1. Tothom vol fer la revolució, però ningú vol escurar

Ens ha costat Déu i ajut, però a la fi hem aconseguit quedar. Fa setmanes que posposem aquesta trobada. Primer, perquè una de nosaltres tenia un seminari a Barcelona; després, perquè a una altra se li va posar la nena amb febre i, la darrera, perquè jo havia d’impartir una conferència sobre temes de nutrició. Però aquí estem, assegudes en una taula rodona veient-nos, per fi, les cares en el nostre restaurant mexicà preferit, bevent un còctel i posant-nos al dia per torns perquè no recordem ja la darrera vegada que ens vam explicar com ens anaven les coses. Estem contentes, però fem cara de cansades: entre la feina, els nens, la casa i la vida en general, algunes hauríem preferit no quedar i esclafar-nos al sofà a mirar una sèrie, però calia l’esforç perquè, en realitat, ens ho devem a nosaltres mateixes.

Mentre van arribant els entrants ens fem les preguntes bàsiques: «Com va tot?», «Com estan els de casa teva?», «Com porta l’adaptació el nen?». I a mesura que la vetllada avança, ens anem aturant per escoltar les petites històries que cadascuna de nosaltres guardava per a l’ocasió, perquè el dia a dia ens absorbeix tant que desem a la gargamella muntanyes de paraules que s’acumulen fins que es dona l’oportunitat perfecta perquè puguin sortir, sense judici, sense pressa, sense embuts. Ens miro amb tendresa i certa compassió. Admiro profundament aquestes dones que m’envolten. Són totes extremament intel·ligents, tenen bones feines, conviuen amb parelles funcionals i guanyen sous la mar de dignes pels temps que corren. La majoria són mares i es preocupen molt per la criança dels fills, des de les sabates que els posen als peus fins a l’enciam que dipositen dins el seu plat. Tenen casa, viatgen quan poden, fan esport i tenen una xarxa que les sosté sempre que ho necessiten. I, així i tot, estan esgotades.

Les entenc, perquè, al cap i a la fi, totes nosaltres sentim que estem constantment condicionades per demandes externes, per una sèrie d’obligacions que se’ns imposen des de fora i que hem de complir perquè és el que toca, perquè, simplement, es donen per fet. Llavors una explica que fa una temporada que dorm molt malament perquè el seu fill no està a gust a l’escola i, l’altra, que fa uns dies es va enfadar amb el seu marit perquè va anar a jugar el seu partidet dels dijous mentre ella, que havia tingut un dia dur a la feina, es quedava preparant banys, fent els sopars dels nens i portant-los a dormir. Una d’elles també comentava que estava esgotada d’haver d’estar recordant-li constantment al seu company el que s’ha de comprar quan va al supermercat, quin dia de la setmana toca portar fruita a l’escola o que demani ja la cita per a la vacuna de la nena. Perquè ell executa, però, ben mirat, s’adona que qui ha de pensar en tot és ella.
I com a bones amigues, a banda d’escoltar, mirem d’ajudar, de trobar solucions als mateixos problemes que ens afligeixen a totes. «Has pensat a reduir-te la jornada?» —la majoria ja ho ha fet—, «I si busques algú que t’ajudi un o dos dies per setmana amb la casa?». I acabem despotricant i blasfemant contra un sistema que ho espera tot de nosaltres però que ens deixa sense temps per a res, i també contra una igualtat que encara no acaba de ser tan real com havíem imaginat. A les postres arribem a la conclusió que tot canviaria si ens toqués la loteria, que molt probablement ho engegaríem tot a la merda i ens dedicaríem a la vida contemplativa. I que dels dinars, les rentadores i la llista de la compra, se n’encarreguin els altres.

Fa no gaire em vaig topar amb un mem d’aquests que circulen per Instagram que deia una cosa semblant a això: «La vida demana molt de mi i jo només vull menjar gerds mentre passejo per la muntanya». I crec que aquesta és la sensació que arrosseguem molta gent de la nostra generació: que mai n’hi ha prou, que tot depèn d’un esforç més, que si ens traiem un altre títol, potser, ens pagaran el que realment mereixem, que esperàvem una corresponsabilitat que no acaba d’arribar mai… I ens n’hem cansat. Perquè hem estudiat, sabem idiomes, dominem l’Excel —o no, però mentim descaradament en el nostre currículum—, ens encanta treballar en equip i hem avançat en igualtat, però els sous no donen per gaire més que per anar fent, i tampoc tenim temps ni per preparar-nos alguna cosa digna per sopar més enllà d’una mica de pa amb embotit per menjar mentre veiem un capitolet d’una sèrie ni per desconnectar el cap de totes les obligacions i coses que queden per fer cada dia quan arriba la nit. Hi ha qui diu que és culpa de les plataformes de streaming i dels mòbils, que ens passem molta estona mirant pantalles. O que ens gastem les peles anant a fer cafès cada dia en el descans de la feina en comptes de beure pipí fosc de la màquina que tenim a l’oficina. Perdoneu-nos per voler intentar gaudir una mica de la nostra vida i desconnectar de les obligacions mundanes. Estem segurs que, amb els diners que ens estalviaríem seguint les vostres recomanacions, podríem pagar l’entrada d’un pis.

La deriva reaccionària de la qual som observadors és un clar símptoma que alguna cosa està fallant, si hi ha gent jove que pensa que la solució a la crisi política, social, cultural i econòmica que vivim passa per tornar enrere i abraçar els valors tradicionals que propugna l’extrema dreta. Hi ha qui creu que hem anat massa lluny amb això del feminisme o dels drets socials i que falta una mica de fermesa i xarop de bastó. És el que passa quan un sector molt acomodat de la societat veu que el seu benestar perilla quan es donen drets al qui té llicència per maltractar, sobretot quan aquest maltractament és estructural i el porten instal·lat de sèrie en el seu programari intern.

Un dels fenòmens més sonats aquests darrers anys —almenys, per a mi— i que té molt a veure amb aquesta deriva que comento és el de les tradwives —esposes tradicionals. Han sortit a les notícies, s’han escrit centenars d’articles que analitzen el moviment amb més o menys profunditat, i els comptes d’Instagram i TikTok de dones perfectes que crien nens, cuinen i cullen verdures de l’hort mentre l’home treballa fora de casa s’han fet virals i compten amb milions de seguidors. Vindrien a encarnar l’ideal de dona tradicional cristiana, una mestressa de casa sense gaires aspiracions que troba en la llar, la criança dels seus fills i la submissió al seu marit el propòsit de vida.

Jo mateixa segueixo uns quants comptes de tradwives —encara que elles no s’autodefineixen com a tals— i he de dir que em fascinen. El principal motiu, clarament, és aquesta estètica neorural tan ben cuidada que et transporta directament a La casa de la pradera: entorns idíl·lics, nens rossos d’ulls blaus que donen menjar a les gallines, la mare amb un vestit estil boho chic i unes botes de pell de cinc-cents dòlars que muny cabres i prepara
pa de massa mare per a tota la família, l’home de la casa amb capell de cowboy que baixa de la ranxera en tornar de treballar… Sincerament, reconec que les meves aspira­cions vitals s’assemblen força a tot això. Bé, entre cometes. Perquè si gratem una mica la superfície ens adonarem aviat que no hi ha res casual, que tot està estudiat fins al mínim detall i que el que fan aquestes suposades tradwives no és altra cosa que cosplaying, és a dir, interpretar un paper, ensenyar un personatge amb el qual mostrar-se al món. Les més famoses, a més, venen de bona família i els surten els diners per les orelles, això sense sumar-hi alguns contractes publicitaris que els engreixen una mica més les butxaques. I tot això per no parlar que estan adherides a partits polítics i comunitats religioses obertament racistes, masclistes, antivacunes i homòfobes. La part de viure la vida a l’estil La casa de la pradera m’encanta, però tot plegat se’m fa bola. Bé, no és que se’m faci bola, és que simplement soc incapaç de comprendre que en el segle XXI hi hagi qui encara promulgui una ideologia que atempta, directament, contra els drets humans.

Sigui com sigui, la qüestió és: per què estan triomfant? Per què moltes de nosaltres —jo inclosa— estem encantades de consumir els seus continguts? Per què, fins i tot, podem arribar a somiar viure una vida com la seva?

I si intento fer un exercici d’autoreflexió per entendre una mica d’on pot venir aquesta fascinació, crec que té una mica a veure amb el fet que, com a dones —em permeto la llibertat de parlar des del que jo visc i sento com a dona i pel que veig en les dones del meu voltant— ens sentim enganyades, que el que ens havien promès era mentida i ara ens trobem atrapades en vides molt allunyades del que havíem somiat. Les nostres àvies i mares van lluitar molt per incorporar-se al món laboral, guanyar-se el pa elles soletes i sortir de dins les cases a les quals se les havia reclòs sota la premissa que és el lloc que els pertoca socialment. I, així i tot, crec que moltes se senten estafades: el feminisme ha avançat, ha aconseguit drets i ha reclamat el que per llei li és seu, però la desigualtat encara existeix. Les tasques domèstiques recauen —encara— majoritàriament sobre les dones i la famosa càrrega mental continua estant a l’ordre del dia. Duem a terme la majoria de les feines implicades en portar una casa, com ara cuinar, fregar i posar rentadores; ens encarreguem de les cites mèdiques dels fills i de tot allò relacionat amb la criança, de la llista de la compra i de portar el gat al veterinari i, a més, passem vuit hores al dia treballant fora de casa. I crec que, com que moltes dones senten que la societat no avança tan ràpidament com esperaven i en Josep Maria encara no sap com rentar-se els calçotets —o no li dona la gana fer-ho—, prefereixen comprar el discurs que el lloc de la dona és a casa abans de rebentar per la càrrega mental i

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X