Carolina

Jenni Rodà

Fragment

cap-2

Carol

—Ens hi apuntem o què, Carol?

Em vaig mirar la Nina amb incredulitat. Segur que ja m’estava prenent el pèl: hi tenia la mà trencada.

—Passo de les teves bromes.

—T’estic parlant seriosament. I també ho podem dir a l’Estel i a l’Aida. Va, que és per a una bona causa... Aquesta gent ens necessita!

Llavors em va acostar la revista amb textura de pansa a pocs centímetres dels ulls: volia que em fixés en l’anunci de quasi mitja plana de la contraportada. Però jo era incapaç de llegir res de res del que hi deia: només distingia un requadre groguenc amb unes lletres majúscules i negroses a dins.

—Per anar bé, me l’hauries d’apartar una mica de la cara.

—Sí, perdona, és l’emoció.

Que n’era, d’exagerada, la Nina, quan volia! La típica persona que de qualsevol bajanada en feia tota una pel·lícula. Amb personatges, trama i localitzacions elaborats fins al més petit detall. Una venedora de fum, una encantadora de serps, una farsant que et venia gat per llebre cada vegada que li donava la gana i sense perdre el somriure.

—Amb mi no hi comptis.

Aquella va ser la meva resposta després de llegir detingudament el reclam publicitari.

—Vinga, Carol, que pot ser molt divertit!

—Que t’he dit que no!

—Per què? Almenys ho podríem provar...

—No ho volies comentar a l’Estel i a l’Aida? Potser amb elles tindràs més sort.

—Sempre m’has d’esguerrar les il·lusions!

—Jo no t’he esguerrat res. Només t’he dit que no m’interessava.

—Sí, d’acord, tens raó. Però seria una excusa perfecta per fer alguna cosa juntes...

—Si estem juntes tot el dia!

—Les hores d’institut no valen.

—Ai, Nina, que no!

Just en el moment en què jo estava dibuixant la circumferència sencera de la lletra «o», ella va abaixar la mirada. El gest m’indicava que finalment havia acceptat la meva negativa.

—Que sàpigues que estàs perdent l’oportunitat de fer una cosa que deu ser superinteressant. Després no em facis el ploricó, eh! Jo ja t’he avisat...

M’havia equivocat. Encara no es donava per vençuda.

—Estigues tranquil·la que no et recriminaré res.

—Així..., no et convenceré?

—No!

Per què a la Nina li costava tant d’entendre que de vegades no es podia sortir amb la seva?

Malgrat tot, dues setmanes després d’aquella conversa, totes quatre posàvem els peus al local d’assaig que indicava la revista. La Nina, a còpia d’insistir-hi, ens havia aconseguit convèncer.

—Hola!

La Nina va cridar tan fort per fer saber que havíem arribat que quasi tots els que eren a dins de la sala van fer un bot.

—Perdoneu, no era la nostra intenció espantar-vos. Potser hauríem d’haver picat al timbre abans d’entrar, però com que la porta era oberta...

—I ara, no us preocupeu, igualment no funciona! Ja veureu que tot això és una mica rudimentari... Vosaltres deveu ser les que vau trucar fa pocs dies per l’anunci de la revista, oi?

—Sí, exacte! I què, s’hi ha animat més gent?

—En principi, a banda de vosaltres quatre, sembla que unes deu persones més. A veure si avui també van venint. Així segur que farem molta cosa!

No vaig entendre la cara de bleda que feia la Nina mentre parlava amb aquell paio. Jan, ens va dir que es deia, i que tenia vint-i-set anys, i que era un dels més grans allà. Que era qui remenava les cireres —el cap de colla, vaja—, no va fer falta que ens ho aclarís: els mots justos, les gesticulacions que feien d’acompanyants i el to escaient ho posaven clarament de manifest.

—Som l’Estel, l’Aida, la Carol i jo mateixa, la Nina. I estem molt contentes de ser aquí!

—Doncs nosaltres encara més. Gràcies a persones com vosaltres podrem seguir endavant!

La Nina va fer un somriure per corroborar que havíem fet la bona obra de l’any.

—Si voleu, us ensenyo el local. No és gran cosa, però ens l’estimem com si tingués tots els luxes que us pugueu imaginar.

Només ens van caldre cinc minuts mal comptats per fer el recorregut: una sala —amb el sostre tan alt com un sant Pau, això sí—, un lavabo, un vestidor i un magatzem. Amb el que sí que ens vam entretenir va ser amb el jardí que hi havia a la part del darrere. Del carrer estant, situat força al rovell de l’ou de la ciutat, no m’hauria imaginat mai que en aquell tros de fàbrica en desús des de qui sabia quan hi podia haver aquell bé de Déu. La rampa que hi conduïa era pronunciada i ombrívola, però, en obrir la porta que hi posava el punt final, l’explosió de colors et donava la benvinguda i convidava a entrar-hi i convertir-ho en un bon refugi. Hi havia una figuera i un presseguer, i més d’una vintena de testos, tots de la mateixa tonalitat de verd, que acollien flors de diversos tipus. Hi vaig reconèixer dos geranis fúcsies, una hortènsia lilosa, tres petúnies grogues i un branquilló de menta que embriagava.

—Això és el paradís!

Va ser l’Estel qui ho va dir. I me’n vaig alegrar: ja estava bé que algú que no fos la Nina s’atrevís a garlar.

—Quan hi fem algun sopar encara el trobareu més especial. Estic segur que us captivarà.

—No en tinc cap dubte... Si voleu ja podem anar buscant data!

La Nina, òbviament, va haver de tornar a ficar cullerada a la conversa. No era noia de silencis, ella.

—Llavors us trobeu els divendres, oi?

—I els dimarts, qui pot, també. Sempre de vuit del vespre a deu de la nit. I potser algun dia extra per assajar els pilars. Us va bé?

—Els divendres segur que sí! Els altres dies no t’ho podem assegurar del cert, però també intentarem venir. Serà una manera de desconnectar de l’institut.

—Feu totes el mateix curs?

—Sí, som els conillets d’Índies de l’ESO. Estem fent quart.

—O sigui que teniu...?

—Setze anys, de la quinta d’en Naranjito! Bé, la Carol encara no: fins a principis de novembre res de res.

En Jan em va mirar. La meva intenció era somriure-li, però els meus llavis no van ser capaços de moure’s ni un mil·límetre. Em sentia ridícula, amb les galtes que em bullien. Sempre hi ha d’haver la pipioli de torn, i m’havia tocat el rebre.

—Mira, quan arribi el dia de celebrar que deixes enrere els quinze, podem venir aquí. Encara que faci una mica de fred, crec que ho podrem suportar. És que a mi aquest jardí m’ha deixat sense paraules!

I una merda! A la Nina no hi havia absolutament res al món que la deixés sense paraules. Sempre tenia alguna cosa a dir. Encara que no toqués quarts ni hores.

L’Aida va ser qui va desviar el tema de conversa per demanar les coses més pràctiques.

Roba? Per assajar aniria bé qualsevol samarreta vella, perquè sovint la peça de dalt podia acabar esparracada. Per a les actuacions, camisa amb coll —en aquella colla era de color verd poma— per poder mossegar-lo i que no hi quedessin ni plecs ni arrugues mentre els companys, en pujar, buscaven la millor posició per recolzar els peus. A banda, pantalons blancs, faixa negra i mocador quadrat, de color vermell, amb pics blancs i amb el logotip brodat, per posar-lo plegat al cap i als canells o també enrotllat a la faixa.

Calçat? Sempre descalços. El més important, doncs, era dur els peus nets: els membres de la colla ho agrairien.

On ho podien trobar? De quasi tot en tenien de sobres, però, si feia falta alguna altra talla, disposaven de contactes de confiança que els ho subministrarien bé de preu. Avui mateix s’ho podrien endur a casa, per tenir-ho a punt per a quan calgués. Menys la faixa, que sí que s’havia de comprar, i la camisa, que s’havia de guanyar i que només seria de propietat quan el cap de colla considerés que ja s’havia assistit a un nombre òptim d’assajos. Era una mena de reconeixement: l’orgull, la confiança i el respecte que l’entitat dipositava en cada un dels seus membres.

Tipus de castells? Tots els possibles. Si n’aconseguissin fer algun de set, ja seria la bomba! Això ho van dir partint-se la caixa, perquè eren conscients que allò no passaria ni en el millor dels somnis.

Què passa si no tenim experiència? No us en cal, per això sou aquí.

Actuacions? Alguna de tant en tant.

Gaire lluny? Sobretot per la comarca, i durant les festes de la ciutat, és clar.

—La setmana que ve coneixereu els que fan d’enxaneta, d’acotxador i de dosos, i que formen el pom de dalt, i els de la pinya, que avui no han pogut venir perquè tenien un altre compromís. Amb vosaltres, si us sembla bé, començarem justament per això, per ensenyar-vos a posar-vos a la pinya, i també farem que aneu pujant a sobre d’algú a les barres per aprendre la tècnica, que no és tan fàcil com sembla! I amb el temps ja veurem si ens ajudeu amb el tronc, amb els quarts o amb els terços. Sí que us he de dir una cosa important: no us feu gaires il·lusions, que tots plegats som bastant patates! El rànquing casteller ens el prenem com un acudit. Tot i que no és competitiu, tothom vol ser a les primeres posicions, però nosaltres ja n’hem desistit.

—Doncs justament per això som aquí: per canviar la vostra ratxa! —va dir la Nina. I llavors, assegurant-se que em clissava, amb una contundència que glaçava, va afegir—: Ai, noies, si és que les meves idees sempre arriben a bon port!

Tothom es va posar a riure amb el comentari de la Nina. Jo, en aquell moment, hauria pagat perquè un dels testos que hi havia a fora, el de les hortènsies mateix —com que estaven ben ufanoses devia pesar considerablement—, se li estampés al bell mig del cap i la deixés inconscient durant una bona estona.

Ona

No m’agrada haver-me de llevar d’hora —només si tinc la recompensa de mirar algun vídeo de TikTok o de YouTube mentre esmorzo, que n’hi ha que em flipen de mala manera!—, però avui tinc examen de mates, i la mare ahir al vespre ja va començar amb la cantarella que aniria bé que repassés una mica i que a punta de dia estaria més fresca per fer-ho. «És que la Carol sempre havia sigut tan aplicada quan estudiava... A veure si, en aquest cas, els testos també s’assemblen a les olles», em repeteix una veueta que no acabo de distingir de qui és, però que m’ha quedat ben gravada al cervell.

Ni de conya! A mi la son se m’enganxa. No exagero si dic que, a mig matí, quan em menjo l’entrepà al pati de l’escola, encara me’n trobo alguna resta a les orelles, i llavors imagino que l’agafo, que l’aixafo, que en faig una bola com si fos de plastilina i que la llenço a les escombraries per desempallegar-me’n.

—Afanya’t a esmorzar, que farem tard!

De vegades voldria que les paraules de la mare també fossin de plastilina per modelar-les i fer-ne figures ben estrambòtiques. Així, per exemple, quan ella em manés la pressa, jo podria construir un elefant amb dos caps, sense trompa i amb unes potes primes d’ocell, i em distrauria dels seus avisos.

—És que s’han acabat els meus cereals...

—Doncs menja una altra cosa!

—No em ve de gust res més.

—Perquè un dia vagis pel món amb la panxa una mica buida no et moriràs pas... Beu-te la llet, això sí!

La llet, a casa, sembla que arregli tots els mals! Per què no se’n pren un bon got, ella, ara que veig que es comença a posar nerviosa perquè el rellotge l’ha advertit que anem pel camí del pedregar? I si l’hi proposo?

No, potser és millor que tingui la boca tancada, que si no s’ho agafa bé... Com el dia que li vaig dir que no entenia com era que ella havia volgut tenir fills, i a sobre tota sola, si s’atabalava tant amb el meu germà i amb mi. Em va clavar una mirada que encara em fa venir un petit calfred quan la recordo. I és que just quan vaig acabar de pronunciar les paraules, que em van sortir fent un trenet, totes molt ben encarrilades, em vaig adonar que l’havia cagat. Així que potser val més que no torni a burxar-la.

—D’aquí a cinc minuts hem de sortir volant de casa! En Ferran ja està a punt i jo també, o sigui que t’esperem a tu...

Ha allargat el tu com un xiclet d’aquells que ja no tenen gust, i que a mi em fa un fàstic terrible tenir entre la llengua i les dents, per deixar clar que només li faltava afegir un «com sempre». Tot i això, s’ha estat de dir-ho.

Suposo que ser mare també és això: haver de callar més sovint del que es voldria. Per allò que s’ha de tenir filtre amb els altres i que ella tant ens recalca.

I si resulta que la veritat està sobrevalorada? Jo, per exemple, fa dies que li vull preguntar una cosa que vaig descobrir per casualitat, però al final m’acabo fent enrere perquè no vull posar-la en un compromís.

I és que tinc claríssim que hi ha sotracs a la vida que un got de llet no farà pas que desapareguin.

Això, però, no treu que la curiositat em consumeixi.

Qui carai deu ser la Li?

Carol

L’hauria escanyada, l’Ona, el dia que em va qüestionar per què havia sigut mare. És que, a més, ho va deixar anar com qui no vol la cosa: sense dramatismes ni gaires escarafalls. Com si em comentés que obria una mica la finestra perquè volia que la brisa li amanyagués la cara ara que començaven a notar-se les primeres passes de la calor o que s’havia canviat la samarreta de tonalitat de préssec madur per la lilosa perquè li combinava més bé amb els pantalons que duia.

Sempre he sigut del parer que el to amb què es diuen les coses és més important que les coses en si. Es pot dir tot, o quasi tot. El que no es pot és fer servir qualsevol to. I potser per això, quan ella, asseguda al sofà amb un llibre a les mans, em va llançar aquell dard, amb discreció i sense immutar-se, no em va fer mal la punxada, sinó el verí que hi duia a dins, disfressat de normalitat. La refotuda napbuf, que en aquell moment amb prou feines tenia cinc anys, amb poc més d’una dotzena de paraules posava en dubte la tasca que jo intentava dur a terme serenament, a batzegades o en caiguda lliure, depenent de l’instant o de l’època, però sempre, això sí, amb molta dignitat. Que es pensava que me n’havia ensenyat algú, a mi, a ser mare d’ella i d’en Ferran? Perquè sí, quan m’ho va etzibar, jo ja gaudia —i patia— la maternitat per partida doble, i no suportava que ningú em qüestionés la meva manera de gestionar-la. I els savis que gosessin fer-ho, que s’arremanguessin i que es posessin a la proa del vaixell! Estic convençuda que la majoria saltaria per la borda a mar obert només d’ensumar el panorama.

Fet i fet, a qui vull enganyar? El que em va fotre de la sentència de l’Ona no van ser ni les paraules escollides ni tampoc el to. Simplement el fet que la menuda tenia tota la raó!

Qui em manava ficar-me en tot allò, si jo el que volia era volar com les papallones, i no pas fer arrels com les plantes, els arbustos i els arbres que les acullen? I, a sobre, tota sola, sense parella. No vols caldo? Dues tasses!

Ara bé, qui ho admet, això? I a sobre davant d’una filla! Vaig decidir no contestar-li. Vaig pensar que el silenci havia de ser l’única resposta. El que no vaig poder evitar va ser que els meus ulls quasi se la mengessin. Com un llop enfurismat perquè a l’últim segon la presa ha tocat el dos.

Que sí, que és clar que l’Ona i en Ferran són, sens dubte, el millor que m’ha passat a la vida. Però qui no ha desitjat mai, en algun moment, per fugaç que hagi sigut, haver agafat un altre rumb?

Carol

—Aquest divendres no vindré a assajar.

—Què et passa?

—Tinc molèsties al canell i prefereixo descansar.

—Avui jugant a bàsquet a l’hora d’Educació Física no ho semblava pas!

—Potser és que he fet un mal gest llavors.

—Ja...

No suportava que la Nina em mirés amb aquella cara d’incredulitat.

—M’és igual, si no t’ho creus.

—És que l’excusa és molt poc convincent.

—Em sembla que plegaré.

—Que què?

—Això dels castells, no m’acaba de convèncer.

—Però si només fa un mes que ens hi hem apuntat!

—Temps suficient.

—Hòstia, Carol!

—I és que, a més, al grup no m’hi acabo de sentir bé.

—Però si tots ens han rebut amb els braços oberts!

—Ai, Nina, és que no estic motivada. Prefereixo centrar-me en els estudis.

—Més del que ja ho estàs?

—No et pensis que vaig tan sobrada...

—Què coi no has d’anar sobrada, si ens passes a tots una mà per la cara!

—Sigui com sigui, m’estimo més plegar.

—Descansa aquesta setmana, si vols, però no ho deixis, sisplau! Es veu que estan preparant una festa multicultural o temàtica, o com coi es digui, amb altres colles que serà la bomba. Pel que he sentit, nosaltres representarem la Xina. Ja friso per veure els vestits que portarem!

I sí, realment els vestits no podien ser més bonics. Tenien un caient espectacular i eren de tacte suau i flonjo. Era com si ens haguéssim guarnit amb un tros immens de cotó fluix. M’agradava tocar la tela mentre desfilàvem, aquell dia sense la pressió de fer els millors castells, perquè només havíem de voltar per uns quants carrers per lluir les nostres millors gales. Tanmateix, havia de vigilar que els lluentons no es desenganxessin.

Alguns de la nostra colla anaven de color verd poma, quasi

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos