L’oblit de les papallones

Anna Molina

Fragment

Pensar que no tens res a dir és un problema greu quan ...

Pensar que no tens res a dir és un problema greu quan vols escriure, però què t’he d’explicar, a tu? I les converses a la vora del foc? Només me’n ve a la memòria l’essència… Com m’agradaria poder recordar-ne tots els matisos, perquè els matisos les feien dignes de recordar. Fantasiejàvem amb desenes de premis literaris, i la nit que ens vam entrompar de veritat vam guanyar el Nobel: dos anys consecutius i junts! Ha, ha, ha… I junts vam elaborar el discurs d’agraïment quan ja només quedaven culs d’ampolla, i em dol, i molt, no haver-los gravat perquè eren enginyosos, hilarants i seriosos a la vegada… Ens agradava la literatura que ens colpejava… M’imagino que encara t’agrada així. Em demano si escrius. Vull pensar que sí, que encara escrius i que no ho has deixat del tot, com jo. Malgrat que cada dia que passa m’és més difícil, no vull acabar havent de donar la raó al meu avi, que deia que: «Els somnis fan créixer l’arbre de jove i les tisores s’encarreguen d’esporgar-lo perquè les branques no arribin mai als somnis».

Si la carretera no estava glaçada, et duia a l’institut després de cinquanta-dos revolts equivalents a trenta minuts. Jo sempre posava les meves coses al seient del costat perquè no volia que s’hi assegués ningú. Pensant-ho bé, potser et guardava el lloc perquè, a dins meu, desitjava que existís una persona com tu en algun indret del món.

Va ser just abans de les vacances de Nadal… El Nando va prémer el clàxon com un boig esfereït i, quan va obrir les portes, blanc de l’ensurt de galtes avall i vermell de l’emprenyament de galtes amunt, va cridar que t’hauria pogut atropellar, que t’havies d’esperar a la parada d’autobús del poble, i no començar a caminar quan et donés la gana a tu perquè et recollissin més endavant. Allí te’m vas aparèixer per primera vegada: menuda de constitució, però l’aura d’autoritat que t’acompanyava et feia un pam més alta del que, en veritat, eres. Els teus cabells, llargs i castanys, t’arribaven a les espatlles… Tenies els ulls molt vius, d’un color marró verdós, em va semblar, i eres força morena de pell.

—Nando, si no allarguessis tant l’esmorzar no hauries d’anar cagant llets per la carretera perquè fas tard, i així ningú prendria mal.

Llavors et vas girar en direcció cap a mi i jo vaig treure la bossa i els llibres perquè et poguessis asseure al meu costat. No ens vam dir res. Tu vas brandar el cap, et vas recollir els cabells i et vas fer una cua. Jo vaig posar-me a observar el paisatge, no volia que et sentissis intimidada, i et vaig donar temps perquè t’espolsessis de sobre el serrill que s’enganxa a la roba quan intentem llimar els dies que no comencen amb bon peu.

Érem a la recta que duia a l’aparcament de l’institut i encara no ens havíem dit res. Llavors, com gairebé cada matí, un dels llibres que intentava entaforar a la bossa, amb presses, em va caure a terra, i tu me’l vas recollir; te’l vas quedar mirant i me’l vas donar. Recordo que era un divendres, perquè quan vas baixar de l’autobús vaig pensar que el cap de setmana se’m faria llarg.

El dilluns vas decidir no encetar el dia fent enfadar el Nando i et vas esperar a la parada juntament amb una altra noia del teu poble. Quan vas pujar a l’autobús, vas mirar el xofer com si la treva no acordada verbalment pogués saltar pels aires en qualsevol moment. Jo t’observava, sigil·lós, al mateix seient que ocupava quan et vaig veure per primera vegada, i resava a no sé què ni qui perquè escollissis asseure’t, si no amb mi, almenys al meu costat.

El silenci tornava a fer-nos de company de viatge fins que el crit i la frenada brusca del Nando ens va fer aixecar a tots del seient.

—Cagun sa puta mare! Hem punxat al pitjor dels llocs on es pot punxar!

Vaig sentir comentaris que era un clau, que el Nando tot just havia portat la roda de recanvi al taller la setmana anterior i encara no l’hi havien tornat.

—Xatos, si voleu arribar a l’institut abans de l’hora del pati, carretera i manta!

Devíem ser dotze o tretze adolescents mig adormits, encara, i emprenyats perquè el dia s’havia entossudit a no servir-nos rutina per esmorzar. Vam haver d’agafar les bosses i vam començar a resseguir la carretera en direcció a l’institut. Jo caminava a un o dos metres de tu, no ben bé al teu darrere: més aviat formàvem una diagonal. Llavors et vas girar i, com si donessis per fet que jo, d’alguna manera, era allí, a un pam de la teva ombra, vas deixar anar que era una estupidesa continuar per la carretera. Vas endinsar-te per uns conreus i, quan vaig veure que no et giraries per saber si et seguia, vaig accelerar el pas per no perdre’t de vista.

Uns minuts més tard vam arribar al riu. L’aigua rajava, però no passava per sobre de la passarel·la, com moltes vegades en aquella època de l’any. Et vas treure una ampolla mig buida de la bossa i la vas voler omplir.

—No! Els pobles no tenen depuradora!

—I?

—Doncs que l’aigua del riu baixa plena de merda. No ets de per aquí, oi?

—Soc de molts llocs i de cap en concret, i la microbiologia no m’interessa. No sabem quanta estona haurem de caminar i no em vull morir de set.

—Jo porto aigua bona. La compartim, si vols…

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos