I

L’encàrrec

Barcelona, 1883

1

El carrer de la Princesa s’estenia fred i humit sota la llum esmorteïda d’un capvespre d’hivern. Després d’un plugim suau i irregular que havia mullat lleugerament el terra, els reflexos dels fanals de gas es barrejaven amb les ombres dels vianants que tornaven cap a casa. Alguns ho feien nerviosos, amb aspecte cansat i la roba esquitxada; d’altres, sense tantes presses, duien paraigües penjats del braç. En Joan Martorell, arquitecte de prestigi, avançava pel carrer amb el caminar assossegat propi d’algú que ja ha complert molts objectius a la vida. La seva silueta es retallava en el contrallum d’una fornícula il·lu­minada, un instant abans que la flama d’un fanal el revelés del tot. Amb els seus cinquanta-tres anys ben portats, vestia una levita de llana gruixuda, de color fosc i perfectament entallada, i un barret d’ala ampla que el protegia del vent fred.

Va afluixar el pas per donar una moneda a un vell pidolaire resguardat sota el portal d’una fonda i, després, va seguir carrer avall esquivant els tolls d’aigua.

En arribar al número 8, es va aturar davant l’aparador de la Llibreria Impremta Vídua de Pla. Un reguitzell de llibrets d’oracions, estampes i recordatoris s’alineaven per mostrar les seves cobertes il·lustrades amb motius religiosos. Hi havia també alguns cartells, un dels quals oferia un servei d’impres­sió de novenes.

A dins esperava en Josep Maria Bocabella, el llibreter inquiet que havia impulsat la Sagrada Família, alma mater de la seva pròpia associació, l’Espiritual de Devots de Sant Josep. Estava previst que el temple expiatori es financés exclusivament amb donatius del poble.

La porta es va obrir amb un grinyol suau i de seguida el va envoltar una escalfor acollidora. Dins la llibreria, la claror groguenca dels llums de gas revelava prestatgeries de roure massís carregades de volums ordenats amb cura. La flaire de paper i tinta es barrejava amb la de la fusta antiga i creava un ambient gairebé sagrat.

—Benvingut, senyor Martorell. —La veu d’en Bocabella va ressonar per l’estança amb un to acollidor.

Era un home acostumat a tractar amb figures il·lustres. El seu bigoti frondós, ja força blanc, contrastava amb la levita negra de teixit auster que completava amb una armilla discreta i uns pantalons de tall burgès. Penjat de la butxaca, duia un rellotge de cadena que lluïa subtilment amb la claror de la llum de la botiga.

A unes passes de distància, el pare Josep Manyanet l’ob­servava amb un somriure contingut. Només veure’l entrar, es va aixecar de la cadira. Després, amb gest instintiu, es va allisar la sotana negra, cenyida a la cintura per una faixa del mateix color, i es va treure el barret inclinant lleugerament el cap en senyal de benvinguda.

—L’esperàvem, mestre Martorell —va fer tot allargant-li la mà.

—Un plaer veure’l, mossèn —respongué mentre en Bocabella li oferia un lloc al costat d’una tauleta on hi havia diversos plànols i llibres oberts.

La conversa es va desenvolupar amb naturalitat. S’havien reunit per parlar de la continuació del temple. El somni d’en Bocabella no passava per un bon moment i calia trobar una solució com més aviat millor. Va ser el mateix llibreter qui va prendre la paraula.

—Benvolguts, l’obra no pot estar aturada ni un dia més. Ho devem als milers de socis i fidels que ens han fet confiança. Parlem de gent humil que s’ha tret el pa de la boca per contribuir a la seva edificació. Vam fer la part més difícil, comprar els terrenys. Ens ha costat vint anys de lluites i esforços. La dimissió d’en Villar ha estat una calamitat, però de cap manera ens ha de fer recular en el nostre objectiu.

