2

L’Aurèlia ha tingut un dia intens. Ha fet tres entrevistes, ha anat a l’entrega dels Premis Sonor i ha tornat a la revista per redactar-ne la crònica. Cobrir actes li agrada i l’esgota alhora: veure tanta gent, saludar, preguntar, escoltar, córrer darrere els premiats, suportar els que creuen que fan un pòdcast. Que no, que és una entrevista, que transcriuré jo i destacaré només el que jo vulgui destacar. Tu has guanyat el premi, però l’article el faré jo.

Aquesta és la part de la feina que més li agrada, redactar, ella sola davant de l’ordinador. Tocar el teclat com si fos un piano, les paraules que prenen forma a mesura que prem les lletres escollides, que es converteixen en frases que es converteixen en l’article a punt de publicar. Just a temps de passar-lo a edició i avisar en Freddy, el fotògraf que l’ha acompanyat.

Surt de la redacció tard i sense l’energia que li caldria per trobar-se amb el seu germà. Camina passeig de Sant Joan avall, passa per davant de terrasses i terrasses i terrasses. Com ha canviat. Tot ha canviat. Gira a la dreta i camina a poc a poc fins al bar on han quedat amb en Guillem. No ha sabut discutir-li per què han de trobar-se sempre en aquesta cocteleria a prop de la feina d’ell. No ha sabut fer-li una contraproposta perquè al Clàssic hi trobaria massa amics i el Gerbard li queda encara més lluny. L’Aurèlia calla la queixa dins del cervell emprenyat.

Com que arriba deu minuts abans de l’hora, entra al parc del davant, desert, i s’asseu en un banc. Mira amunt i intenta calmar el cap. Si fos a Guimerà, l’Ossa Major presidiria la nit; quines poques ganes que té de tancar-se entre quatre parets amb gent estranya i en Guillem.

A les vuit en punt, s’aixeca i entra a la cocteleria fosca, també acollidora. Es recolza a la barra amb el radar posat.

—Posa’m una cervesa, sisplau.

Fa un tràveling per l’espai petit amb els ulls atents, per confirmar-ho: en Guillem no hi és. Prem els llavis per retenir el renec a dins i agafa la copa, seu a la taula del fons i deixa que la frescor del primer glop li arribi a l’encèfal, que centrifuga a mil revolucions. La Flor li diu sovint: Mare, et fa soroll el cap!

Tot el dia que li ressona la merda de l’anem parlant a la porta de la notaria. Cada germà per un cantó diferent a pair la seva part, com si l’Aurèlia hagués orquestrat la simfonia. De seguida va pensar que es reuniria amb els germans, per separat. Primer la Gisela i després en Guillem. No, primer en Guillem i després la Gisela, l’ordre cronològic va pesar massa. Ara es penedeix d’haver començat per ell, el germà gran, el germà que sempre sap com actuar, que creu que ho fa tot bé, que pensa que ha de fer-ho tot bé.

Potser amb la Gisela encara serà pitjor.

Remena dins la bossa i en treu un llibre i el mòbil; té tres missatges nous, un d’en Guillem: M’ha sortit un imprevist, espero ser aquí a dos quarts, si no, et truco per a un altre dia. L’Aurèlia es mossega el llavi fins a fer-se mal. En Guillem, tranquil, com si ella fos encara a casa, i ja passen quinze minuts de l’hora. No té ni idea cap a on els portarà la conversa, no en té ganes, però vol que sigui avui. El que vol és que ja hagi passat. Guillem, vine, collons!

Deixa el llibre obert sobre la taula, no aconsegueix acabar cap pàgina, i quan comença la segona cervesa, sense alcohol, torna a vigilar la porta. Sospira quan veu en Guillem, amb el caminar triomfal malgrat que arriba mitja hora tard. Com el pare. Exactament igual que el pare a la seva edat, la mateixa arrogància que figura seguretat, els mateixos cabells castanys i la barba, descuidada en el germà. Per què porta barba? L’Aurèlia es redreça i quan el germà arriba s’obliga a aturar el cap. Els micos li han saltat com malabars d’un cantó a l’altre del cervell durant tota la cervesa i l’han plantat a la taula de la cuina del pis de Gràcia, amb els deures a mig fer, en Guillem al costat i la mare que feineja a prop. L’Aurèlia i en Guillem, sis i vuit anys, senten la fressa de les passes del pare —el mateix caminar que en Guillem avui, en Guillem amb el mateix caminar que el pare—; l’Aurèlia prem el bolígraf tan fort que forada el paper i el pare els toca l’espatlla, primer a en Guillem, amb cops bruscos, masculins, molt bé, Guillem! Després a ella, més suaus, pots fer-ho millor, Aurèlia, més polit. El neguit de l’Aurèlia creix, no puc.

La ira ja ha tret el nas quan l’Aurèlia troba la mirada inquisidora del pare en els ulls blaus d’en Guillem. En Guillem li fa dos petons i li pregunta per la Flor, ella li pregunta per la Pia i els nois. Ritual familiar acomplert. Tots estan bé, posen distància de nou, ja poden començar.

L’Aurèlia col·loca la carta del bar enmig de la taula com una barrera protectora i respira fondo per fugir de la cuina, dels deures i del pare. Merda de pensaments. Moveu-vos, va, com un núvol, cap a la dreta. Repeteix el que escolta a la classe de ioga. S’escura el coll sense saber gaire bé què dirà —tant de bo hagués començat per la Gisela—, però la veu greu d’en Guillem se li avança.

—Ho sabies, Aurèlia?

L’Aurèlia enfonsa la mirada dins del got, amb recel.

—Si sabia què?

—El testament, les cendres, tot plegat.

L’Aurèlia aixeca el cap i ara respon desafiant.

—Quant temps fa que no veies el pare, Guillem? Quant temps feia que no el visitaves?

El cambrer deixa una ampolla d’aigua amb gas i un got amb gel davant d’en Guillem, que espera que marxi per continuar.

—Coneixies el contingut del testament?

—El senyor que tot ho sap segur que té la resposta. Tu què creus?

—Jo només sé que et vas quedar amb ell, Aurèlia, i que li feies la gara-gara.

—Guillem! Estar al costat del pare després del que va passar i cuidar-lo els últims anys no és fer la gara-gara. No.

En Guillem es passa la mà per la barba amb la mateixa lentitud que ho feia el pare i que irrita l’Aurèlia.

—De veritat que no en sabies res?

L’Aurèlia no respon.

El germà comença llavors l’embat que ella ha intuït. I ara què, ja no podrem anar mai més a Guimerà? Per què t’ha deixat la casa només a tu? Per què? I per què això? I per què allò?

En Guillem pensa que el seu pare —el mateix que el de l’Aurèlia i tan diferent— no ho hauria fet així, ell no vol que sigui així. L’Aurèlia ho sap i també que a en Guillem li calen respostes per poder recuperar el pare.

Encara aclaparada, li arriben els peròs. Vinga, germanet! Però la mare què diria, la Gisela tampoc no ho entén, és el que és però no és just, però, però. I després, els gestos, les mans amunt, obertes, cada vegada més a prop, cada vegada més amenaçadores. Fins que la mà d’en Guillem li frega la galta i ella no sap interpretar si és un intent de carícia o de cop. L’espanta tant una cosa com l’altra.

—Guillem, jo també estic confosa.

L’Aurèlia s’apropa el bol amb cacauets que ha portat el cambrer sense que l’hagin demanat i n’agafa un grapat.

En Guillem li parla ara en un to més conciliador.

—Vaig llegir l’entrevista a la directora del Teatre Nou. Com et va a la revista?

No esperava aquesta pregunta i es relaxa, una mica només. Li respon que li va bé, que encara és la redactora en cap i que encara li agrada el que fa. En Guillem ha canviat de feina tres vegades en el darrer any i mig. L’enginyer industrial diu que les propostes són cada vegada més temptadores, l’Aurèlia intueix acomiadaments encoberts, encara que veu que al germà-que-tot-ho-fa-bé no li ha faltat mai feina. Potser sí que el busquen. En Guillem li pregunta si viatja i l’Aurèlia li diu que sí, que ara més, a Londres i sobretot a París, on la revista també hi té seu. Li va bé sortir i veure altres mons.

En Guillem fa que sí amb el cap.

—Jo també viatjo bastant. La Pia es queixa, sobretot abans, quan els nens eren petits.

—El pare no viatjava i tampoc no el teníem gaire present a casa.

No volia parlar del pare, ni qüestionar el pare.

Però ho fa, i en Guillem s’hi agafa.

—El pare de la nostra infantesa a mi m’ha quedat ancorat al sofà de la sala amb els auriculars posats i un llibre a la mà. Li porto el butlletí de les notes i li toco un braç. El pare em mira, molest, i retira un auricular, tres centímetres justos per on s’escapa el so dels violins, sempre els violins, tres centímetres escassos per on es cola la meva veu de gall. «Pare, he tret un nou i mig de mates». «Molt bé». Sense signe d’exclamació. «Continua així». Sense exclamació.

L’Aurèlia somriu.

—I encara sort que no et va preguntar en què vas fallar, per què no vas treure un deu.

En Guillem es rasca la barba. Ha heretat tantes coses del pare, també l’exigència pròpia, pensa l’Aurèlia.

—Jo he valorat i potenciat els fills. —Abaixa la veu, com si parlés només per a ell—: M’he forçat a acabar les frases amb algun signe d’admiració. M’ha costat, perquè no n’havia après. Estudiar era la nostra obligació. I no fer soroll, no respondre malament als pares, no perdre el temps. Tantes frases que començaven amb no. He educat els fills de manera més semblant a la que vaig rebre del que volia. Ara tinc un enginyer, un matemàtic i un futur arquitecte. Tinc. És el verb que em surt, tot i que sé que els fills no són meus. La Pia ho repeteix sovint, els hem de deixar que facin el seu camí.

A l’Aurèlia no li costa imaginar la Pia alliçonant en Guillem, que continua aquest monòleg intern.

—I els tres fills n’han fet, de camí, el que ells van triar o potser el que jo els vaig marcar, amb cigronets a terra perquè no es perdessin. No sé si l’enginyer és feliç, si ho són el matemàtic i el futur arquitecte. Mai no els ho he preguntat. Mai ningú no m’ho va preguntar a mi.

En Guillem s’atura i mira la germana als ulls.

—Has estat feliç a prop del pare tots aquests anys?

L’Aurèlia desvia la mirada, incòmoda, i agafa més cacauets. Els mastega, d’un en un, com quan pelaven les pipes al terra de la plaça.

—Recordes el dia que vam caure amb la bici? Quan et vas trencar la cama i et sortia sang del genoll sense parar?

En Guillem assenteix, estranyat.

—Aquell dia jo també em vaig fer mal, Guillem, vaig tenir dolor al braç durant mesos, potser més que tu, però no es veia, no em van enguixar.

—No parlaves gaire, no sabíem mai què et passava.

L’Aurèlia agafa quatre cacauets més. No s’agrada quan és amb en Guillem, no parla com voldria, està tensa, a la defensiva. No està acostumada a parlar d’ella amb els germans. Què li agafa ara a en Guillem? I per què no parlen mai de la mare?

Per què no parlem mai de tu, mare?

—A la nostra família només compten les ferides que es veuen. Feliç no és la paraula apropiada.