Mites i llegendes catalans

Esther Barcelona
Jordi Salas

Fragment

Pròleg

Pròleg

Arreu del món hi ha terres que respiren històries mítiques. Passeges pels seus camins i sembla que les pedres, els rius i les fulles dels arbres et murmurin noms antics.

A casa nostra, aquests relats són pertot arreu: a les cases dels pobles perduts, als penya-segats, a les muntanyes i, fins i tot, rere els murs del que avui són grans ciutats.

En voleu conèixer un bon grapat? Continueu llegint, doncs.

El projecte Unitat de Llegenda va néixer de la necessitat d’oferir a tothom allò que a nosaltres ens fascina. Volíem compartir amb qui les volgués conèixer les històries que els avis dels nostres avis ja escoltaven de boca dels seus. Preteníem demostrar que les llegendes catalanes no pertanyen només al passat, sinó que segueixen latents i ens parlen, si hi parem atenció. Ens proposàvem, a més, aprofitar els temps en què vivim per oferir no tan sols l’oportunitat d’escoltar-les, sinó també de llegir-les i veure els llocs dels quals parla la nostra mitologia, ara que tenim el món sencer a la butxaca.

En època, doncs, de pantalles, de tanta pressa per a tot, tornar a les llegendes és tornar a les arrels. Aquest llibre vol apropar el lector a les veus de la nostra terra, les veus que ens expliquen qui som i d’on venim. I estem segurs que, amagats entre les seves pàgines, hi trobareu éssers que potser us van acompanyar quan éreu criatures i ja havíeu oblidat. I si sou criatures, segur que no els oblidareu mai.

Hem recorregut Catalunya de dalt a baix, de la desembocadura de l’Ebre al cim dels Pirineus, de la Franja a la costa, recollint relats que encara viuen en la memòria popular, i n’hem cercat molts en altres llibres que contaven les llegendes de maneres diferents i amb intencions distintes. Hem reinterpretat els escrits i els narrem aquí en la nostra llengua i amb el nostre tarannà.

Desitgem de tot cor que aquesta selecció sigui un camí per descobrir o redescobrir la riquesa d’una terra que, sota cada pedra i darrere cada ombra, amaga una llegenda que espera ser explicada.

Il·lustració d’una mà sostenint un canelobre amb tres espelmes enceses.

Les llegendes que trobareu en aquest llibre han viatjat

durant segles de boca en boca i, com tota història que viu

a través de la paraula, han anat canviant amb el temps.

Aquesta és la nostra versió de cada una d’elles.

Si en coneixeu alguna, però la vostra versió és una altra,

és fantàstic! Vol dir que la tradició continua viva.

L’ESCUT D’EN GUIFRÉ

LES QUATRE BARRES

La senyera, bandera de tots els Països Catalans, amb diferències subtils segons la regió, és també anomenada la «quatribarrada», degut a les seves característiques: quatre barres vermelles i cinc de grogues.

Sembla que la Corona d’Aragó la va adquirir com a pròpia quan Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, al segle xii, es va casar amb Peronella, filla de Ramir II, rei d’Aragó, quan encara era una nena, i va fer servir la seva ensenya per a tot el seu territori. Ara bé, aquí no comença la llegenda de la nostra bandera. La seva història s’inicia molt abans, després d’una batalla del comte Guifré: Guifré I de Barcelona, Guifré II de Girona, Guifré de Besalú i Guifré I de Cerdanya, o, com és conegut per tots, Guifré el Pilós.

En Guifré fou comte de Barcelona durant el segle ix, quan l’emperador franc Carles el Calb li va atorgar també el comtat d’Urgell i el de Cerdanya. Així doncs, quan l’any 843 els normands van atacar França, el comte no va tenir més remei que acudir a la crida que l’emperador dels francs va fer demanant ajuda per poder frenar i revertir la invasió.

Van guanyar la guerra i els normands van ser expulsats, però lamentablement, en la batalla, Guifré el Pilós va ser greument ferit. Carles el Calb va anar a visitar-lo per agrair-li la seva entrega i, quan es van trobar, en Guifré semblava a punt de morir i encara sagnava. L’emperador va oferir al comte el que volgués com a pagament per la seva valentia, i en Guifré va demanar-li que li donés armes per al seu escut: un escut daurat que duia totalment despullat d’insígnies.

L’emperador, agraït pel valor i la ferocitat amb la qual en Guifré havia lluitat, va abraçar el català i es va tacar amb la sang de les seves ferides. Aleshores va tenir la idea de deixar la marca dels seus dits amb la sang d’en Guifré directament sobre l’escut daurat del comte. I així ho va fer, arrossegant de dalt a baix els seus cinc dits vermells sobre el groc de l’escut i donant vida a la senyera.

Il·lustració de dos escuts, l’un al costat de l’altre. El de l’esquerra és de color daurat i té les marques dels dits d’una mà en color vermell. I el de la dreta té cinc franges verticals vermelles sobre un fons daurat.

És possible que hàgiu sentit aquesta llegenda alguna vegada i que s’hi digui que els dits que el rei fa servir per tacar l’escut siguin quatre i en Guifré mori allà mateix, però quan llegiu les històries d’aquest llibre, veureu que l’escut va perdre una de les barres en una altra llegenda i que Guifré el Pilós, que és un personatge real, va morir en realitat l’any 897, i Carles el Calb, la vida del qual també està documentada, ho va fer molt abans, el 877.

UNA ALTRA VERSIÓ

Altres versions, però, atribueixen l’origen de l’escut al personatge Otger Cataló, el pare de la pàtria catalana. Diuen que, durant la guerra contra els sarraïns, n’Otger, que duia un escut daurat, va ser ferit en una mà. Manipulant l’escut volent recol·locar-lo, el va tacar de sang amb els dits i van quedar-hi dibuixades cinc barres vermelles.

Un cop van haver guanyat la batalla, potser per conservar la sort que li havia donat aquell emblema, va manar que l’escut es quedés així i que, des d’aleshores, aquelles fossin les seves armes i les dels seus successors: cinc barres vermelles sobre un fons daurat.

LLEGENDES

UBICADES

EN INDRETS

FANTÀSTICS

És màgic quan les llegendes transcendeixen de tal manera que es converteixen en història. I ja no les sentim només de la boca dels més savis, sinó que les trobem als llibres i també als mapes. Són llegendes que defineixen qui som i d’on venim, llegendes que deixen petjada, que representen la força, la por, l’obstinació o l’avarícia d’algú. Llegendes que han quedat retratades per sempre en elements naturals, com roques o fonts, i també d’artificials, com ponts o banderes.

La remor de l’aigua i la fressa del vent ens explicaran aquelles històries perquè mai les oblidem i perquè sapiguem quins són els tresors que hem de protegir.

EL PEDRAFORCA

LA GUERRA DE LES BRUIXES

El Pedraforca és potser, juntament amb el Canigó, la muntanya més màgica dels Pirineus. Als Prepirineus del Berguedà i fent de frontera entre les províncies de Barcelona i Lleida, els dos cims del Pedraforca (el Pollegó Superior i el Pollegó Inferior) tenen una forma realment peculiar que molts descriuen com la peülla del diable.

Arreu de Catalunya podem trobar diverses versions sobre l’origen de la muntanya del Pedraforca, però totes coincideixen en el fet que, antigament, segles enrere, el Pedraforca era una muntanya com qualsevol altra, amb un únic cim.

Les muntanyes catalanes són indrets de llegendes, especialment relacionades amb les bruixes. Aquestes bruixes sovint es dividien en bàndols que no sempre mantenien relacions cordials entre ells, i precisament això és el que passava als voltants del Pedraforca. Es diu que hi havia dos grups de fetilleres enfrontats que compartien el Pedraforca com a lloc ideal per celebrar els seus aquelarres la nit de Cap d’Any. La festa acostumava a començar bé, però la seva enemistat es feia palesa quan arribava la nit, i cada any se sentien, des de les cases de la rodalia, les baralles entre les bruixes dels dos bàndols.

Un Cap d’Any, mentre celebraven llurs aquelarres, l’enfrontament entre les bruixes de les dues comunitats va ser tan extrem i violent que al llarg de tota la nit es va estar sentint un terrabastall de cops, i la gent de la contrada notava de tant en tant petits moviments sísmics i un vent molt fort que bufava i s’arremolinava al voltant de la muntanya.

Quan es va fer de dia i els habitants dels encontorns van sortir a veure el primer sol de l’any, van contemplar com el cim de la muntanya s’havia dividit en dos. I és que el mateix Pedraforca, fart de les discussions anuals d’aquelles bruixes, va decidir separar-les per acabar d’una vegada amb aquell problema.

Il·lustració d’una muntanya amb dos cims i una tartera que la travessa.

La muntanya del Pedraforca va quedar així i, des d’aleshores, tot i que es diu que les bruixes hi tornen cada 31 de desembre, mai més no s’han tornat a barallar.

CURIOSITAT

La nit del 31 de desembre es considera la festa major de les bruixes, i es diu que és un dels moments de l’any, juntament amb el solstici d’estiu, en què acumulen més poder. Potser és per això que es van fer populars els rituals de Cap d’Any, perquè era quan tothom feia el que podia per protegir-se de les bruixes tot l’any.

EL SALT DE LA MINYONA

El risc de ser massa agosarats

El Salt de la Minyona és un mirador situat al municipi de Vilanova de Sau que ens ofereix unes vistes fabuloses del Parc Natural del Montseny i l’Espai Natural de les Guilleries-Savassona. El seu nom té un origen molt curiós.

Diuen que fa molt de temps, un dia de festa major al poble de Vilanova, els Munt, que eren els senyors d’una casa benestant de la zona, van encomanar a la minyona de la casa molta feina. Ella es va afanyar a enllestir-la tota a temps, perquè no volia faltar a una de les celebracions més importants de la festa, que tenia lloc aquell mateix dia. Tot i així, la minyona, enfeinada com estava, va perdre la noció del temps i, quan se’n va adonar, va haver de córrer per arribar-hi a l’hora.

Com que es coneixia molt bé els camins perquè els recorria cada dia, va decidir fer drecera entre els turons rocallosos per retallar la via, però les presses, juntament amb la temeritat de les seves passes, van fer-li perdre peu, va relliscar en una roca i va caure daltabaix d’un penya-segat.

Mentre queia, va anar rebotant pel trencant i els arbres, i la cosa és que, entre la roba que duia (més voluminosa perquè era dia de festa), els enagos i l’adrenalina, va arribar a la vall del tot il·lesa i sense haver patit cap mal.

Sorpresa de la seva sort, quan va fer cap a la festa, va explicar la seva gesta a tothom. La resta del poble dubtava, és clar, de la veracitat de la seva història. I la minyona, enfadada, va assegurar que podia repetir la proesa per demostrar que no mentia i que tenia la capacitat de llançar-se pel penya-segat sense que li passés res.

Va convidar tothom qui volgués veure-ho a acompanyar-la, el dia següent, al mateix punt des d’on havia caigut per saltar-hi de nou. I l’endemà, un grapat de gent del

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos