lo amb els braços mentre el Rudi amagava a la butxaca dels pantalons el full amb els resultats de les proves. Per la finestra es colava una brisa tèbia. Uns quants voltors es deixaven emportar pels corrents ascendents d’aire calent arribats de l’altra banda de la serralada. Els grills carrisquejaven enfollits sota les pedres, tot i que, per ser ple estiu, la temperatura era agradable. El termòmetre no acostumava a sobrepassar els vint-i-sis graus, i a la nit refrescava. Mentre un altre atac de tos li sacsejava violentament les espatlles, el Rudi va aixafar la punta del cigarret dins la llauna de conserva que feia servir de cendrer.

—Rudi, amor meu, quan deixaràs de fumar? —va preguntar-li ella posant-li una mà a l’esquena. El Rudi va intentar parlar, però els estossecs l’hi van impedir. Tenia els ulls vidriosos i una llàgrima que ja apuntava a l’abisme—. M’ho vas prometre.

El Rudi va pensar que era la dona més bonica que havia vist mai i que, malgrat les circumstàncies, se sentia un home afortunat.

—Aviat, molt aviat —va respondre quan els pulmons li van concedir una treva.

Feia tan sols un parell de mesos que el Rudi Sarmiento i la Fiona Leni s’havien instal·lat en aquell poble mig abandonat dels Pirineus que suposadament havia d’estar habitat només per ells i una altra parella jove que també havia decidit fugir del soroll de la civilització. Quan van anar a empadronar-s’hi l’home del registre els va dir que no trobarien ningú més a catorze quilòmetre a la rodona. El Rudi no les havia tingut mai totes, en relació amb el trasllat, però havia acabat claudicant després de rondinar excuses poc convincents durant un parell de setmanes. I tot per una raó molt senzilla: era incapaç de negar-li res a aquella dona meravellosa. Hauria fet qualsevol cosa per ella. Fins i tot abandonar la seva estimada ciutat, deixar enrere amics i família, i mudar-se a un poble abandonat enmig de la muntanya. Feia temps que s’havia adonat que la seva única missió a la vida era fer-la feliç, i, encara que aquell caràcter seriós i inconformista de mena pogués fer creure el contrari, se sentia l’home més afortunat del món només pel fet de poder intentar-ho.

Quan van visitar el poble per primera vegada, va pensar que potser ella tenia raó i aquell era un bon lloc on començar de nou, on oblidar definitivament l’accident i continuar endavant. La Fiona havia comprat la casa a preu de saldo. El propietari, un vell amic dels seus pares, difunts tots dos, havia heretat la casa d’un familiar llunyà que no havia posat mai els peus al poble i que només li sonava de sentir-lo anomenar en alguna història de sobretaula. L’home no comptava que hi hagués ningú disposat a comprar una casa ruïnosa situada en un dels paratges més feréstecs dels Pirineus, així que quan la Fiona li va fer una oferta, no s’ho va pensar dues vegades.

La Fiona Leni havia nascut a menys de quaranta quilòmetres i coneixia prou bé l’entorn. Un parell de nois que treballaven fent el manteniment de les pistes d’esquí li van cobrar el doble del que havia pagat per la casa per arreglar-li la teulada, netejar l’era i reconstruir el corral. Ella i el Rudi tenien uns petits estalvis, així que la idea era viure de renda fins que ho poguessin fer del que fossin capaços d’extreure d’aquella terra i d’aquells boscos. Per començar, van fer una mica d’hort; van comprar unes quantes gallines, quatre conills i una cabra, i van començar a arreplegar llenya de cara a l’hivern. La propietat tenia un pou d’aigua a pocs metres de la casa, així que disposaven del més elemental per subsistir sense ajuda de ningú. De gana i fred no en passarien, i, si tot anava bé, potser podrien vendre l’excedent per comprar el que no eren capaços de produir per ells mateixos, com ara oli o farina per fer pa. Durant els mesos que van durar les obres de rehabilitació van fer un munt de llistes amb l’imprescindible per viure en aquell entorn. La idea era estar-se de tot el que no fos indispensable i centrar-se només en el que era veritablement important, és a dir, escalfar-se, alimentar-se, tenir un sostre sobre el cap i un llit calent on passar la nit. Res més. De tota la resta, se n’oblidarien almenys fins al dia en què alguna de les coses a les quals havien renunciat tornés a revelar-se com a essencial. El bon temps i la feina de rehabilitar l’espai havien fet que l’aclimatació a aquella nova vida fos més senzilla del que s’havien imaginat, així que semblava que tot anava bé.

La Fiona va omplir un got d’aigua fresca de l’aixeta de la cuina i se la va beure d’una tirada. Tot i que feia calor, la fredor de l’aigua provinent de les muntanyes feia mal als queixals. Va apropar-se a la finestra, la va acabar d’obrir de bat a bat i es va omplir els pulmons amb aquell aire dolorosament pur. La penya del Tro centellejava amb cada raig de sol que li tocava la cresta. Una papallona va desfilar per davant seu, saltironejant com si fos un titella de paper, mentre l’aeroplàncton surava al raig de llum que s’havia colat al menjador a través de la finestra.

—Et dono una moneda pels teus pensaments —va dir ella en veure que el Rudi feia estona que havia volat a un altre lloc.

—Seria una moneda perduda. No pensava en res important.

—Doncs jo volia explicar-te una cosa —va afegir ella acostant-se-li a poc a poc, balancejant el cos a cada pas com un petit vaixell en una tempesta.

Al Rudi no li feia gens de nosa la pròtesi. Al contrari, la trobava fascinant. Quan va conèixer la Fiona ja havien passat un parell d’anys des de l’accident i la pròtesi transtibial era una part més del seu cos. Indiscutiblement, la Fiona tenia les cames més boniques que havia vist mai, i ell no es cansava d’admirar-les.

—Ah, sí? I es pot saber de què es tracta? Espero que no sigui res dolent, ara que sembla que tot comença a rutllar —va mentir el Rudi.

—Tinc una notícia. Una d’important.

—Una notícia? Caram, em pensava que aquí no hi hauria més notícies que les que poguéssim generar nosaltres mateixos.

—I no vas errat. Estàs preparat?

—Doncs no n’estic segur, però... som-hi. Dispara.

A la Fiona li van brillar els ulls.

—Estic embarassada.