Terra

Eloy Moreno

Fragment

cap-1

Trenta anys abans…

Un cotxe vell es desvia per un camí de terra i es perd a l’interior d’un bosc. Un bosc amb arbres tan alts i tan abraçats entre ells, que la llum del dia amb prou feines aconsegueix escolar-se entre les seves branques.

L’home que el condueix ha estat en silenci durant tot el recorregut, repassant mentalment cadascun dels passos que farà a partir d’aquest moment. Està nerviós, ho ha assajat moltes vegades, però sempre sol.

La ràdio ja fa estona que emet sons difusos, fins que, en entrar al bosc, ha emmudit totalment: ja no hi ha cobertura.

Els dos nens que van a la part del darrere es mantenen callats. Tots dos estan espantats, perquè no saben on van ni per a què serveix la clau que porten penjada al coll.

Després de més de deu minuts circulant sobre fang i en silenci, arriben a una petita clariana, on una cabana de fusta els espera. No hi ha ningú més, només ells i la incertesa.

Surten tots tres del cotxe i és l’home el que, després de dos intents, aconsegueix obrir una porta que sembla que no vol convidats.

Els dos menuts entren lentament a la cabana, intentant acostumar els ulls a una foscor que ocupa tot el moment. L’home, en canvi, va directe al prestatge de la llar de foc, n’agafa uns llumins i encén una espelma.

Amb paraules suaus els indica que seguin al sofà que tenen al costat, mentre, amb un altre llumí, intenta encendre la llar de foc.

La nena busca la mà del seu germà gran i l’estreny amb força.

—Tranquil·la, no passa res —li xiuxiueja ell a cau d’orella.

Finalment, la llar de foc s’encén.

L’home camina fins al fons de la sala per agafar una cadira vella i una caixa de fusta. Es col·loca davant el sofà, i se’ls queda mirant.

Somriu.

I parla.

I els infants escolten.

Els explica que participaran en un petit joc, un que no han provat mai. Els intenta convèncer que serà divertit.

Lentament, els en va enumerant les regles.

Ells escolten sense dir res. Assentint després de cada frase, intentant assimilar cadascuna de les instruccions. Finalment, quan l’home acaba, ells es toquen amb delicadesa la clau que porten penjada al coll.

L’home s’aixeca, però primer deixa la caixa de fusta a terra. S’adreça cap a la llar de foc i acosta les mans a les flames. I així, des d’allà i d’esquena a les dues criatures, parla novament.

—El premi, el trieu vosaltres…, però no serà immediat, serà un premi per a la resta de les vostres vides.

Silenci.

L’home s’ajup i es frega les mans, acostant-les massa al foc.

—Penseu en el que més il·lusió us faria en aquest món, en el que us agradaria aconseguir quan sigueu grans. Sigui el que sigui, si sou capaços d’acabar el joc, us prometo que faré tots els possibles perquè el vostre desig es converteixi en realitat. Això sí…, no l’heu d’explicar a ningú: ni tu a ella, ni ella a tu; només el puc conèixer jo, serà el nostre secret.

Els dos nens es miren sense saber què dir, potser perquè són massa petits per prendre una decisió tan gran.

—No hi ha pressa, tenim temps…

Tots dos saben que es troben en un moment important de les seves vides, si alguna cosa han après durant la seva infantesa és que l’home que ara mateix tenen davant seu, allò que promet, ho compleix.

Després d’uns quants minuts, al llarg dels quals l’únic so que se sent és l’espetec de les branques a la llar de foc, el nen s’aixeca, s’acosta al cos que s’està ajupit davant les brases i li diu alguna cosa a cau d’orella. L’home assenteix i somriu. El nen també somriu.

La nena es queda callada al sofà. Per la seva edat podria semblar que és massa petita per saber el que desitja, podríem fins i tot pensar que no ha acabat d’entendre la pregunta… Però no és així, el que passa és que ha decidit enfrontar-se a l’home, i està buscant dins el seu cap un desig tan gran com irrealitzable. Finalment, després d’uns quants minuts remenant entre un grup d’idees, n’escull una i s’acosta a l’home arrossegant els peus. S’ajup una mica i li xiuxiueja el seu desig a l’orella.

—Però… —protesta l’home, sorprès.

—Aquest és el meu desig —contesta la nena amb un somriure que fa temps que ja no és sincer.

Tots dos nens tornen a estar asseguts al sofà.

Passen uns minuts. Silenci.

L’home s’aixeca, els fa un petó a la galta i, després de comprovar dissimuladament que la càmera que hi ha sobre la porta està encesa, abandona la cabana.

Els menuts es queden allà, sols, amb la llum i l’escalfor de les flames de la llar de foc.

L’home tanca la porta amb clau, s’adreça al cotxe, el posa en marxa i s’allunya…, però no gaire. Prou perquè pensin que se n’ha anat; prou per poder veure el que passarà a continuació sense que ells ho sàpiguen.

I espera.

I passen els minuts.

Deu.

S’encongeix de fred a l’interior del cotxe.

Vint.

L’home comença a posar-se nerviós. Està temptat de sortir per veure què passa, per esbrinar com estan avançant en el joc.

Silenci. Fred. Se sent un crit: el crit d’una nena. Un crit que travessa la cabana, el bosc i a ell mateix.

Surt del cotxe i corre cap a la casa al més ràpid que pot.

Allò va ser el començament de tot. En realitat, també va ser el final de tot.

* * *

Un ésser que s’acostuma a tot;

aquesta sembla la millor definició

que puc fer de l’home.

F. DOSTOIEVSKI

En una època d’engany universal,

dir la veritat és un acte revolucionari.

G. ORWELL

—Bona nit… —va xiuxiuejar després d’uns quants minuts d’aplaudiments.

I es va quedar novament en silenci.

Va obrir i va tancar els ulls diverses vegades, potser per intentar adaptar les pupil·les a uns flaixos que li queien com llampecs sobre la cara.

Allò s’havia convertit en l’esdeveniment de l’any, la premsa més sensacionalista deia que del segle. El lloc era el mateix de sempre, un preciós teatre d’acer i vidre propietat de la seva empresa, però en aquesta ocasió el motiu era ben diferent: el món contemplava els últims moments de qui havia arribat a ser la persona més poderosa del planeta.

Els periodistes intentaven aconseguir la gran foto, la imatge que l’endemà protagonitzaria les portades dels principals mitjans de comunicació. Sabien que cada gest, cada paraula…, qualsevol detall podia expandir-se com un virus a través de les xarxes socials.

Jo, aquell dia, en comptes de ser a sota, als seus peus, intentant capturar la frase o la imatge de l’any, estava asseguda a l’exclusiva zona VIP, envoltada de polítics i empresaris amb tanta merda a les espatlles que em resultava complicat mirar-los a la cara.

Tots em coneixien, i jo a ells. Tots coneixien l’única periodista que havia estat capaç de derrotar aquell home davant els tribunals, diverses vegades. Per això, quan vaig entrar al teatre, ningú no em va saludar.

* * *

Encara que no s’havia emès cap comunicat previ sobre el contingut de l’esdeveniment, gairebé tothom sabia el que es disposava a dir aquell home que amb prou feines s’aguantava dret. Sospitàvem que seria el seu comiat, la seva última aparició pública. Tots sabíem la veritat, allò que l’empresa havia intentat ocultar durant l’últim any.

Però és impossible mantenir un secret quan és el secret mateix el que es posa a parlar davant teu, quan al secret li costa mantenir-se dret a l’escenari.

Ara era allà, en silenci, sota un embull de focus i aplaudiments, un home que havia començat el seu imperi amb una simple càmera. Una petita càmera amb què gravava concursos que ell mateix s’inventava. Un visionari que va revolucionar la indústria televisiva des dels seus inicis, que es va atrevir a fer el que uns altres ni tan sols s’havien imaginat que fos possible, que va crear l’empresa més rendible del món des del no-res… Un home que havia arribat a tenir més poder que el president mateix. Un geni per a molts…, un ésser menyspreable per a uns altres.

Un home que havia començat amb la idea de fer la millor televisió del món i que havia acabat creant els programes més atroços i vergonyosos…, els que més gent mirava.

Un home que havia assolit la fortuna més immensa del planeta, que s’havia mantingut any rere any en el primer lloc de la llista Forbes. Algú amb tants diners i tant poder que els principals mandataris del món li demanaven audiència, i no al revés.

Era també un home que s’havia saltat tots els límits, tant legals com morals; que havia enfrontat famílies, que havia destrossat matrimonis, que havia rendibilitzat el dolor aliè d’una manera mai vista fins llavors. Un home que havia aconseguit tenir en contra pràcticament totes les associacions que hi havia: les defensores del medi ambient, les dels drets humans, les protectores dels animals… Havia convertit l’ésser humà en una joguina.

Un home que havia estat capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir més audiència, qualsevol cosa…

I aquell home era el meu pare.

* * *

L’esdeveniment havia col·lapsat part de la ciutat. Tres de les principals avingudes estaven tallades i s’havia creat un gran perímetre de protecció al voltant de l’edifici.

Es podien sentir, i de tant en tant veure, dos helicòpters sobrevolant l’entorn, i la vigilància privada era tanta que, per accedir a l’àrea de públic i premsa, calia fer una cua d’unes quantes hores.

Aquell home que ara estava parlant tenia més enemics que amics, per la qual cosa el control de l’entrada havia de ser minuciós. Després de passar un triple arc de seguretat, uns quants guàrdies privats feien una feina d’escorcoll exhaustiva.

Va ser en aquell punt on es van trobar més de trenta armes de foc. Totes elles sense la intenció d’atemptar: badades de convidats que, en ser descoberts, oferien les seves disculpes i deixaven les armes en dipòsit sense la més petita protesta.

Però cap mètode no és infal·lible, i en un descuit, en un moment de confusió…, sempre pot haver-hi algú que accedeixi al recinte amb una petita pistola, d’aquestes que gairebé no es veuen, que caben a la butxaca, que també maten si es disparen al lloc i des de la distància adequats.

I sí, malgrat els milers i milers de dòlars invertits en seguretat, quan aquell home va començar a parlar, la pistola ja havia aconseguit entrar a la sala.

* * *

Sí, el meu pare, un home que va començar a treballar tant que un dia es va oblidar que, en algun lloc del seu entorn, hi tenia una família. Un home que, més de pressa del que qualsevol filla hauria desitjat, va començar a canviar petons per monedes, abraçades per regals i amor per promeses.

I jo era allà per una sola raó: Nellyne.

Això era el que posava al sobre que havia arribat a casa. Segurament, si hi hagués posat Nel o Nelly, com en les altres ocasions en què havia rebut la mateixa invitació, no hi hauria anat. Però aquesta vegada, per primera vegada, hi posava Nellyne.

Aquella nit havia arribat sola, havia entrat per una porta del darrere, havia ensenyat la meva acreditació i el meu cognom havia fet la resta. Malgrat la meva negativa, el personal de seguretat privada de l’empresa em va acompanyar fins a la llotja presidencial, una cosa que, veient el que va passar minuts després, segurament em va salvar la vida. El meu pare m’havia reservat el millor seient, a primera fila, a pocs metres d’ell.

Per això, quan va sortir a l’escenari, la col·lisió entre les nostres mirades va ser inevitable. I allà, entre el soroll dels aplaudiments, la pluja de flaixos i la gran distància sentimental que ens separava… ens vam mirar. Vaig poder veure com els seus llavis dibuixaven una paraula en l’aire: Nellyne.

Només tres persones havien fet servir alguna vegada aquest nom: una d’elles era morta, l’altra feia molts anys que havia desaparegut de la meva vida i la tercera, la tenia davant meu en aquell instant.

Nellyne. Una paraula que va començar a desdibuixar-se’m a la ment, que em va portar a un passat que sempre ha estat massa lluny. Potser va ser això, l’esperança de tornar al lloc on vaig ser feliç, el que em va convèncer per anar-hi aquella nit. Nellyne. Així és com em deia en l’única època en què es va comportar com un pare.

Vivíem en un petit poble envoltat d’un preciós bosc que recorríem junts els caps de setmana. A deu minuts hi havia també un riu on ens banyàvem a l’estiu i pescàvem a l’hivern. Quasi no teníem diners, però el teníem a ell. Van ser anys feliços. Fins que tot va començar a canviar el dia que va portar aquella maleïda càmera.

Al principi ens va encantar la idea, una joguina nova amb què podríem fer les nostres pel·lícules. Tanmateix, allò que al començament va ser un hobby, a poc a poc es va convertir en una obsessió, i al final, en una professió que ens va expulsar a tots del seu voltant; bé, a gairebé tots. Sempre he pensat que, si aquella càmera no hagués aparegut, tot hauria estat molt diferent…, les nostres vides, la nostra relació, nosaltres…

Però ell va començar a obsessionar-se. Gravava i gravava i gravava, i després, a la nit, ens ho miràvem. La mare es moria de vergonya, però al meu germà i a mi al principi ens encantava. Recordo quan feia proves amb mi, quan rèiem junts de com de malament havia quedat una escena; de quan, a la meitat d’una presa, ens sortia una rialla ximpleta i havíem de tallar…

Però amb el pas del temps es va anar oblidant d’anomenar-me Nellyne… Els seus somnis van començar a ser tan grans que tota la resta —i en aquest «tota la resta» hi érem nosaltres— va desaparèixer.

Va trigar uns quants segons a tornar a parlar, en veu baixa, com si en realitat no volgués dir res, com si les paraules, en comptes de néixer-li a la gola, se li estiguessin escapant de la consciència, això suposant que encara n’hi quedés una mica.

—Bona nit… —I es va fer novament el silenci—. El temps ha passat i jo ja no soc el que era. Però, bé, he arribat fins aquí, que no és poc.

Es van sentir rialles i un aplaudiment que es va prolongar durant uns quants minuts, mentre ell alçava les mans lentament per indicar que paressin.

—La d’avui serà la meva última aparició pública, aquesta nit m’acomiado del món televisiu, un món que m’ha donat tantes alegries, que m’ha fet viure tant…, però tot arriba a la seva fi i jo ja he de deixar pas a les noves generacions, el meu cos ha dit prou…

En aquell moment la sala va emmudir.

El meu pare va tancar els ulls i es va empassar la saliva.

I a causa de la seva extrema primesa, gairebé vam poder veure com aquella saliva li travessava la boca, li recorria la gola i queia en un cos que es perdia a l’interior de l’esmòquing. Es va acostar a poc a poc al micròfon i va dir el que tothom ja sabia.

* * *

—Tinc un càncer que m’ha matat.

I l’edifici es va cobrir de silenci.

Durant els minuts següents l’única cosa que es va sentir va ser un murmuri recorrent la sala.

En realitat era una cosa que ja se sabia, però que ningú s’havia atrevit a confirmar oficialment: el meu pare estava malalt. En cada foto robada per les revistes durant els darrers mesos es veia un home més prim, més feble. De fet, en aquell mateix moment, qualsevol podia veure com a través de la pell se li n’anava la vida.

Un home de metre noranta, ulls blaus, atractiu…, que en l’esplendor de la seva maduresa va ser una de les persones més desitjades del planeta, i que ara, amb només seixanta-sis anys, era un esquelet cobert amb un vestit negre. Un esquelet que, sense que ningú sabés gaire bé com, es mantenia allà, a peu dret, davant l’auditori.

—Sí, en realitat ja m’ha matat. Ara, l’única cosa que faig és esperar a morir-me. És evident que hi ha coses que els diners encara no poden comprar; altrament… —va respirar lentament per agafar forces i poder continuar—. Però, bé, a tots ens arriba el moment i jo puc dir que he viscut. Com algun cop he sentit dir, la mort només és l’inici de la immortalitat.

Silenci.

Va mirar amb calma el públic, es va acostar novament al micròfon i va continuar:

—Ara bé, no volia deixar l’empresa sense fer-los una confessió, la confessió més important de la meva carrera… Com deien en els meus temps: preparin la rotativa.

* * *

—La tele és mentida.

I va deixar que creixés el silenci.

I el silenci va donar pas al somriure, i de sobte una rialla col·lectiva es va vessar per tota la sala.

—Bé, doncs aquí tenen el seu titular per a demà: tot, absolutament tot, és mentida.

El públic va començar a aplaudir. Després d’uns quants minuts, finalment el van deixar continuar.

—Contractem actors per generar notícies falses que després ens serveixen per omplir programes de tertúlies i revistes del cor, que, per descomptat, també són de la nostra empresa; embrutem a propòsit cuines per a després poder criticar els restaurants i així tornar a netejar-les; omplim nosaltres mateixos els trasters amb els objectes que volem perquè pugi l’audiència; contractem venedors ficticis perquè portin objectes antics de determinades marques a les cases d’empenyorament i així ens guanyem uns diners en forma de publicitat encoberta; fem que un aventurer travessi un riu gelat en un paratge inhòspit sense mostrar que a uns metres hi ha un pont, una gasolinera i fins i tot un McDonald’s al costat d’una autopista. Preparem els concursos perquè s’emporti el premi el participant que cau millor a la gent, el que ens pot donar més audiència, i no el que en sap més; a l’espavilat avorrit sempre li toquen preguntes les respostes de les quals no podríem trobar ni a internet. Darrere de cada nen cuiner hi ha un xef que elabora els plats que després apareixen a la pantalla… Tot, absolutament tot, a la tele, està preparat. Tot és mentida.

A mesura que el pare parlava, les cares dels assistents anaven canviant: ja no hi havia somriures, no hi havia intents d’aplaudiment; es van començar a adonar que allò no era cap broma, que aquell home parlava seriosament.

—El problema, i l’avantatge per a mi, és clar —va continuar, després de fer una petita pausa—, és que hi ha milions, milers de milions de persones, que pensen que… Bé, no només ho pensen, sinó que n’estan completament convençuts, que tot el que surt a la tele és veritat…, i encara que hagin vist la mateixa actriu en un programa fent de dona maltractada, en un altre de mestressa de casa avorrida i, en el següent, d’aventurera a l’Himàlaia, no són capaços d’adonar-se que es tracta de la mateixa persona.

Es va aturar uns instants per agafar aire; havia pronunciat massa paraules seguides per a algú tan feble. Va agafar un got ple d’aigua i, en atansar-se’l a la boca, va estar a punt d’abocar-ne el contingut. Finalment, però no sense dificultat, va poder beure i deixar-lo novament al seu lloc.

—Perdó… —va xiuxiuejar mentre recobrava forces—. Ara bé, sens dubte, el millor de la tele és que als productors, als guionistes, als propietaris de tot això ens converteix en déus. Demà mateix trio una persona, llancem la notícia que és un violador en tres o quatre de les meves cadenes, i les xarxes socials ja s’encarreguen d’esgarrar-li la vida per sempre, encara que després es demostri que això era fals. Però és igual, perquè això ja no ho emetrem, o posarem un text a sota tan petit i tan ràpid que ningú serà capaç de llegir-lo. I, és clar, també podem fer el contrari: agafar el més idiota del planeta i convertir-lo en un heroi, en polític o fins i tot en president. Podem jugar a ser déus, i jo ho he estat. He estat Déu! —va cridar, i a l’instant va començar a tossir.

Ningú no deia res, l’auditori romania en silenci.

Va intentar agafar el got un altre cop, però aquesta vegada li va caure a terra. Immediatament va sortir algú a ajudar-lo.

Va sortir ell. El meu ell. Aquell que, fa molts anys, no va necessitar mai capa per ser el meu heroi.

* * *

Ell, el meu germà.

Ell, que es va anar separant de mi a la mateixa velocitat amb què s’acostava al meu pare, sobretot quan l’única cosa que ens unia, la meva mare, va morir.

Crec que va ser allà, en aquell funeral, sobrat de diners i mancat de qualsevol mena d’afecte, on ens vam adonar que alhora que ens abraçàvem ens acomiadàvem.

Perquè quan la mare va morir, amb ella va desaparèixer l’única cosa que ens mantenia units: totes les visites que vam compartir a la residència, les trucades per preguntar-nos mútuament com estava, per saber si l’havíem vist millor, si semblava més animada, si havíem notat algun avenç en els últims dies…

Així vam estar durant molts mesos: compartint moments a la sala d’espera, xiuxiuejant-nos tristeses al costat d’un cafè, passejant pel jardí d’aquella presó vestida de blanc, mentre ella era víctima d’algun tractament… En definitiva, veient com la nostra mare se’ns n’anava, com se li escapava la vida en cada alè…

Amb la mort de la mare els nostres camins es van separar lentament. Les trucades cada vegada eren més espaiades, els missatges eren més curts i els silencis més llargs. Fins que va arribar un dia en què ja no va haver-hi contacte, simplement vam deixar de parlar. No va passar res especial, i potser això, l’absència de motius, va ser el més trist de tot.

I ara ell era allà, recollint aquell got que el meu pare, que el nostre pare, no havia pogut subjectar.

* * *

—Sí, tot és mentida… —va afirmar després de la interrupció—. I saben vostès què és el millor de la mentida? Que no té límits. Quan un ha provat la part addictiva de la mentida, ja no hi ha manera de parar-la, i es reprodueix, i creix…, perquè sempre és possible crear una mentida més gran que l’anterior… —Va tornar a tossir.

Silenci.

—Aquest és el gran problema de la televisió: el poder. Perquè el poder et fa oblidar el que és just, el correcte… El poder només et vol veure créixer a tu.

Va tornar a aturar-se, potser massa frases seguides, potser massa veritats juntes. Va tossir diverses vegades més i va intentar continuar sense esfondrar-se allà mateix.

—I arriba el dia en què un s’adona que podem fer el que vulguem amb la gent, que tenim ramats de persones assegudes al sofà disposades a empassar-se qualsevol idea que els vulguem ficar al cap. No a tots, evidentment, encara hi ha algú que prefereix llegir un llibre o sortir a jugar amb els fills… Però són pocs, molt pocs… Els que importen són els altres, la massa que ens ha fet rics. Sí, és clar, sobretot a mi, però a vostès també, a tots els que són aquí —va dir, aixecant lentament el braç i assenyalant amb el dit l’auditori.

«Jugar amb els fills», quina ironia que fos el meu pare el que pronunciés aquesta frase. Sí, ell va jugar amb mi, va jugar de dues maneres: durant els meus primers anys, com un pare; durant els següents, com si jo fos una mascota. Una mascota que va passar de moure la cua a ensenyar les dents massa de pressa.

Ningú somreia, les seves paraules generaven una situació cada vegada més incòmoda, però qui seria el valent que s’aixecaria? Allò s’estava retransmetent en directe a més de cent cinquanta països, pràcticament el món sencer estava escoltant les paraules d’aquell home. I, a més, allà, en aquell edifici, s’hi havia aplegat la gent més poderosa del planeta, tots a la mercè del que pogués sortir d’aquell cos de menys de cinquanta quilos.

—Però no s’alarmin, inversors, no hi ha cap motiu perquè es preocupin. Sé que molts de vostès ja estan calculant el mal que poden fer les meves paraules a les seves carteres, a les seves accions. Tranquils… Que potser un drogoaddicte deixarà la droga perquè li diguem que és dolenta? Que potser un fumador deixarà de fumar perquè l’avisem que el tabac mata? No, perquè no poden, no poden deixar-ho… Aquesta és la meravella de l’ésser humà!: que ens podem fer rics gràcies a les seves addiccions. Al capdavall, només es tracta d’això: de trobar les debilitats de les persones i fer-hi negoci.

Silenci.

Es va separar lleugerament del micròfon, va mirar al voltant i va continuar:

—Per sort, l’addicció a la tele és legal i ningú pot detenir-me per això. La gent no deixarà de mirar-la per res del que digui avui, i saben per què?, perquè ho han fet des de petits i ara ja no coneixen alternatives. Hem creat l’ecosistema perfecte per guanyar diners: els donem una educació mediocre, en què, per exemple, llegir els sembla una condemna; després els obliguem a treballar durant vuit o deu hores en una feina de merda, per un sou de merda, i acaben tan cansats que l’única cosa que els ve de gust és arribar a casa i posar la tele. Una tele que els dirà en què gastar aquells diners que tant els ha costat guanyar. La roda perfecta. Així doncs, no es preocupin, per moltes barbaritats que jo digui aquesta nit, la batalla per a ells sempre estarà perduda.

* * *

A l’interior d’un edifici que acaba de quedar-se en silenci, a uns deu metres per damunt de l’escenari, diversos franctiradors vigilen cadascun dels moviments dels assistents.

Saben per experiència que, malgrat l’exhaustiu control d’entrada, sempre hi ha errors: un petit ganivet, algun objecte amb possibilitats de ser llançat, líquid que en ajuntar-lo amb el d’un altre convidat pot crear un explosiu… Són tantes les opcions! I més en el cas del protagonista de la nit: un home que ja ha patit diversos atemptats en els últims anys.

Atacs perpetrats per pertorbats, per familiars d’algun concursant o per diverses de les associacions que, a vegades, s’han coordinat entre elles amb l’únic objectiu de veure mort qui avui està parlant.

Continuen observant el públic assistent, intentant detectar qualsevol moviment estrany.

* * *

—Recordo els meus inicis… —va continuar gairebé en xiuxiuejos—. Quan miro enrere… Aquells concursos tan entranyables… Vam fer coses genials, al principi petites, amb poc pressupost… Recordo que ja en aquella època contractava amics i coneguts perquè fessin de concursants… En això ens distingíem de la competència: els nostres concursos eren divertits perquè els concursants eren falsos, estaven actuant. Trampes? Sí, però bé, l’important era entretenir.

»Sempre recordaré amb afecte la primera vegada que em van donar una oportunitat. En una època en què tots els concursos eren iguals, preguntes i respostes, vaig saber innovar. Recorden, vostès, el joc de les claus? Va ser el meu primer gran triomf.

«El joc de les claus…», i jo vaig començar a tremolar. Vaig prémer amb força el puny dret, com tantes altres vegades, amb l’esperança estèril que en obrir-lo la cicatriu ja no hi fos.

—Aquell concurs va ser l’inici de tot: van començar a entrar diners, i la virtut dels diners és que et permeten fer qualsevol cosa més gran. Cada vegada creàvem programes millors, més originals, més arriscats…

»Va arribar un moment en què ens vam adonar que com més patia el concursant més audiència teníem, i això va ser com descobrir el millor dels tresors, ja que el patiment sempre podia ser més gran, o almenys diferent. També vam descobrir que a la gent li encantava la violència, el sexe, les traïcions… Per això, al final, era inevitable que arribés un concurs com aquell, un dels de més èxit de la història…

Es va aturar, va prendre una mica d’aire, va agafar lentament el got i va beure aigua.

Va mirar el públic.

Es va acostar al micro.

—Sí, tots vostès saben de què estic parlant, de La Casa. En realitat, la idea va sorgir una nit en un bar: estàvem el meu gran amic Dimitri i jo prenent la penúltima copa de la nit i mirant el que feia la gent del voltant, quan em va llançar la idea d’un concurs en què diverses persones visquessin en una casa plena de càmeres que els gravessin dia i nit.

»Recordo que em vaig quedar en silenci, amb la copa a la mà…, i encara retinc a la memòria la meva resposta, paraula per paraula. Que innocent que vaig ser!

»Li vaig dir: “Però qui amb dos dits de seny vols que passi el temps mirant la vida d’unes altres persones quan podrien estar gaudint de la seva pròpia vida?”.

»I també recordo la seva resposta, com si ell ara estigués aquí mateix, davant meu: “Tots els que no tenen vida”, em va dir.

»Aquell dia el vell Dimitri em va donar una lliçó. Amb aquell concurs em vaig adonar que hi havia molta, moltíssima gent sense vida pròpia, sense res millor a fer en el seu dia a dia que veure com deu persones feien l’imbècil en una casa.

»Els confesso que vaig pensar que allò duraria dos dies, i ja ho veuen, he perdut el compte de les temporades. I després, per descomptat, vam saber esprémer l’èxit: reportatges per vendre revistes que també publicàvem nosaltres, entrevistes en uns altres programes del cor que també eren de la nostra empresa…

El meu pare va començar a tossir en una sala en complet silenci; ningú, absolutament ningú, no deia res.

—Perdó… —Va respirar unes quantes vegades fins que va recuperar l’alè—. Aquell programa ens va animar a anar una mica més enllà. Va ser la meva època més creativa: un concurs per triar el divorci més elegant i la separació més traumàtica; infidelitats provocades a propòsit amb actors molt atractius amb la intenció de destruir matrimonis…

»Després vam fer un pas més, amb aquell famós No vull aquest fill. Ho recorden? Un programa d’avortaments en directe, en què les mares es reunien en una casa plena de càmeres per veure què farien amb aquell embaràs no desitjat… I allà, al plató, prenien la decisió depenent de les votacions del públic.

»Va ser llavors quan van començar els primers grans atacs contra la meva persona: les associacions feministes volien matar-me! Quina hipocresia! Però si la majoria de les concursants es quedaven embarassades simplement per entrar al programa… I després aquestes associacions de dones deien que el monstre era jo.

Silenci novament.

Va començar a tremolar lleugerament.

Va respirar profundament diverses vegades.

Va continuar.

—Després va venir el famós Me’n vaig o em quedo, el primer programa de suïcidis en directe. El primer suïcidi en viu, aquell va ser un altre gran moment de la indústria televisiva; ningú havia arribat mai tan lluny.

»La gent es tornava boja, quedaven als bars, hi havia reunions familiars a les cases per veure com aquell primer home que ho havia perdut tot es tirava des de dalt d’un edifici. Ningú no l’obligava, les lleis estaven de part nostra, ell havia signat un contracte.

»És cert que el càsting d’aquell programa va ser molt estrany: persones arruïnades, divorciats en plena depressió, mares que havien perdut els seus fills… Sí, ho admeto, si un ho pensa fredament, és demolidor… Però i si els dic que el primer programa d’aquell concurs va ser el més vist en tot el món fins a aquell moment? Qui és el monstre, llavors?

Silenci.

Tots vam poder veure com un petit somriure se li dibuixava a la cara.

—Monstre, dimoni, depravat, immoral… Sí, així m’han anomenat des de molts mitjans de comunicació. Però aleshores, com anomenaríem totes aquelles persones que van anar a veure com aquell home es llançava al buit? I tots els que van fer negoci a costa seva? Quants adhesius, tasses, xapes… es van vendre amb el seu nom? Com anomenaríem tots els que van comprar una samarreta on posava: JO ERA ALLÀ QUAN EN RICKY VA VOLAR?

Va descansar, va agafar aire…

El cos cada vegada li tremolava més, com si l’esquelet que el sostenia estigués a punt d’esfondrar-se.

—I malgrat tot el que els he explicat, malgrat que només hem donat a la gent allò que demanava, reconec que durant tots aquests anys han passat coses que podríem haver evitat, que hauríem d’haver evitat… Aquest n’és el preu… Quan un arrisca no pot evitar que sorgeixin efectes col·laterals.

* * *

Eren justament aquests efectes col·laterals el que més preocupava el personal de seguretat de la sala. Per això havien blindat l’edifici, per això hi havia franctiradors al sostre. Perquè aquests efectes col·laterals havien atemptat diverses vegades contra l’home que en aquell moment feia el seu discurs: el marit que havia vist com el seu matrimoni s’ensorrava perquè la seva dona l’enganyava amb un atractiu actor contractat pel programa; els avis que havien presenciat en directe com el seu net no arribava a néixer; concursants que després de tocar el cel ho havien perdut tot; mares, les filles de les quals, després d’assaborir la mel de la fama, havien estat víctimes de la droga i la prostitució… Eren aquests efectes col·laterals el que més temia l’empresa, ja que eren imprevisibles, podien saltar en qualsevol moment. Un no és mai conscient de la paciència que pot tenir la venjança.

Per això hi havia controls tan exhaustius. Però aquella nit no havien estat suficients: la pistola ja era dins la sala, i el seu propietari estava disposat a utilitzar-la, només esperava el moment adequat.

* * *

—I per fi va arribar el concurs que ens va convertir en l’empresa més rica del planeta. La meva gran obra mestra. Vam vendre els drets a més de cent vuitanta països, per una quantitat de diners tan gran que trigaria diverses vides a comptar-los.

»En realitat no ho vaig buscar, la idea va arribar sola. La NASA necessitava diners, diners que no hi havia cap govern que pogués pagar, i jo necessitava audiència, volia continuar creixent com aquell virus que ho arrasa tot…, lamentablement, de vegades fins i tot el cos del qual viu. La tecnologia existia, només calia finançament.

»Com la majoria de vostès ja saben, vam arribar a un acord: ells portarien els seus científics, i nosaltres, els concursants. Tot per separat: dos viatges, dues colònies. Prou allunyades per no molestar-se, però prou a prop perquè, en cas d’urgència, poguessin col·laborar.

»Van ser moments gloriosos, vaig tocar el cel. Les audiències ja no es mesuraven en milers d’espectadors, sinó en milions. Cada nit miràvem els indicadors i, dia rere dia, se sortien de la gràfica. Teníem un límit, és clar, que era la població mundial; només això ens impedia continuar creixent.

»Se me’n va anar de les mans, ho reconec. Recordo aquella portada on apareixia amb la corona de llorer del cèsar. “William Miller, Imperator”, es titulava.

»Les marques van invertir milions perquè els seus logotips fossin ben visibles en la roba dels concursants. El menjar que prenien, les joies que lluïen, les sabatilles…, tot estava patrocinat. I va funcionar, és clar que va funcionar… Durant gairebé tres anys va ser el programa més vist del món. Del món!

Va començar a tossir. Va respirar a poc a poc i va continuar:

—Dia rere dia, mes rere mes… Saben vostès el que significa ser el programa més vist cada dia a tot el món?

Silenci.

Va inspirar profundament, i quan va deixar anar l’aire li va canviar la cara.

Amb una ganyota de tristesa es va quedar mirant l’auditori.

—Fins que… per desgràcia, va passar el que va passar.

En aquell moment va aparèixer un gran llaç negre a la pantalla i les llums es van anar atenuant i van deixar l’auditori en penombra.

Malgrat que el desastre havia passat ja feia uns quants anys, la humanitat encara no se n’havia recuperat. Molts psicòlegs havien reconegut que hauria de passar almenys una generació perquè el que havia succeït no continués generant dolor i tristesa a les persones que ho van viure en directe.

—Sé que, per la meva trajectòria, per a molts de vostès no soc sinó un monstre que només pensa en els diners… —En aquell moment em va mirar—. Però, saben una cosa?, jo també tinc sentiments. Els confesso que em penedeixo de moltes de les coses que he fet, canviaria uns quants moments de la meva vida, i tant que sí, però ara ja és tard, no serveix de res lamentar-se.

»I entre tots aquells moments n’hi ha un que per a mi va ser demolidor. Perquè ells, sobretot ella, formaven part de mi, de vostès, de la humanitat.

Silenci.

Molts dels assistents amagaven la cara per intentar dissimular unes llàgrimes que sempre arribaven quan algú parlava d’aquells successos.

—Aquell dia l’univers ens va recordar que només som humans, petites formigues en un tot…

Va tossir novament.

Va intentar agafar el got, però al final va rebutjar la idea.

El cos cada vegada li tremolava més intensament.

Es va acostar a poc a poc al micròfon.

—Bé…, crec que ja he parlat prou, el meu cos necessita descansar…

Es va allunyar tímidament del micro i va mirar cap a l’auditori durant uns quants segons, tants que per un moment vaig pensar que es retiraria de l’escenari.

Va continuar.

—No vull entretenir-los més, segur que tots vostès tenen coses més útils a fer que escoltar les batalletes d’un home que s’ha fet gran en pocs dies…

Silenci novament.

—Només em queda donar-los les gràcies per haver vingut… Gràcies…, moltes gràcies.

En aquell moment va començar a sonar I Am Mine, de Pearl Jam, i va arribar l’aplaudiment més llarg que havia sentit a la vida.

Els llums es van anar apagant a poc a poc, fins que només va quedar un focus apuntant el meu pare al mig de l’escenari.

* * *

Va arribar la part més complicada de la nit per als serveis de seguretat. Havien suggerit a l’organització modificar el comiat final: un home sobre un escenari amb un focus apuntant-lo era una diana perfecta.

Però ell s’hi havia negat, volia un comiat sensacional, amb tota la sala dreta i un feix de llum sobre el seu cos, com les grans estrelles. Va dir que a aquelles altures ja ningú tenia dret a dir-li el que havia de fer.

Al mateix moment en

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos