3

La Mari torna a la seva taula fent que no amb el cap. És molt eficient i ordenada, el seu despatx podria ser perfectament el de la Marie Kondo. L’univers de la Renée Colomé, per contra, és un caos, i la Mari organitza el seu caos. L’empresa de detectius rutlla, sobretot, gràcies a la secretària. Això d’empresa és un dir, perquè, de fet, són només la Renée i la Mari. Bé, també hi ha l’Adrien. L’Adrien és un noi de vint-i-dos anys i metre vuitanta-cinc, negre i amb els cabells rinxolats i, tot i que té una planta que impressiona a primer cop d’ull, és un tros de pa. Estudia Periodisme i es treu uns calés treballant esporàdicament per a l’agència. Se’l contracta per a feines concretes, és un freelance i no està en nòmina. Li encarreguen feines com ara esbrinar on han anat a parar les propietats d’un empresari que s’ha declarat insolvent, entrar a la base de dades de persones desaparegudes, investigar l’historial clínic d’algú… L’Adrien és un crac en tecnologia; entre altres coses és capaç de ficar-se dins les entranyes de sistemes informàtics sense deixar rastre. També és molt bo amb una càmera amb teleobjectiu a les mans: primers plans inqüestionables de petons a les portes d’un hotel, d’un representant de begudes portant una vida molt per sobre de les seves possibilitats, d’un transportista que extravia paquets durant el repartiment… A la Mari, per contra, la té assegurada a temps complet i amb un contracte indefinit. De fet, la Mari ja va ser la secretària de l’anterior director de l’agència, l’Andreu Masmartí.

Quan la Renée va tornar a Girona després de deixar el cos de la policia catalana, es va instal·lar a casa de la seva amiga Samina fins que trobés un piset per anar a viure ella sola. La Samina té el pis al barri vell, un tercer sense ascensor completament reformat. És dos anys més gran que la Renée i té una pell d’un to cafè amb llet i uns ulls ametllats que li donen un aire d’exòtica.

En aquell moment, la Renée no sabia com es guanyaria la vida. A banda de policia, no havia treballat de res més. Havia deixat la carrera a mitges per entrar a l’acadèmia dels Mossos d’Esquadra i un any i mig més tard li van entregar la placa després d’haver quedat segona de la seva promoció. Va formar part del cos durant tretze anys fins que la situació va arribar a un punt tan insostenible que va haver de dimitir. De fet, l’haurien expulsat de totes maneres, perquè la inspectora Colomé s’havia passat pel forro unes quantes normes i una pila de procediments, i fins i tot alguna llei. A l’expedient que li havien obert hi deia que la inspectora s’havia extralimitat en les seves funcions, que venia a ser el mateix però en llenguatge corporatiu.

Quan ja feia tres setmanes que era a Girona sense fer gaire cosa més que sortir a caminar cada matí pel parc de la Devesa, dedicar mitja tarda a llegir llibres que tenia pendents i empassar-se unes quantes sèries escarxofada al sofà fins a altes hores de la nit, va prendre consciència que no podia continuar així, sense treballar. Però llavors, tot i tenir només trenta-sis anys, no tenia ni idea de què faria. I ves per on, aquell mateix vespre sopant a la taula de la cuina, la Samina li va dir que hi havia una agència de detectius a Girona que es traspassava i que podria ser una bona opció per a ella.

—Una agència de detectius?

—Agència de detectius Andreu Masmartí. L’amo es jubila i traspassa el negoci. La seva secretària, que és la tieta del meu xicot, li ha dit a en Marc, que se la volen traspassar, i de seguida he pensat en tu.

—Jo? Detectiu?

—Detectiva.

La Renée es va aixecar per servir-se més cafè.

—No estic col·legiada.

—Doncs et treus la llicència.

La Renée va sortir a la terrassa, però de seguida va tornar a entrar. Havia deixat de fumar feia uns quants mesos, però quan prenia cafè encara trobava a faltar un cigarret.

—No ho sé, mai m’han agradat els detectius. Són com els periodistes, sempre fiquen el nas on no els pertoca.

—Fan la seva feina, com tothom. Però tu què faràs? No t’hi veig, en una oficina o en una fàbrica. Al final acabaràs de vigilant de seguretat escorcollant bosses de mà en un centre comercial o controlant l’accés a la porta d’una discoteca.

—Abans entro en un convent de monges.

—Doncs mira, en això no hi havia pensat. Però ara seriosament, això de l’agència de detectius és una bona opció, i crec que t’ho hauries de plantejar. Però no triguis a decidir-te, que no se t’escapi aquest tren.

Aquella mateixa tarda, la Renée es va plantar davant la porta de l’agència de detectius Andreu Masmartí, al carrer Emili Grahit de Girona. Plovia a bots i barrals i, tot i que portava paraigua, de mitja cuixa en avall anava molla com si hagués travessat un riu. Es va aixoplugar sota la protecció d’un balcó i va plegar el paraigua. Quan anava a obrir la porta va tenir dubtes. Infidelitats, desfalcs, localització d’adolescents que marxen de casa… Segur que et vols dedicar a això, Renée? Va tornar a obrir el paraigua, va recular un parell de passes i es va quedar pensant. De cop i volta una forta ventada li va girar i, mentre intentava tornar-lo a la posició natural, un cotxe que circulava pel carrer va trepitjar una bassa que hi havia just a la seva altura i la va deixar xopa de dalt a baix.

—Hòs… tia!

Es va girar i es va quedar mirant, amb cara de mala llet, el cotxe mentre s’allunyava. Si en aquell moment hagués disposat d’un llançagranades, l’hauria fet saltar pels aires. Però la bassa continuava allà, dues passes davant de la Renée, i el següent cotxe que va passar va deixar la pèl-roja amarada com si sortís d’un túnel de rentat. La Renée, aquesta vegada, no va renegar. Es va quedar allà dreta, sota la pluja, paralitzada. Una dona que venia per la vorera la va cobrir amb el seu paraigua.

—Què hi fa aquí parada? Vingui, posis a aixopluc que m’agafarà una pulmonia.

La va acompanyar fins a un portal i després de plegar el paraigua va obrir la porta i la va fer entrar. La pèl-roja tenia els cabells enganxats a la cara i regalimava aigua tota ella. De sobte va reaccionar.

—Li estic deixant tot el terra moll.

—Ja passaré el motxo. Però què li ha passat, nena? Que ha creuat l’Onyar pel mig? Pengi la jaqueta aquí i no es mogui que li vaig a buscar una tovallola.

La Renée es va mirar el seu paraigua, una de les varetes havia travessat el plàstic. La dona li va agafar de la mà, el va entatxonar en una paperera i va desaparèixer per una porta. La Renée va fer una llambregada al seu voltant: un escriptori, dues cadires, un penjador de trespeus, un quadre del pont Eiffel a la paret. La dona va tornar amb dues tovalloles i la Renée es va eixugar la cara i els cabells, però continuava amb la roba tan enganxada a la pell que feia angúnia.

—On som? —va preguntar.

—A l’agència on treballo. Veig que està desorientada. Quan venia cap aquí l’he vista sota la pluja i l’he fet entrar.

La Renée va fer que sí amb el cap. La dona devia vorejar la seixantena i portava els cabells tenyits d’un to albergínia. Era baixeta i grassoneta, amb coloret a les galtes i els llavis pintats de conjunt amb el color dels cabells.

—Això és l’agència del detectiu Masmartí? —va preguntar la pèl-roja.

—Que… que vostè és qui ha trucat fa una estona?

—Sí. Soc la Renée Colomé, i havia quedat amb el senyor Masmartí a les quatre, però ara m’hauré d’anar a canviar. Li pot dir que tornaré més tard?

—Com vulgui. Però… per telèfon m’ha dit que estava interessada en el traspàs de l’agència, oi?

—Sí.

—I que viu gaire lluny, nena?

—Al barri vell.

—I ha vingut amb cotxe?

—No. A peu.

La dona va tombar el cap i va fer una ganyota de desencís.

—Així que està interessada a agafar l’agència.

—Bé, volia parlar-ne amb el senyor Masmartí, però ara m’hauria d’anar a canviar.

La dona va anar fins a la porta i va tancar amb clau. La Renée es va quedar desconcertada.

—Què fa? Per què tanca?

La dona es va acostar a la Renée i, en un to de veu com si li expliqués un secret, va dir:

—Sap què passa? Que està a punt de venir un jove que també vol quedar-se amb el negoci, però quan ha vingut aquest matí per reunir-se amb el senyor Masmartí…

—Què?

—Doncs que… és un xulo, un prepotent, un fanfarró.

—I?

—Doncs que si es queda amb l’agència serà el meu cap i aquí no hi vull un capsigrany com a director, m’entén?

—Perfectament.

—Doncs això. En canvi, vostè, encara que en aquest moment no mostra gaire bona presència, sembla una bona noia i la preferiria mil vegades abans que aquell fatxenda.

—Com es diu, vostè?

—Maria Solanes, però tothom em diu Mari.

—Doncs, Mari, li asseguro que amb la descripció que m’ha fet d’aquesta persona ja em faig una idea de quina mena d’individu m’està parlant.

En aquell moment algú va intentar obrir la porta i totes dues van girar el cap. A través del vidre glaçat de la porta es distingia una figura humana, llavors una cara amorfa es va amorrar al vidre. La Mari es va posar el dit índex davant dels llavis i en veu molt baixa va dir:

—Deu ser ell.

El de fora va tornar a fer un nou intent d’obrir la porta, però es va quedar allà, com un espectre darrere el vidre glaçat.

—No marxa —va xiuxiuejar la Renée.

La Mari va fer que no amb el cap. Es van quedar uns moments quietes, mirant-se la porta, en silenci. Un tro va espetegar al carrer i la Mari va dir:

—Així li caigui un llamp al damunt.

Llavors l’espectre va desaparèixer, semblava que finalment havia decidit marxar. En aquell moment va sonar el telèfon que hi havia damunt l’escriptori i la Mari va allargar el braç per agafar la trucada.

—Agència de detectius Masmartí. En què el puc ajudar?

—Soc en Robert Alzina i soc aquí fora, però la porta és tancada.

L’espectre del carrer es va tornar a acostar al vidre fent un darrer intent d’obrir la porta.

—Ah! És vostè. —La Mari va fer un cop de cap en direcció a la porta, la Renée va entendre que el del telèfon era el capsigrany—. Sí, som aquí dins però… però està tancat perquè… perquè estem en quarantena.

—En quarantena?

—Sí, això! Hem agafat l’escarlatina. Els de l’agència de control de malalties infeccioses ens han dit que ens quedéssim aquí tancats fins que vinguin a buscar-nos.

—Ah! Doncs ho sento. Espero que vagi tot bé. Si de cas ja tornaré un altre dia.

—Com vulgui, però pensi que ens han dit que després vindrà un equip especialitzat per desinfectar tot el local i que haurà d’estar uns quants dies tancat. Es veu que aquesta escarlatina és molt contagiosa i… si ara mateix em pogués veure… És com si m’hagués pessigat tot un eixam d’abelles asiàtiques.

—Oh!

—Sí. I vostè, si ha tocat el pany, li recomano que es renti les mans amb lleixiu si no vol acabar com jo.

En Robert va penjar. Si la Mari i la Renée haguessin tret el cap per la porta l’haurien pogut veure com fugia corrent enmig de la pluja.

—Aquest no tornarà —va dir la Renée, encara flipant amb la història que s’acabava d’inventar la Mari.

—No em queia bé. Que es foti!

Una porta interior de l’oficina es va obrir i un home va treure el cap.

—Mari, que em cridaves? Ah! Perdoni —va dir l’home—. És que he sentit veus.

—Senyor Andreu, ella és la senyoreta Colomé, ha vingut per això del traspàs de l’agència.

El senyor Andreu va fer dues passes i li va allargar el braç i la Renée li va estrènyer la mà. Setanta anys, pantalons i americana blau marí, sabates lluents. El nus de la corbata potser era exageradament gros, però en conjunt era un home que a primer cop d’ull feia molt bona presència, tot el contrari que la pèl-roja.

—Molt de gust, senyoreta Colomé.

—El gust és meu.

—Què li ha passat? —es va interessar l’Andreu, mirant-se-la de dalt a baix.

La Renée va posar cara de circumstàncies, era evident que en aquell moment no mostrava la seva millor imatge.

—A fora està caient el diluvi universal —va aclarir la Mari.

En Masmartí la va convidar a passar al seu despatx i, amb un gest de la mà, a seure. De seguida va entrar la Mari amb un calefactor a les mans i, després d’endollar-lo, el va deixar a terra a dos pams dels peus de la pèl-roja.

—És perquè entri en calor, que malament aniríem si ara ens agafés una pulmonia —va dir la Mari.

—Gràcies.

—No és res. I ara li vaig a buscar un cafetó amb llet perquè es refaci per dins.

—No cal, dona.

—Vostè deixi’m a mi que jo sé el que em faig.

—Doncs gràcies, però que sigui sol, el cafè, sisplau.

Quan la Mari va tancar la porta, l’Andreu, que ja seia a l’altra banda de l’escriptori, va comentar:

—Ja veu qui mana, aquí.

—Sembla bona dona.

—Sort en tinc d’ella. Però bé, així que està interessada a agafar l’agència.

—De moment he vingut per informar-me. He sabut que la vol traspassar?

—Sí, ja tinc una edat i ha arribat el moment de retirar-me. Però vostè, senyoreta Colomé, a què es dedica?

La Renée li va explicar la seva situació. Que havia estat investigadora dels Mossos d’Esquadra, que havia deixat el cos després de tretze anys, que ara tenia ganes de canviar d’aires i que havia pensat en l’opció de passar-se a la investigació privada.

—De fet, no em veig dedicant-me a qualsevol altra cosa —va rematar.

—Ho entenc —va fer l’Andreu, assentint lleugerament amb el cap—, però pensi que aquest món no té res a veure amb el que vostè feia fins ara. Em refereixo que aquí ens dediquem a assumptes quotidians, com ja es pot imaginar. Vull dir que no anem perseguint criminals ni res d’això, m’entén?

—Precisament és el que em convé ara, una mica de calma. D’emocions fortes, ja n’he tingut per escriure unes quantes novel·les.

Aquella mateixa setmana van anar a cal notari per formalitzar el traspàs. La Renée es quedaria amb l’agència, però amb condicions per a ambdues parts, ja que havia aconseguit negociar la qüestió econòmica en termes assumibles per ella. L’Andreu només havia posat dues condicions: la primera, que la nova propietària li pagaria el lloguer estipulat pel despatx durant dos anys i que passat aquest temps es faria efectiva l’opció de compra del local en els termes establerts al contracte. La segona, i innegociable, que la Renée continuaria tenint contractada la senyora Maria Solanes i Ustrell amb un contracte indefinit i a temps complet. A més, també havien arribat a un altre acord no escrit amb tinta, que l’Andreu es quedaria unes quantes setmanes a l’agència per ensenyar el negoci a la Renée i acabar de tancar els casos que hi havia oberts.

Ara ja fa cinc mesos que la Renée és la titular de l’agència, tot i que ella no n’és l’única propietària. Té una sòcia; de fet, qui ha posat bona part dels diners del primer pagament és la seva amiga Samina. La Samina és sergent dels Mossos d’Esquadra, dirigeix la brigada científica de Girona. D’això es coneixen. Anys enrere, quan la Renée va estar destinada a la demarcació de Girona, van col·laborar en uns quants casos i es van fer bones amigues. Quan la Renée es va traslladar a Barcelona per formar part d’una unitat d’investigació especial del cos, van perdre el contacte, però ara, a més de viure juntes, fins i tot són sòcies.