L’arquitecte assentia amb el cap a mesura que en Bocabella parlava. En acabar la intervenció del llibreter, es va treure les ulleres amb un gest cansat i les va deixar sobre el taulell. Era conscient que li pertocava a ell moure fitxa.

—Sé que li dec una explicació, estimat Bocabella —va dir mirant-lo amb sinceritat—. Acceptar la seva proposta per posar-me al front de la construcció de la Sagrada Família era molt i molt llépol. Agraeixo infinitament la confiança que la Junta va dipositar en la meva persona, però, per l’afecte que els tinc, m’agradaria compartir amb vostès els motius que m’han portat a refusar l’encàrrec.

En Martorell va agafar el plec de pergamins que duia sota el braç i, després de repassar-ne les vores amb els dits, va continuar:

—En primer lloc, la meva agenda ja és prou plena. Vostè sap millor que ningú, pare Manyanet, que tinc en marxa diversos projectes, entre els quals hi ha l’església de les Saleses, i assumir una obra de tanta envergadura hauria estat excessiu, fins i tot per a mi.

Dit això, es va recolzar lleugerament al taulell i va abaixar la veu. No volia que el llibreter pensés que tot era una qüestió de feina.

—A més, la Junta Constructora… —va continuar, aquesta vegada adreçant-se al llibreter—. Bé, ja saben l’enrenou pel qual va dimitir en Villar. Volen abaratir costos, treballar amb materials als quals no estic avesat. Aquesta obra no sols exigeix talent arquitectònic, sinó també una paciència infinita per gestionar les tensions internes. I, francament, no em veig amb cor d’enfrontar-m’hi.

Després d’aquesta confessió, l’arquitecte es va posar les ulleres un altre cop i va somriure, però en el seu gest hi havia una ombra de cansament. Sabia que el llibreter no estaria d’acord amb les seves paraules. Fins i tot que podrien resultar ofensives. Per això va afegir:

—Si els he de ser sincer, ens fem grans. Parlo de mi i de la meva esposa. La seva salut ja no és la d’abans, i li he robat molt de temps capficat entre plànols i bastides.

Va fer una petita pausa perquè en Bocabella ho assimilés. Després, ben decidit, va reprendre el seu discurs.

—Vull que quedi clar que no me’n desentenc. En absolut! Em tindran a la seva disposició per a tot allò en què bonament els pugui fer servei.

—Però el seu recomanat, aquest tal Gaudí… Què en sabem, en realitat? És molt jove, amb prou feines té experiència.

—Creguin-me, és brillant! Va dissenyar una vitrina preciosa el mateix any de la seva graduació. L’hi va encarregar la guanteria Comella i, quan el senyor Eusebi Güell, que està molt al dia dels avenços artístics, la va veure a l’Exposició Universal de París, se’n va enamorar. Diu que en Gaudí té un estil propi i un futur prometedor.

—No dubto del bon criteri del senyor Güell, però una vitrina no té la mateixa envergadura que un temple. M’agradaria estar segur que…

—De debò que no recomanaria aquest jove talent si no fos mereixedor de la meva confiança —va interrompre amablement en Martorell—. Han sentit a parlar d’en Manel Vicens i Montaner?

—Francament, no.

—És un important corredor de borsa que li ha encarregat la construcció de la seva casa d’estiueig a Gràcia. Però no passin pena, serà el mateix Gaudí qui aclarirà tots els seus dubtes. M’he permès la confiança de citar-lo aquí mateix, si no hi ha cap inconvenient, és clar. De fet, diria que és a punt d’arribar.

En Martorell va aixecar la vista cap al rellotge de paret, un model de fusta fosca, sobri però elegant, amb números romans i un pèndol que oscil·lava amb una precisió impertorbable. Les agulles marcaven gairebé les set en punt. Va tornar la mirada a en Bocabella i va afegir amb un somriure discret:

—No sol fer-se esperar.

El llibreter es va redreçar instintivament. Tot i que no ho admetria, sentia una certa curiositat pel jove arquitecte de qui tant parlaven. Es disposava a preguntar-ne algun detall més, però uns passos ferms, que ressonaven ben a prop, van aturar-lo.

A fora ja era negra nit quan la porta es va obrir de nou i va donar pas a la figura d’un home d’uns trenta anys.

L’Antoni Gaudí va travessar el llindar, i el contrast amb la penombra exterior el feu semblar gairebé una aparició. Portava un vestit clar, poc habitual a l’època, que ressaltava amb la calidesa de la llibreria. La barba rinxolada mostrava un to més rogenc que els cabells, però el que va captivar l’atenció dels presents van ser els ulls, d’un blau transparent. La seva presència era una barreja perfecta de joventut i solemnitat, detall i atreviment.

En Bocabella s’aixecà amb un gest gairebé reverencial.

—Mestre Gaudí, benvingut a casa meva. Posi’s còmode, si us plau.

El jove arquitecte es va asseure a la cadira que li assenyalaven i es va agafar als braços de fusta tallada. Per un instant, mentre dedicava atenció a tots els presents, va sentir que el tractaven amb un profund reconeixement, però no havia acceptat la proposta d’en Martorell per satisfer la seva vanitat.

Els prestatges carregats de llibres, sota els llums de gas, conferien al local un aire misteriós que el complaïa. Va dirigir una mirada breu al seu company arquitecte, però aquest, girant-se, li va indicar que se centrés en el llibreter. En Gaudí sabia que assumir la responsabilitat d’un temple d’aquelles dimensions el posaria a prova; de fet, pensava si no seria l’em­presa de tota una vida.

—Arriba molt ben recomanat —va dir en Bocabella mentre simulava endreçar els llibres que s’acumulaven en una taula petita.

—El senyor Martorell té una opinió de mi que potser no mereixo, però el que sí que puc assegurar és que em lliuraré en cos i ànima al projecte —va explicar en Gaudí aparentant una certa timidesa—. Sé que la seva visita al Vaticà va ser gairebé una epifania, el punt d’inflexió que el va portar a fundar l’Associació i a dedicar els seus esforços a la construcció d’aquest temple.

—No hem de perdre de vista que, per sobre de tot, es tracta d’una obra sagrada, i necessita un director que estigui a l’altura —va continuar el llibreter—. Suposo que vostè és un home religiós…

—Sí, ho soc, igual que la meva família. L’arquitectura té molt a veure amb la fe, perquè ambdues busquen elevar l’ànima i donar forma a allò que és intangible; estic segur que vostè ho sap i ho aprecia. Per això m’honora molt que el se­nyor Martorell consideri que tinc la capacitat necessària per a aquesta empresa.

En Bocabella es va quedar mirant fixament el convidat, com si volgués assimilar amb calma les darreres paraules que aquest havia dit. Mentrestant, el jove arquitecte reflexionava sobre la profunditat religiosa que el llibreter li exigia.

—El nostre aspirant ha estudiat els plànols d’en Villar i està disposat a aprofundir en la seva concepció per oferir-nos el temple que tots desitgem —va intervenir en Martorell per desfer el nus al qual havia arribat la conversa.

—Si creu que ell és l’home que necessitem, no tinc res més a afegir —va dir en Bocabella—. Ja hem perdut prou de temps i confio plenament en el seu criteri.

—No els decebré —va respondre en Gaudí, i va agrair en silenci les paraules del seu mestre i amic—. Ara el que cal és recuperar els obrers i seguir endavant.

El llibreter es va aturar un moment i va mirar al seu voltant amb aire solemne. Tot seguit va anar fins a un armariet proper, en va treure una ampolla de vi ranci i uns gots de vidre, que va omplir tan sols amb l’equivalent a un glop petit.

A l’Antoni Gaudí no li va passar per alt el gest, però el va agrair de tot cor. Sabia que les seves idees encara havien de prendre forma i, alhora, intuïa que el camí seria llarg i ple d’obstacles. No li importava. La llavor ja s’havia plantat, la seva visió es materialitzaria amb el temps. No seria fàcil, ni immediat, però la certesa de trobar-se davant d’un repte immens li conferia una força indomable. Un cop l’acceptés, no podria recular i es convertiria en una obsessió, es coneixia bé. Ni ell mateix imaginava fins on podia arribar.

2

Aquella primavera, la família Vilanova va decidir que l’Anna ja tenia prou edat per guanyar-se les garrofes. Li van assignar petites tasques a l’estable i cada dia, tocades les deu, amb només deu anys, era l’encarregada de portar l’esmorzar al seu pare, un treballador que havia trobat feina a les obres de la Sagrada Família.

El sol ja havia enfilat el cel quan un crit va trencar la quietud de la casa.

L’Anna es va despertar de cop.

No estava segura d’haver-lo sentit realment o de si formava part del somni confús del qual encara intentava desempallegar-se. Es va quedar quieta, amb les orelles atentes, mentre el cor li bategava amb força dins el pit.

—Maleït sia! Això ens ho acabarà d’espatllar tot! —va ressonar la veu del seu pare des de la cuina.

Ara sí. Ho havia sentit clarament.

Es va incorporar d’un bot i es va rentar la cara amb l’aigua freda de l’aiguamans, cosa que la va fer estremir. Després, es va calçar les espardenyes de cànem i es va posar el vestit vell que li arribava fins als turmells. Mentre baixava les escales a correcuita, va notar un nus a l’estómac.

El mas on vivien tenia més de cent anys i cada cop es veia més atrotinat. En Jaume Vilanova es negava rotundament a fer-hi cap tipus de reparació mentre comentava que no trigarien a fer-los-en fora. Era un destí que ningú no posava en dubte.

La ciutat de Barcelona havia començat a enderrocar les seves muralles als anys cinquanta, i el 1859 Madrid havia imposat el pla d’Ildefons Cerdà per eixamplar-ne el perímetre. Des d’aquell instant, s’havia desfermat una mena de bogeria constructiva.

Així, s’aplanaven els terrenys, es traçaven carrers d’una amplada gens habitual, s’aixecaven edificis de grans dimensions i, sobretot, s’eliminaven obstacles d’un dia per l’altre.

Tot i que molts volien creure que aquestes pertorbacions no arribarien fins al terme de Sant Martí de Provençals, la proximitat a Barcelona feia evident que era només qüestió de temps. Tard o d’hora aquell poblet també sucumbiria i el mas dels Vilanova, que havia allotjat tres generacions de la família, no seria res més que un destorb.

Quan l’Anna va entrar a la cuina, el primer que va veure va ser el seu pare assegut a taula amb la mirada perduda. La mare, dreta al seu costat, tampoc no s’havia posat a remenar als fogons. La noia es va aturar en sec.

—Què passa?

Ningú no va respondre de seguida. El pare va deixar anar un sospir cansat i va apartar el plat buit com si ja no servís per a res. La mare s’asseia al seu costat.

—Ens hem quedat sense arquitecte.

—Sense arquitecte? Però… això què vol dir? —va demanar l’Anna, alternant la mirada entre tots dos; la mare es limitava a jugar amb unes molles de pa sobre la taula.

—Que potser no hi haurà feina per a ningú, això vol dir. Vet-ho aquí!

L’Anna es va quedar en silenci intentant assimilar el que acabava d’escoltar. La mare havia deixat de jugar amb les molles de pa i ara es gratava, nerviosa, els repelons al voltant de les ungles, i es tibava la pell seca fins a fer-se sang.

En Jaume va trigar una estona a reprendre la conversa. Mossegava un tros de formatge i bevia a petits glops.

—Diuen que aquest beat d’en Bocabella s’ha barallat amb l’arquitecte. És per això que ens han enviat a tots a casa. No ho puc entendre, estan tots ben sonats! La cripta avançava a bon ritme, amb en Villar al capdavant. Ara…

La seva dona va esperar que engegués de nou. Estava acostumada als discursos interromputs d’en Jaume. Era un home de poques paraules, però a l’obra era incapaç de regatejar cap esforç.

—Ara diuen que vindrà un arquitecte nou, però a veure a qui troben per a una empresa com aquesta…

—No t’hi amoïnis. Això no és cosa teva. Vingui qui vingui necessitaran treballadors…

—Però que no ho veus, dona? Tot plegat és un despropòsit. Me càgum l’olla! —va exclamar donant un cop de puny sobre la taula.

—Deixem-ho córrer. Quan t’esveres…

En Jaume Vilanova es va alçar de cop i amb el gest brusc va fer caure la cadira.

—Que ho deixi córrer, dius? Llamp de Déu!

La seva dona va alçar la veu en un xiuxiueig tens, mirant cap al passadís.

—Ja n’hi ha prou, Jaume! No davant la nena… I no cridis, que despertaràs els bessons!

L’home va tensar la mandíbula, però no va dir res més. Ella va sospirar i es va passar una mà pels cabells, esgotada. De cop tot s’havia tornat incert, i la Montserrat suportava malament la incertesa.

L’Anna va redreçar l’esquena en adonar-se que parlaven d’ella. No havia entès gaire res del que deien, però una cosa era segura: el pare s’havia quedat sense feina, i les possibles conseqüències no li agradaven gens. D’una banda, la mare començaria a sacrificar algunes de les gallines que ponien menys ous; de l’altra, ella perdria l’oportunitat de veure en Guillem.

En Jaume Vilanova es va aixecar de la taula tot fent un gest despectiu amb la mà. Després va passar els polzes pels tirants que li subjectaven els pantalons de cotó gruixut, que li arribaven més amunt de la cintura. Va aprofitar per treure la pipa d’una de les butxaques de l’armilla; va omplir el cassó de negre —com ell anomenava el tabac—, i tot seguit el va encendre amb un llumí. El fum es va apoderar de l’estança i la nena es va entretenir mirant com pujava i s’acumulava al sostre.

Dies més tard, ja represa l’obra, l’Anna va portar, de nou, l’esmorzar al seu pare. Sempre es quedava una estona amagada entre els carreus perquè ningú no la trobés. D’allí estant, observava les anades i vingudes dels obrers; si tenia sort, fins i tot podia contemplar el moment de la col·locació d’alguna pedra, cosa que a ella li semblava excitant i perillosa.

Ja havia decidit marxar quan va veure en Guillem en companyia del seu pare, que era el mestre d’obres. Les dues figures avançaven en la seva direcció. Se’ls va mirar amb curiositat. Els cabells rossos del noi la tenien encaterinada. El color dels cabells i aquells ulls grossos i oberts que sempre ho observaven tot com si acabessin de descobrir alguna cosa. Va ser just en aquell moment: amb l’ajuda d’un bastó, l’home va fer un dibuix a terra. En Guillem feia que sí amb el cap i, de tant en tant, li formulava alguna pregunta, que el mestre responia sol·lícit. En acabar, van girar cua. Abans, però, l’home va esborrar amb els peus els traços que havia fet.

L’Anna, pensativa, va sortir del seu amagatall i va arrencar a córrer cap a casa. Li agradava posar-se a prova i aconseguir fer el camí d’una tirada. No es va aturar ni un segon, tot i que una pedreta se li havia ficat a l’espardenya.

El sol ja estava molt alt al cel i il·luminava l’aigua estancada a la pica de la Font Vella. No tenia set, tan sols li pujava un formigueig pel pit mentre recordava els ulls enormes del noi i les seves mans ja formades.

Havia arribat als camps conreats, molt a prop del mas dels pares, quan es va girar per contemplar el descampat on s’estava construint la Sagrada Família. Va distingir el perfil de la grua; es projectava cap al cel, com si fos el gegant d’un conte.

Des de la llunyania, les parets de la construcció encara no havien progressat prou i gairebé es confonien amb el paisatge. Però el pare deia que, si s’acomplia el pla de les obres, l’església acabaria sent més alta que la mateixa catedral de Barcelona.

L’Anna va tenir la sensació estranya que aquell edifici encara invisible ja començava a créixer dins seu.

3

L’Anna es va acostumar a voltar per l’obra gairebé cada dia. Sempre que portava l’esmorzar al pare, se li acostava algun dels altres obrers i li feien petits encàrrecs: anar a la botiga de Sant Martí de Provençals per comprar-hi un parell de fogasses, un paquet de tabac i uns claus i femelles, com aquells que li posaven davant dels ulls; tal vegada per omplir la bota de vi negre. A poc a poc, li van anar agafant confiança i li demanaven estris més complexos: una llima petita, una cinta mètrica de fusta…

La nena va sorprendre tothom per la seva diligència. Acomplia els mandats sense equivocar-se i era ràpida com un ratolí de camp. En unes quantes setmanes, ja formava part del paisatge i s’havia fet imprescindible per a les necessitats puntuals que sempre sorgien. Certament, algun dels obrers es preguntava per què no anava a l’escola, però com que sortia més a compte el guany que el dubte, ho deixaven córrer.

Si s’hagués presentat l’ocasió, tenia bones respostes. Havia après de lletra a casa de la mestra de Sant Martí, una dona gran que era feliç ensenyant-li. L’Anna li portava ous i llet del mas Vilanova i aprofitava per quedar-se una estona a la saleta de la mestra retirada. Totes dues s’arraulien a tocar de l’escal­for de la taula braser, que es mantenia encesa fins que arribava la calor de l’estiu, i llegien plegades. Primer van ser abecedaris o sil·labaris que omplien els prestatges de la casa; més tard, contes com En Patufet, El timbaler del Bruc o La princesa Vera. Quan es cansaven de llegir, prenien el pot de les llenties i feien comptes utilitzant els llegums. Aviat van passar a l’àbac i la nena, dotada d’una intel·ligència natural, va avançar en el seu aprenentatge en molt poc temps.

Però res no la feia sentir més viva que l’enrenou del treball, l’olor de la calç i el soroll dels martells picant la pedra. Quan podia, es colava entre els treballadors, atenta a qualsevol encàrrec; però el que més li agradava era perseguir en Guillem, que sempre tenia les mans ocupades netejant eines, preparant el morter o ordenant materials. La nena se situava a una distància prudencial i l’observava; de vegades era ell mateix qui li feia les comandes, i fins i tot li dedicava algun somriure.

Tanta era la felicitat de l’Anna que no volia cap alteració en la seva vida. Estava a punt de fer onze anys, però es veia sempre petita i ajudant a l’obra, corrent esperitada d’una banda a una altra. No sospitava que les coses eren a punt de canviar, ni tan sols quan un d’aquells matins, particularment avorrit perquè en Guillem no s’hi havia presentat, va veure com els obrers deixaven sobtadament de treballar i es reunien al voltant d’un home d’aparença agradable.

Es va acostar al nouvingut amb la timidesa que dedicava als desconeguts, sempre protegida per les cames dels obrers, plantades amb decisió sobre terra. El primer que li va cridar l’atenció de l’home va ser la seva mirada intensa i els seus cabells abundants. L’expressió del jove arquitecte era seriosa, com si hagués arribat per transmetre als obrers alguna decisió especial. Aquests esperaven el seu discurs expectants i, mentrestant, xiuxiuejaven sobre la seva vestimenta, roba fosca i discreta, més senzilla que la del predecessor i també més adequada per acudir a l’obra.

Després de presentar-se, l’Antoni Gaudí va saludar un per un els membres del que a partir d’aleshores seria el seu equip. Semblava un home ple d’idees que, al mateix temps, sabia mantenir el cap clar. Els va demanar sobre les dificultats que havien tingut a l’hora de reprendre la feina i es va oferir per resoldre qualsevol problema que els sorgís. El seu to, proper, tot i que sense perdre la jerarquia, es tornava apassionat quan parlava dels avenços en la construcció. Molts treballadors es van convèncer que el llibreter pietós havia escollit bé el successor d’en Villar. Alguns, però, havien sentit rumors sobre el nou arquitecte i seguien el seu discurs amb un cert escepticisme.

—Jo no me’n refio. Sé de bona tinta que, quan li van donar el títol, el mateix Elies Rogent, el director de l’Escola d’Arqui­tectura de Barcelona, va dir que no sabia si l’atorgava a un boig o a un geni, i que només el temps ho diria.

—Doncs, temps és el que nosaltres no tenim! Jo diria que és massa jove per a una obra tan gran.

—Sigui jove o gran, a mi em fa el pes! Estic convençut que és l’home que necessitem.

—Ja en parlarem més endavant… He sentit dir que li agrada experimentar amb ferro. Vaja, que és un torracollons!

No era un comentari a la lleugera. De bon inici, l’Antoni Gaudí es mostrava exigent, incansable, obsessionat amb la precisió. Cada detall comptava, cada acabat havia de ser impecable. No admetia errors ni mediocritats.

Amb el temps, però, aquella manera de fer els acabaria seduint. No només vigilava els treballadors, també els incloïa en el procés, els feia partícips de les seves aspiracions. A poc a poc, els tocaria el cor a gairebé tots.

Aquell primer matí, quan en Gaudí es va posar a parlar en privat amb el mestre d’obres, es percebia bon ambient entre la majoria dels homes. Van abandonar el centre de la cripta, on s’havien reunit, parlant entre ells i congratulant-se de la sort que havien tingut.

L’Anna, sempre en segon pla i sense acabar de seguir la conversa, s’ho mirava tot amb curiositat. Aquell personatge, d’entrada, li resultava simpàtic. Durant uns instants es va quedar immòbil, sense saber si fer un pas endavant o quedar-se on era. I si la descobria i la feia marxar? Però en Gaudí estava massa ocupat saludant i parlant amb tothom. Semblava que tot anava com havia d’anar.

Mentrestant, un bon nombre de treballadors es movien amb destresa entre els materials de construcció. Oficials i aprenents, locals i forans, picapedrers, manobres… tots tenien la pell colrada i les mans endurides. Alguns transportaven carretons, d’altres preparaven la mescla de morter en grans coves de fusta. Les veus s’entrellaçaven amb el soroll metàl·lic de les eines i el grinyol de les politges que elevaven els blocs de pedra.

Situada en un costat de l’obra, la grua de fusta s’alçava poderosa; les cordes penjaven gruixudes i encerades per suportar la fricció i el desgast que produïa aixecar les càrregues més pesants. Les politges de ferro forjat giraven a un ritme fre­nètic, accionades per la força dels homes que, coordinats, les feien servir amb gran precisió.

La feina es distribuïa de manera organitzada: mentre uns s’encarregaven de tallar, escairar i marcar les pedres a la mida exacta, d’altres les col·locaven amb cura sobre les parets en creixement, manegant les cordes de guia i assegurant-se que cada peça encaixés perfectament al seu lloc.

La pedrera de Montjuïc es trobava molt a prop i això facilitava la feina. En Gaudí havia deixat clar que, mentre fos possible, no acceptaria cap altre tipus de pedra. Només aquella tenia la textura adequada, entre el gra fi i mitjà i amb poca porositat, la qual cosa la feia poc permeable. D’altra banda, el color es movia sempre dins d’una gamma càlida i terrosa. L’arquitecte s’havia convençut que aquestes pedres eren les que necessitava, atesa la seva capacitat per suportar el pas del temps i la intempèrie.

—La majoria dels edificis romans i medievals de Barcelona estan fets amb aquesta pedra. I han aguantat segles sense descompondre’s —argumentava en Gaudí cada cop que en tenia ocasió.

Però hi havia altres motius per escollir-la, motius que compartia amb els seus col·laboradors més propers.

—S’esculpeix amb gran precisió, i això serà molt important per treballar els ornaments de les façanes i, deixin-m’ho dir, també combina molt bé amb la llum de la ciutat.

En Gaudí sabia que no tothom podria entendre aquesta necessitat de connexió amb l’entorn, però ell ja concebia la Sagrada Família com a part orgànica de la ciutat, del seu passat, però també del seu futur.

De sobte, els crits d’un nen prim amb els cabells embullats es van fer notar entre l’enrenou de l’obra. Alguns obrers el van veure aparèixer entre la polseguera, ofegat i amb la respiració entretallada. Va recórrer l’espai amb la mirada i, tan bon punt va trobar la nena, va anar al seu encontre.

—Anna, la teva mare et necessita a casa. No es troba bé. T’has d’encarregar dels bessons!

La filla gran dels Vilanova va bufar contrariada. Per què sempre havia de ser ella qui es fes càrrec de tot? Quan la deixarien tranquil·la d’una vegada? Va prémer els llavis i va buscar de reüll on es trobava en Guillem i, finalment, va dir amb resignació:

—Avança’t tu i digues que ja vinc.

Tot seguit, es va girar en direcció al pare que, amb un cop sec, va donar una puntada a una pedra i la va fer rodolar uns metres.

—Me’n vaig cap a casa —va dir la nena, amb desgana, abans de fer mitja volta.

Estava a punt de sortir de l’obra quan una veu ferma però a la vegada amable la va cridar:

—On vas tan apressada?

L’Anna, amb el cap ple de cabòries, va arrufar el nas i es va encongir d’espatlles, sense aturar-se. Només quan va aixecar la vista va veure qui li parlava.

—He vist que voltaves entre les bastides. Fas d’encarregada de l’obra? —va afegir amb un somriure.

La nena va dubtar un instant abans de respondre.

—Com et dius? —va preguntar ell, amb la mateixa curiositat tranquil·la.

Ella es va aturar en sec. Va aixecar la vista i es va trobar amb els ulls d’en Gaudí, que la mirava amb interès.

—Anna. Em diuen Anna i vostè és… és…

Va dubtar un instant, incòmoda sota la mirada blava de l’arquitecte. Tothom parlava d’ell, però ara que el tenia al davant, no sabia com dirigir-li la paraula.

—Jo soc l’Antoni Gaudí.

—Sí, sí, ho sé… Jo, sap?, porto l’esmorzar al meu pare i ajudo una mica a tothom. Soc ràpida, pregunti-ho a qui vulgui. Mai no faig nosa.

L’arquitecte va aixecar lleugerament una cella, com si trobés divertit aquell intercanvi.

—No en tinc cap dubte, Anna. Però, pel que he sentit, la teva mare et necessita a casa. Vinga, no la facis esperar.

La nena va enfilar el camí de tornada amb una barreja de nerviosisme i ràbia. No li agradava gens ocupar-se dels bessons, sempre tan inquiets, sempre tan difícils de controlar. Però avui marxava amb una sensació diferent, amb el cor bategant més ràpid que de costum. L’home per al qual treballava el pare, aquell arquitecte a qui tothom admirava, s’havia interessat per ella. I el més important: no li havia prohibit tornar a l’obra.

Quan ja tenia el mas Vilanova a tocar, va sentir un cop sord seguit d’un crit que li va gelar la sang. Venia de casa seva. Va començar a córrer, sense alè, mentre una ombra fosca i pesada li envaïa el pit. Sabia, amb una certesa que no podia explicar, que després d’aquell moment res no tornaria a ser igual.