Manuela Jones (edició en català) 3 - El quadre secret del Prado

Miriam Mosquera
Myriam Seco Álvarez

Fragment

Pròleg

prÒLEG

En la nostra excursió al Prado, el profe d’història ens va donar un full amb preguntes que havíem de respondre. En una ens demanava que busquéssim les «Pintures negres» de Francisco de Goya, uns quadres foscos i misteriosos que va crear quan ja era vell i amb els quals va voler expressar els seus malsons, pors i desil·lusions.

Saturn devorant el seu fill és la més esgarrifosa de totes aquestes pintures.

Mentre m’acosto al quadre, observo amb atenció el monstre, que, amb els ulls molt oberts i una expressió de bogeria, es menja el seu propi fill.

No havia vist res tan desagradable des de l’escena del sacrifici a Indiana Jones i el temple maleït (sí, aquella pel·li en què el sacerdot arrenca el cor a un home i que em va traumatitzar durant anys). No obstant això, no estic tensa perquè el quadre que tinc al davant sigui desagradable, sinó per tot el que amaga: la sang, el fons negre, l’expressió d’un gegant que s’ha trastocat… No m’estranya gens que Goya triés aquest quadre per amagar un secret tan valuós.

Quan soc davant la pintura, m’aturo. Tret dels llums de seguretat que brillen des del sostre, la sala està completament a les fosques.

Em costa molt respirar perquè estic emocionada, i bastant cansada de la persecució, i també perquè tinc por. Aixeco un braç, que em tremola lleugerament, i estrenyo amb força la làmpada de llum ultraviolada que tinc a la mà.

La llum blanquinosa il·lumina Saturn i també el cos del seu fill, i observo els traços que Goya va deixar a la tela entre el 1820 i el 1823. Els batecs se m’acceleren mentre moc la làmpada per damunt del quadre, com si fos un agent de l’FBI investigant un crim, i, quan trobo el que busco, paro de cop.

És un número.

L’únic número que ens falta.

—És aquí —xiuxiuejo.

—Bé —em respon una veu que no esperava, una veu femenina amb accent italià de la qual fa hores que fujo—. Gràcies per haver-nos fet la feina.

I, quan em giro, una pistola m’apunta directament al pit.

Entre dones i deesses que filen el cel

s' amaga un misteriós duel.

En la tremolosa tela, el seu destí s' hi enreda,

com aranyes humanes que teixeixen la seva condemna.

La seva tasca va ser captada per un pintor immortal,

que en el llenç ens parla d' aquest enigma tan gran.

Capítol 1

El Museu Arqueològic ja estava tancat al públic, i tant els meus passos com els del J. J. trencaven el silenci de les sales. Els últims visitants acabaven de marxar i, mentre els guàrdies de seguretat tancaven les portes, el meu germà bessó i jo travessàvem els passadissos en direcció al despatx dels pares. Normalment ens en anàvem directes a casa en sortir de l’institut, però aquell dia jo havia tingut classe de dansa i, per alguna raó, el J. J. havia decidit esperar-me. Per això, com que se’ns havia fet tard, anàvem a buscar els pares per tornar-nos-en amb ells en cotxe (i així ens estalviàvem el trajecte tan pesat en autobús fins a casa).

—Què has estat fent mentre jo era a classe de dansa? —vaig preguntar al meu germà.

—I a tu què t’importa? —em va demanar ell al seu torn, sempre tan simpàtic.

—De fet, no m’importa, però em sorprèn que no te n’hagis anat a casa. Has estat gairebé tres hores esperant-me! —vaig replicar.

El meu germà es va limitar a arronsar les espatlles i jo, en adonar-me que no em respondria, vaig deixar d’insistir-hi.

Ja s’estava fent de nit, i l’únic que volia després d’un dia tan llarg era arribar a casa, sopar i fer una última videotrucada amb la Claudia (la meva millor amiga) abans d’anar-me’n a dormir. Havíem estat juntes a classe de dansa feia només unes hores, sí, però sempre teníem mil coses per comentar (la nota que l’Andrea havia enviat a l’Eduard a mitja classe de música, l’esbroncada que havia clavat la de llengua al Mario per haver fet servir el mòbil a classe, l’examen sorpresa de francès…). Però encara havia d’enllestir la redacció de llengua i preparar l’exposició sobre els estats de la matèria que la profe de física i química ens havia posat a traïció. Que dura que és a vegades la vida!

—Que no ens descuidem de demanar al pare i la mare que ens signin l’autorització de la sortida —vaig dir al J. J.—. L’excursió és divendres i ja som a dimecres! Ja l’hauríem d’haver donat avui al profe d’història.

—Hem estat molt enfeinats amb l’examen d’anglès.

—Però si no has estudiat ni un sol dia, xampinyó!

El meu germà va somriure; jo vaig girar els ulls en blanc. Li dic «xampinyó» des que som petits perquè li encanta posar-se uns gorros de llana que fan que el seu cap tingui forma de bolet. En els darrers mesos havia arribat a la conclusió que ho feia per no pentinar-se, perquè és difícil controlar els cabells castanys i rebels que hem heretat de la mare. La Claudia estava d’acord amb mi.

—A mi no em cal estudiar —em va respondre—. Veig molts vídeos en anglès, caracastor.

—És veritat —li vaig dir, sense fer cas del renom que m’havia posat per ficar-se amb la mida de les meves dents—. Oblidava que ara ets tot un influencer internacional.

—Calla —va murmurar. Cada vegada que li recordava com havia augmentat el seu nombre de seguidors a les xarxes socials, es posava vermell com un tomàquet—. No soc cap influencer.

Vam avançar pel recinte mentre una dotzena d’estàtues gregues ens observaven. La Charlotte Jones, la nostra mare, és la directora del museu; l’Eloi Jones, el nostre pare, el subdirector. Tots dos van ser uns arqueòlegs famosos de joves, però quan vam néixer nosaltres van deixar enrere les expedicions a ciutats perdudes per dirigir el museu i centrar-se en la família. Per això el J. J. i jo havíem crescut envoltats de mòmies, àmfores gregues i mosaics romans en els quals els gladiadors lluitaven pel seu honor al Coliseu de Roma. Gairebé em sentia com el meu ídol, el famosíssim Indiana Jones, només que ell vivia centenars d’aventures i jo havia de demanar una autorització signada als meus pares perquè em deixessin anar d’excursió.

—Ara de debò —vaig dir al meu germà per reprendre el tema de l’examen d’anglès—. Creus que aprovaràs?

—Suposo que sí. I tu?

Havíem fet l’examen d’anglès just aquell matí, i encara tenia mal de cap només de pensar com m’havia costat respondre’n les preguntes. Únicament destacava en història i educació física, les dues assignatures que em permetrien convertir-me en una aventurera, com ho havien estat els pares. Aquell era el meu somni.

—No crec que l’aprovi, però no ho diguis als pares —li vaig respondre—. Almenys, fins que ens hagin signat l’autorització per a l’excursió.

Després de pujar en ascensor fins a la tercera planta del museu, on es trobaven les oficines, vam arribar al despatx dels Jones. Els nostres pares eren els únics empleats de la institució que, a aquelles hores, encara continuaven treballant. Estic segura que, si la nostra gata Nefertiti no els fes mala cara cada cop que arriben tard a casa, molts dies treballarien també a la nit.

—De què parlen? —va xiuxiuejar el J. J. quan ja érem a tocar de la porta.

Vaig entretancar els ulls i, sense fer soroll, vaig sentir la conversa dels nostres pares. Tots dos semblaven amoïnats, i això em va picar encara més la curiositat.

—La policia m’ha dit que anem amb compte —deia la mare—. Potser hauríem de demanar més seguretat.

—No diguis ximpleries, Charlotte —li va respondre el pare—. No és tan senzill entrar al museu.

—La Fiorella Giordano és la millor lladre del món, Eloi. S’ha endut peces del Museu del Louvre, del Museu de Pèrgam i fins i tot del Museu Britànic. Si l’han vist aquí, a Madrid, és perquè vol alguna cosa.

El J. J. i jo ens vam mirar sense dir res i ens vam posar en alerta. Just aquell matí tots dos havíem sentit les notícies sobre la Fiorella Giordano, la millor lladre d’obres d’art. Sembla que la policia internacional feia anys que la buscava, però eren incapaços de trobar-la. Aquella dona era una artista de les disfresses, un fantasma molt difícil de localitzar. Havia entrat als museus més importants a través de túnels secrets, i fins i tot havia robat a col·leccionistes privats. Qualsevol persona que treballés en un museu tremolaria en sentir el seu nom.

Il·lustració d’un noi i una noia amb l’orella enganxada a una porta entreoberta que deixa veure a una dona asseguda a una tala amb documents i a un home darrera mirant-la.

—No ens amoïnem abans d’hora, entesos? —va fer el pare—. El nostre museu no corre perill, amor meu.

—Vam prometre protegir els tresors de l’antiguitat, Eloi. «Mentre els Jones existeixin, sempre hi haurà algú que defensi el patrimoni històric». Ho recordes, oi? No podem permetre que la Fiorella Giordano se surti amb la seva.

El pare es va quedar callat i, durant uns segons, tots dos van estar en silenci. Després, probablement perquè s’acabava d’adonar de l’hora que era, la mare va preguntar:

—On es deuen haver ficat el J. J. i la Manuela?

Tant el meu germà com jo vam fer un bot i, abans que sospitessin que hav

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos