Si els gats parlessin

Jordi Ferrés

Fragment

cap

Introducció
Com va començar tot

Vaig deixar els estudis als disset anys per falta de motivació. No em veia estudiant cap carrera. Als vint-i-quatre, ja no sabia gaire bé què fer amb la meva vida. Va ser aleshores quan em vaig preguntar què volia realment, cap on m’havia d’encaminar. La decisió va ser senzilla: d’una manera o altra, el meu camí estaria relacionat amb el regne animal. Era evident, per la meva manca de formació, que no podia fer res de manera professional, o sigui que vaig començar a buscar voluntariats amb animals en qualsevol lloc del món.

Vaig posar-me en contacte amb gent de Namíbia, Austràlia, el Canadà, els Estats Units…, per treballar amb guepards, tortugues, dofins… Però, finalment, va sorgir l’oportunitat d’anar a Anglaterra, a Cat Survival Trust, una ONG dedicada a ajudar grans felins. Eren animals rescatats de tinences il·legals, de zoos on ja no els volien perquè ja no eren «admirables» (recordem que un zoo és un negoci d’explotació animal, no un paradís per a ells) o de qualsevol tipus de circumstància que els portés al centre. No era un lloc que es pogués visitar; els felins només veien els seus cuidadors.

Amb prou feines sabia anglès: les cartes i els correus electrònics a l’estranger me’ls escrivia el meu germà gran, que sempre ha tingut un bon coneixement de l’idioma. En canvi, jo gairebé no em podia ni fer entendre. Però això no va ser cap impediment per deixar-ho tot i anar a l’aventura. I el novembre de l’any 2000 vaig marxar de Catalunya definitivament per anar a viure al Regne Unit. En aquells moments em costava creure’m la meva sort, era una oportunitat bestial de fer el que de veritat m’agradava. Recordo una il·lusió i una motivació immenses: cultura nova, idioma nou, vida nova. Crec que ho necessitava, després d’anys navegant sense rumb intentant ser alguna cosa, del grapat de feines de tota classe que no em portaven enlloc. Va ser una alliberació en tota regla, un salt al buit. Per primer cop, abandonava la inèrcia i agafava les regnes de la meva vida.

El centre era una gran extensió de terreny enmig del camp anglès. Pertanyia al petit poblet de Welwyn, al comtat de Hertfordshire, a uns quaranta quilòmetres de Londres. A l’entrada del centre se situava una botiga d’animals que venia tota mena d’articles: des de coses per a conills fins a bales de fenc per a cavalls. Darrere, a un centenar de metres i gairebé imperceptible per a la clientela, hi havia tot l’entramat. Les gàbies rodejaven i comunicaven amb un edifici anomenat The Cat House, on tenien la part d’aixopluc i des d’on es feia la gestió de la seva alimentació i neteja. A banda i banda d’un passadís estret hi havia la zona interior de les gàbies dels grans felins: caracals africans, gats de Geoffroy, gats de la jungla, gats pescadors, servals, linxs escandinaus, siberians i euroasiàtics i dos germans de pantera de la neu. I la meva gran sort va ser la ubicació de la petita caravana on vaig residir. Estava rodejada d’altres gàbies repartides per la finca on vivien tota mena de gats grans. Just davant la porta, a menys de dos metres, hi tenia una parella de gats de Bengala. I just darrere, una família de panteres de la neu. De vegades eren uns veïns una mica sorollosos, però no n’he tornat a tenir de millors. La meva vida era molt austera. No guanyava diners d’enlloc, i subsistia gràcies a la compra setmanal que bonament em feien la Judith i en Terry Moore, els quals van acabar tractant-me com un més de la seva família.

De mica en mica, em vaig endinsar en el món d’aquells animals tan majestuosos, conscient del meu paper com a alimentador, cuidador i observador. Un privilegi que mai havia imaginat i que em va seduir totalment. Cada dia anava un pas més enllà. No vaig trigar a entrar, molt respectuosament, a les seves gàbies, per fer la neteja de femtes i restes de menjar. Va ser en aquelles situacions quan vaig aprendre, de la manera més pura i salvatge, el seu llenguatge corporal en la màxima expressió. Saber desxifrar perfectament quan era el moment d’entrar, com fer-ho, com moure-m’hi i com sortir-ne. Aquell aprenentatge es va convertir en la base de la meva feina avui en dia, salvant molt les distàncies, ja que alguns d’aquells felins podien matar-me en menys de trenta segons si així ho decidien. Però no, per més increïble que sembli, la majoria tenia també un gran respecte i una certa «por» de l’ésser humà. Amb els mesos, reflexionant-hi, se’m trencava el cor: autèntiques meravelles de la naturalesa que mantenien les distàncies i permetien l’ocupació del seu espai sense voler violència. Amb tot el poder físic excepcional que tenien, ni tan sols pensaven a fer-lo servir.

Sempre hem sentit a dir que quan un entra a la gàbia d’un animal salvatge ha de demostrar qui és l’amo, exercir un poder. Aquesta frase és totalment falsa. Hi ha dies en què t’adones que el contacte no és possible, que per les circumstàncies que siguin seria molt perillós accedir al recinte, com un encarament. T’ho diuen, t’ho expliquen, t’ho transmeten amb el llenguatge corporal. Escoltar-los i respectar-los és la clau del coneixement, i una escombra, una cadira o un fuet tard o d’hora no et serviran de res.

M’hi vaig estar poc més d’un any i mig, gaudint cada dia com una benedicció, aprenent i absorbint tots els moments. Va ser molt dur per a mi deixar aquells gats, els meus gats, la meva nova família. Però vaig entendre que m’havia de moure, que havia de fer un nou pas. I això em va portar a Sud-àfrica. A través de Willing Workers In South Africa (WWISA), una empresa que ajudava voluntaris de tot el món a trobar projectes al seu país, em vaig enrolar en una aventura formidable de documental de després de dinar. Al sud del país, a la vall de Baviaanskloof (terra de babuïns), es pretenia capturar lleopards per col·locar-los un collar transmissor, per poder fer-ne després un seguiment en avioneta. Molt poc temps després d’arribar-hi, hi va haver problemes amb el pressupost i, com que tenia un visat de només sis mesos, vaig decidir moure fitxa i participar en un altre projecte. I així va ser com vaig anar a parar a Tsitsikamma Wolf Sanctuary, un refugi per a llops siberians i gossos llop provinents del tràfic d’animals exòtics o confiscats per la policia a gent que no n’era prou responsable, o coses pitjors. Tot i que la meva passió eren els felins, treballar amb llops era una gran experiència, una altra oportunitat única, i aquells animals també em fascinaven.

Pocs dies després d’arribar-hi, van portar un grup de sis llobatons. Els responsables del centre, en Michael i la Cathleen, em van demanar de ser el seu únic cuidador. No volien que fossin una joguina per als voluntaris, o sigui que em van encomanar la tasca de cuidar-los, netejar-los i alimentar-los fins que arribés el moment d’introduir-los en un gran tancat amb dues femelles adultes, per formar una manada. Durant uns mesos, vaig cuidar aquelles meravelloses criatures, que responien a mi com gossets. Per a ells jo era la seva mare, i només d’apropar-me a la seva estança, ja embogien d’alegria. La introducció amb les dues llobes va anar perfectament, va ser molt més senzill del que em pensava, i tots vam respirar alleujats en veure que, de manera quasi immediata, una de les llobes els va regurgitar menjar. Va ser un moment molt esperat per tots, tant per mi i els responsables del centre com pels petits llobatons i per les dues llobes, ara matriarques d’una manada que feia molta patxoca. En vaig aprendre molt, de tots aquells llops, tant dels petits com de tota la resta repartits en grans tancats, vivint en diferents manades. Els moments més especials que recordo al santuari eren quan, de sobte, de matinada, tots els llops començaven a udolar. Posava la pell de gallina, aquell espectacle de la natura a escassos metres.

Dos anys després d’haver marxat tornava a Catalunya, ara sí, amb una motxilla ben plena de vivències i experiències que encara no era conscient de com faria servir. Just llavors, a partir de l’1 de gener de 2003, Barcelona va prohibir el sacrifici d’animals a la gossera municipal, que va passar a dir-se Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona (CAACB). Així doncs, em vaig presentar a les oficines de l’Associació Altarriba, que era qui ha

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos