LLIBRE PRIMER
Jo descobreixo

em trasllado tal com si fos un viatjant en el temps enmig de la festa de celebració del meu desè aniversari just en el moment que he sabut el que en realitat ja sabia, malgrat la meua tossudesa per no voler saber-ho del tot, som a les darreries de març de 1920, Aldanull amarat per una boira tan blanca i espessa que es pot tallar amb un ganivet i guardar-ne un tros a l’alforja, un poble esborrat del mapa, talment com si fos un calendari sense dates, les façanes grisenques de les cases i els carrers de terra i pedres coberts amb una fina capa de fredor argentada li confereixen un aspecte gairebé apocalíptic, si surts al carrer et quedes engelabrit en un moment, ben mirat, ara penso que el que no tinc massa clar era si de veres vull confirmar el que tant temo, per bé que fer-ho significà silenciar totes les enraonies malintencionades i per fi convertir-me en anònim, darrerament em faig mala sang i aquesta bola ha anat creixent, de manera que sí, potser ja és hora d’esborrar llambregades fastigoses i afrontar la realitat per incòmoda que pugui ser, així que decideixo forçar la situació, segurament no és el millor moment, mai ho és, el millor moment, ¿no?, és clar que no, ¿què m’empatollo?, però és necessari, i mira, què hi puc fer, tinc deu anys, i amb deu anys un funciona amb impulsos sense pensar gaire o gens en les conseqüències, diuen, ¿oi que sí?, la cosa és que estem jugant amb els amics a pica paret i ara faig bola de fum i desaparec i pujo a casa, en el recorregut pel llarg i estret passadís que dona al menjador el brogit del carrer queda ofegat pel silenci i la calma que confereixen les gruixudes parets, els nervis previs a alguna cosa important han aparegut, passarà Mateu, passarà, no faig gens de fressa, en arribar a la cuina, em trobo la mare plantada davant de la pila mentre frega cassoles, gerres, plats i tupins, no t’ho pensis, Mateu, no t’ho pensis gaire que llavors no ho faràs, no hi donis més voltes, ha de ser ara, i va, sí, ho faig, i abans que es tombi li etzibo

mare, ¿oi que al pare el van matar?

hi ha imatges i situacions que només acabades de viure, saps que restaran inesborrables a la teua memòria, aquesta n’és una, tot s’atura, ambdós paralitzats, com si ens haguessin posat una llosa de pedra sobre els peus, només dura uns instants, però a mi em sembla un temps infinit, l’incòmode silenci es trenca d’una manera seca i inesperada per la tirallonga de lladrucs d’en Sucre, a qui vaig trobar fa unes setmanes mentre vagarejava pels carrers del poble, l’acarono i encabat de fer-ho se m’enganxa com una puça i em segueix fins a casa, ¿ja torna a voltar per baix aquest gos llardós?, et vaig dir que no el volia per aquí, Mateu, diu encara d’esquena a mi, no en faig cas, ara no perdré el temps discutint sobre aquest tema, per molt que ella vulgui defugir la meua pregunta amb altres qüestions intranscendents, en adonar-se’n, deixa de feinejar i posa les mans sobre la pila, sento el seu sospir, torna amb els amics, vinga, ja en parlarem en un altre moment, i jo que espero una mica per veure si s’ho repensa i diu res més, però ella no, calla i torna a callar i ara continua feinejant com si jo no fos allí reclamant la seua mirada, anhelant una resposta, fregall en mà i rasca que rasca les terrisses com si les volgués desfer, l’esforç per aparentar concentració en les tasques que du entre mans, però no, ja t’hi pots afanyar tant com vulguis, mama, que és més que evident que no tens el cap posat en elles, les meues paraules han obert una porta que fins llavors restava tancada i barrada, i això es pot percebre tot i els seus esforços per mostrar una altra cosa, la tensió i l’ambient enrarit fan acte de presència, sento una amargor al meu pit que puja i baixa, i baixa i puja de bell nou

ah, jo pensava que la mare no tenia músculs a la cara, és a dir, tenir-ne és clar que en tenia, però em refereixo al fet que mai els utilitzava, i encara menys en aquell moment, inexpressió absoluta, i d’això em vaig adonar amb més claredat a mesura que vaig anar creixent, però, en fi, continuo, seguim a la cuina, i no hi ha res a fer, ella no em contesta, i jo marxo en silenci tal com havia arribat, en girar cua i allunyar-me sento una dringadissa enfurismada, després, un silenci pesant que ofega, al carrer, en contraposició, la polifonia eixordadora dels nens exultants de festivitat i desfermats per l’alegria, aliens al que ha passat entre ma mare i jo, perquè en aquell moment, tot i la meua innocència, ja sé que és quelcom important i que d’ara endavant suposarà un canvi en les nostres vides, molt em temo que he furgat en una ferida profunda, talment hagi obert una escletxa que no sé com puc tancar o bé el lloc on em pot dur, se’m fa un nus a la gola en notar aquesta sensació de descontrol, ¿què collons has fet, Mateu?, ¿què passarà a partir d’ara?

adés, la mare i la padrina havien muntat un parell de taules al carrer amb la teca, i en un moment donat, ens fan aturar per menjar abans de prosseguir amb els jocs, queda, però, una part de la berenada, que entre joc i joc ens empassem a còpia de picades com gossos famolencs, el petit banquet és tot un luxe que no ens podem permetre en aquesta època en què no sobra de res, però jo encara soc massa petit per entendre aquesta circumstància, i que són temps en què moltes coses es fan amb el cor sense pensar massa en si poden tenir repercussions negatives i quan un encara és una criatura innocent hi ha situacions que no veu o en què no es fixa prou perquè són d’adults, de tal manera que ens llancem de cap a aquella menja, repleta de llepolies del tot inhabituals en el nostre dia a dia, i els pares de la resta dels nens també són conscients que quan hi ha un banquet d’aquestes característiques cal aprofitar-lo, d’aquí que no en falti ni un dels que han estat convidats, que venen a ser tots els companys de classe, per tant, tenen pocs motius per marxar abans d’hora, i cap d’ells ho ha fet quan m’hi torno a unir després del que ha passat a la cuina, i tampoc la padrina, que continua pendent de menester el menjar llest i gaudeix de la festa gairebé com la mateixa canalla, i ara que em veu un altre cop, em fa un somriure que convida a unir-me de nou a la colla

la padrina sempre cantussejava quan estava feinejant, i cal dir que tenia un color de veu preciós, malgrat que de vegades a mi em molestava una mica que ho fes, i quan això passava intentava fer-la callar, però ella ja s’ho veia a venir i responia amb un somriure que cercava complicitat, això sí, sense deixar de cantar la cançó de torn, ara encara amb més ganes que adés, com volent comprensió alhora que s’ho passava pipa amb el meu enuig, ai, la padrina, amb la seua agradable olor de cafè acabat de fer, que percebies encara que et trobessis una mica lluny d’ella, tot i que ves a saber, potser només són imaginacions meues, una traïdoria del sentit de l’olfacte que ho havia assumit d’habitud

bé, torno, llavors he mirat de fer-li una rialla, però m’ha sortit massa forçada i s’ha convertit en una mena de ganyota ben lletja i la celebració, per descomptat, ja no ha estat la mateixa, almenys per a la mare i per a mi, i sento que entre nosaltres sura una flaire invisible d’incomoditat que ens crema a tots dos per dins, ella evita trobar-me amb la mirada durant la resta de la tarda, i aleshores jo em sento un complet idiota, i a la nit, abans de dormir, del llit estant, succeeix una cosa que esborra i minimitza la resta, som a taula sopant ma padrina, ma mare, mon padrí i jo, i la mare s’ha aixecat i tornat a aixecar a atiar el foc com si volgués allargassar-lo tot i no caldre, ja que quan s’esmorteixi, ja sabem que toca anar a dormir, que prou carència de llenya hi ha per encara pensar a revifar-lo i estar-s’hi més estona a la vora, de fet, l’atia tan sovint que cada cert temps ha d’obrir la finestra que dona al celobert per ventilar el fum, a més a més, l’ambient prou reescalfat que està per a tots menys pel padrí, que fa cara d’estranyesa en observar-li una actitud i uns moviments desmesurats i del tot inhabituals, o potser ara que hi penso tot plegat és quelcom que he imaginat, ves a saber, ha passat molt de temps i no descarto que la memòria pugui trair-me o almenys aquest és el relat que m’he construït, perquè els records quasi sempre són subjectius, cada cop que els evoquem els modifiquem i ens els creiem fins que un dia algú ens els posa en dubte o bé ho fem nosaltres mateixos, el que al final fem és convocar l’esperit del record d’un record, i així tantes vegades com l’hàgim convocat, ai, la memòria, la memòria és una trampa, ja et pots escarrassar a mirar que no quedi cap record d’aquelles situacions que haguessis preferit no viure, que ella va per lliure, mai sabràs el que guardarà

i ara m’he perdut, ah, calla, sí, ho havia deixat al sopar, doncs continuo, ara soc al llit a punt de dormir, hi ha coses que per molt que passin mil aventures en una vida no pots oblidar, i menys per les imatges que per les percepcions, sento el fred que fa a l’habitació, i això que no hi ha cap finestra per on es pugui colar, atès que és una habitació interior, m’arrauleixo sota les mantes, només em queden fora els ulls, la veig enmig de la foscor lleugerament trencada per les escorrialles de llum que arriben del menjador, es queda palplantada sota la polleguera de la porta amb el silló a les mans, és la primera vegada en tot el dia que ens mirem de fit a fit d’ençà que li he preguntat allò del pare, tot i que ara em sembla que ella no veu com jo la miro, s’hi està una bona estona fins que finalment s’acosta, deixa el silló a sobre de la tauleta de nit i seu a la vora del llit, em fa un petó al front i li cau una llàgrima, continua callada i en veure els seus ulls tan a prop dels meus, hi miro dins tot cercant una resposta, diuen que a les persones que s’estimen no els cal parlar, que ja ho fan sense paraules, la mare no diu res i jo entenc que no ho fa perquè està buida per dins, i la buidor no en té, de paraules, la tristesa que li vesteix el cos marfon el seu cor, i ara, en un gest ràpid, posa la seua galta contra la meua i el temps passa, la mare fa olor de melmelada de figues, cada estiu ella i la padrina les cullen d’una figuera que hi ha camí del tros i en arribar a casa en separen unes quantes per menjar i de la resta en fan melmelada, que després guarden en pots, ens hi estem una bona estona, així, no sé ben bé quanta, perquè perdo la percepció del temps, galta a galta, sense gosar dir-nos res, i llavors de cop i volta m’ho diu, deixa-ho córrer, Mateu, no et fiquis en embolics que encara ets massa petit per a tot, i ens quedem una estona més en silenci, jo amb el cor ablanit, però també imaginant el dia que ja sigui gran, quan el temps hagi passat i estigui ben assedegat de justícia i en part també de glòria, ella ho ha vist en els meus ulls, per això vol calmar-me, però jo soc massa innocent encara per comprendre-ho, i a pesar que tinc tot el cor eixarreït, el meu orgull i veure-la agemolida i acomodada a una realitat tan injusta m’impedeix consagrar-li ni una sola llàgrima, hòstia santa, ni una, collons, i mira que la tinc fàcil, jo, la llàgrima, però ara se m’han assecat els ulls, maleeixo en silenci que no li hagi passat a un altre, m’ha tocat a mi, i no trigaria ni un segon a entaforar-li la meua mala sort al primer que pogués agafar per banda, així de miserable soc, el cas és que no em cal més per saber que ja tinc la resposta que tant desitjo, malgrat que encara desconec que va acabar tirat en una espona amb el cos carbonitzat com si fos un animal empestat, tot això ho sabré després, i aleshores serà quan per fi abandonaré la meua mansuetud, quan l’odi se’m farà més espès que un bosc de bardisses i el fet de no poder complir el que el meu desfici vol em domina, i això m’impacta molt, considerant que mai he sentit aquesta mena de ràbia impotent alimentada per unes circumstàncies del tot abstractes, una ràbia a la qual li manca un objecte per contraatacar, i llavors sadollar-se d’aquesta set amarga, però com dic, tot això vindrà més tard, ara el que sento és l’enyor, i és una sensació estranya, em pregunto com puc sentir-lo per algú a qui no he arribat a conèixer, ara que per fi ho sé gairebé tot, no em serveix gairebé de res, aquesta és la meua tragèdia, la meua refotuda tragèdia, i no puc dormir, ¿i com collons vols dormir?, m’arrauleixo dins el llit i el neguit em venç, em sento com un pardal al qual li han tallat les ales, i vull desllorigar mil coses, però sobretot miro d’imaginar-me quina olor devia fer el pare, i m’angoixa no sortir-me’n, tot i que encara no en soc gaire conscient, i sé que a partir d’ara deixaré de ser un nen, la innocència s’escamparà com la boira a finals d’hivern a cop de decisions indefugibles i veritats colpidores, de sobte noto l’estranya sensació d’haver passat a formar part del món dels adults, sento que ja no viuré més com els altres nens de la meua edat, malgrat que davant d’ells miri d’aparentar una cosa que no és, perquè ja he entès que en la infantesa no ser normal és el pitjor que et pot tocar, de tal manera que me la passaré enganyant tothom fent veure que sí que ho soc, en fi, ara tot just tinc deu anys i prenc una decisió, que a fe de Déu esdevindrà per sempre inexorable, i ruc de mi que penso que tot anirà de pressa, perquè soc una criatura ignorant i estúpida, però no, hòstia, no

ah, però mira, potser em va fer bé la ignorància que tenia llavors, altrament no sé què podia haver passat d’haver sabut que encara trigaria unes quantes dècades a trobar-lo, qui pot saber la certesa, d’això, podria especular tant com volgués i mai en trauria res de cert, però bé, aquell dia es va acabar, en el meu cap de sobte s’hi lliurava una guerra per dominar el meu estat d’ànim, hi lluitaven l’homicida enfront del calmós, amb la inevitable victòria final del primer, i és que res podia detenir els genets apocalíptics empresonats en el meu interior, adelerats i llestos per anorrear i espoltrir l’enemic, desitjosos de començar a cavalcar desbocats i lliures

¿lliures?