Agent d'homicidis

Óscar Tarruella

Fragment

cap

Introducció

Vaig néixer a Gernika el 1970. Al llarg del meu recorregut m’han acompanyat experiències a les quals m’he hagut d’enfrontar abans d’hora, abans d’estar preparat. La vida m’ha superat moltes vegades. He hagut de caure, créixer, aprendre i sobreviure a gran velocitat. La meva capacitat reflexiva feia que a l’escola em distragués amb facilitat; de fet, creien que no era gaire llest perquè treia males notes. Més tard van descobrir que era neurodivergent, que tenia altes capacitats.

Soc una persona molt crítica, analítica i amb una capacitat introspectiva que em permet comprendre i perfilar diferents situacions i persones. Sento que poques coses se m’escapen. De vegades és esgotador, em considero un detector de tot el que passa al meu voltant.

La meva mare, desbordada per la meva energia, em va apuntar a judo quan tenia tres anys. Els carrers on vivia estaven transitats per pescadors, fills de pares absents, alcohòlics, famílies pobres. En guardo records agredolços, hostils.

Puc dir que el món del crim va calar en mi des de ben aviat. Durant aquells anys, ETA exigia l’impost revolucionari als empresaris. El meu pare, un empresari català establert al País Basc, dirigia una fàbrica tèxtil amb unes dues-centes treballadores. Moltes d’elles eren esposes, germanes o filles d’etarres. Una de les coses que admiro d’ell va ser la decisió que va prendre, afrontant amb por però amb dignitat la negativa davant de l’amenaça que suposava l’impost: tancar la fàbrica i fugir del que era la nostra llar.

Després del nostre exili, el meu pare va començar a deambular pels carrers, i a casa amb prou feines entraven ingressos. Quedaven enrere totes les hores que havia passat netejant anxoves d’estraperlo o enrotllant metres de tela en el torn de nit de l’empresa tèxtil.

El meu dia a dia avançava molt de pressa i vaig ser pare amb vint anys. Em volia preparar per donar una vida millor al meu nadó, així que vaig opositar per entrar als Mossos, un cos jove, en plena creació i amb moltes possibilitats de futur. Creia que seria la meva única oportunitat d’estabilitat econòmica, així que a l’oposició ho vaig donar tot, i em vaig implicar a fons tant als estudis de l’acadèmia com a atendre a casa.

A l’acadèmia de policia, un cas em va colpir totalment: el del segrest, la violació, la tortura i l’assassinat de les tres nenes d’Alcàsser. Em va impactar, va ser un punt d’inflexió en la meva vida. Des d’aquell moment vaig decidir convertir-me en agent d’homicidis.

Un cop em vaig convertir en mosso, no vaig defallir ni un instant del meu propòsit. Després d’uns anys d’uniforme, vaig opositar per ser policia judicial en una unitat d’investigació: homicidis, agressions sexuals, delictes contra menors i altres. Durant tots aquells anys, l’experiència de camp que em va aportar cadascun dels casos va donar cos al que fins aleshores eren teories de llibre, i va ser fonamental per anar forjant els meus coneixements. L’elaboració del perfil criminal i les eines criminalístiques són clau en aquesta feina: olorar, veure, tocar, escoltar i connectar totes les proves es transforma en utilitat social. Al cap i a la fi, la raó de tot plegat és ajudar les víctimes i les seves famílies.

He assistit a l’aixecament de molts cadàvers, però sense l’experiència acumulada seria impossible veure detalls o evidències en una autòpsia. Arriba un moment en què un informe, les fotos d’una autòpsia o les imatges d’una IOTP (inspecció ocular tècnica policial) parlen per si soles; tot es connecta dins meu i pren sentit.

Pel que fa als agressors, depredadors i psicòpates, puc dir que els conec bé. Mantenir una conversa amb ells i mirar-los als ulls és una experiència esfereïdora. Has d’extreure’ls informació, has d’enganyar uns perfils en ocasions amb un coeficient intel·lectual elevat i alhora amb cervells que no contenen ni un bri d’empatia ni remordiment; són trobades que et marquen de per vida.

La intuïció, l’experiència i les habilitats pròpies em van permetre aconseguir un alt índex de resolució de casos i vaig rebre nombroses felicitacions públiques per casos d’especial rellevància. Estic molt agraït al cos per donar-me l’oportunitat de convertir-me en instructor policial durant dos anys consecutius, durant els quals vaig tenir l’honor de formar mossos d’esquadra, policies locals, agents portuaris i membres de la Policia Nacional d’Holanda. I de ser el responsable de la Policia Judicial en una subcomissaria, al costat d’un gran sergent que mai frenava les meves iniciatives.

Ja en el tram final de la meva carrera policial, vaig aconseguir el grau avançat d’investigació i vaig passar a formar part d’una unitat especialitzada en homicidis i crim organitzat, que, per a mi, constitueix l’escalafó més elevat en el món de la investigació criminal.

Soc conscient que no he estat un company fàcil, i que els meus superiors han hagut de suportar una persona irreverent, rebel i tossuda. És cert que aquells que estan més a prop de la política que del carrer no em van atorgar totes les distincions amb il·lusió.

Han estat anys de treball constant en els quals la vida m’ha permès ser en el moment just i al lloc indicat. La meva recompensa és haver pogut acomplir el meu somni i ajudar totes aquelles persones que ho necessitaven. Potser la part personal és la més dura de totes: haver de donar una mala notícia a una mare, a un germà o a un familiar. És molt dur.

Tots tenim el nostre propi segell, i de vegades em poso molt intens. Quan es tracta d’assassinats, agressions sexuals i altres delictes greus, surt el justicier que porto a dins. Fer servir verbs com «caçar els dolents» potser no és el més adient, es pot mal interpretar, però quan has vist el mal sense remordiments reflectit en una mirada o el dolor irreparable d’una mare perquè han arrencat la vida al seu fill, et neix aquest instint.

Per desgràcia, el mal existeix. La meva mare, que l’ha patit en pròpia pell, s’obstina a negar-lo, fins i tot ara, en la vellesa. Tant li fan les discussions que hem tingut sobre el tema: per a ella no hi ha persones bones o dolentes, totes són recuperables. Potser no tinc la seva capacitat de compassió, o potser és perquè ella no ha vist el que m’ha tocat veure a mi. Avui l’observo amb tendresa sense intentar convèncer-la del contrari.

Pel que fa al mal, socialment no sol haver-hi termes intermedis: o bé es creu que existeix per se o bé es tendeix a justificar-lo, a buscar-li un motiu, una explicació. Fins i tot hi ha una certa tendència a posar-se en la pell del perpetrador. Jo prefereixo quedar-me al punt mitjà, com a simple observador. És l’única manera de no etiquetar res ni ningú i de poder concentrar-me en l’estudi de tot el que passa al voltant d’un crim. Al que s’observa no s’hi ha d’afegir ni eliminar res. En els debats i fòrums relacionats amb el món del crim sovint veig que d’un cas se’n busca el mòbil, i després en sobren o hi falten peces. La meva tècnica funciona a l’inrevés: poso totes les peces sobre el tauler, dono voltes a totes, em fixo en les seves formes sense preguntar-me per què són així, i, sense més ni més, vaig encaixant el trencaclosques.

A vegades, quan estic acabant de quadrar-lo, tinc alguna intuïció, però intento no obsessionar-m’hi. Avanço, continuo, construeixo. Quan està complet, faig uns quants passos enrere i observo tot el mural a una certa distància. A continuació faig les meves anotacions. Apunto hores, pensaments, interrogants, observacions, contradiccions, petits detalls que avui poden semblar insignificants però que més endavant tenen sentit dins del gran mural.

Els darrers anys han passat a tota velocitat. M’estic fent gran, ja pertanyo al sector «sènior». Queden enrere un munt d’anècdotes, aventures i vivències. He tornat a l’arena d’una altra manera, i aquest llibre és fruit de tota aquesta cadena d’esdeveniments. Les «causalitats» de la vida.

Aquest llibre ha estat una teràpia per a mi. Sí, tal com ho llegiu. La meva terapeuta em va aconsellar acceptar la proposta de l’editorial. No sabeu com em costa escriure això. Quan ho faig, deixo que els dimonis del passat em travessin el cor i la carn.

Us pregunteu si vaig al terapeuta? És clar que sí. Us penseu que algú podria exercir aquest ofici sense tornar-se boig? Sempre recomano als meus éssers estimats que vagin a teràpia com a mínim un cop al mes: cal passar la ITV. Si no, passa el que passa. La visita al terapeuta, psicòleg o psiquiatre hauria d’assumir-se com la visita al dentista. Si només hi aneu quan teniu un problema greu o insuportable, de vegades pot ser massa tard. Així es troba la nostra societat: neuròtica.

Deixeu de dir això de «vaig perquè m’arreglin el cap» quan us toca visita amb el terapeuta; deixeu de criticar un company o companya quan estigui deprimit o deprimida. Al revés: feu que tant éssers estimats com desconeguts vegin la visita a un especialista de la salut mental com un acte natural.

Agraeixo de tot cor a la meva editorial que no m’hagi exigit res ni hagi volgut fer-me passar per l’adreçador ni imposar-me cap condició. M’he sentit absolutament lliure d’escollir cadascun dels capítols que llegireu. Sense més ni més, us deixo amb el meu primer llibre en català. Espero que us agradi.

1
La tristesa del samurai

Com es pot jutjar —en un món on tothom intenta sobreviure a qualsevol preu— les persones que decideixen morir?

No ho pot jutjar ningú. Cadascú sap la dimensió del propi sofriment i de l’absència total de sentit de la pròpia vida.

PAULO COELHO

Veronika decideix morir,

trad. M. Dolors Ventós Navés

Dilluns de matinada. Comença la nostra guàrdia a la Unitat d’Investigació. Ha estat un cap de setmana de molta feina: un cúmul de males notícies, baralles de carrer i altercats. Sona el telèfon. Ens informen d’un cas per a nosaltres: un possible homicidi. Un home que caminava per la muntanya acaba de trobar el cos sense vida d’un jove asiàtic.

Cal posar-nos en marxa. Despertem el jutge i el forense de guàrdia, no tenen altre remei que interrompre el son. Els companys de la Policia Científica preparen les seves maletes. Junts ens desplacem al lloc dels fets. En el nostre argot, som la «comitiva judicial».

L’home que ha trobat el cadàver ens espera al costat d’una pista forestal. La zona és boscosa i d’accés difícil, així que ens toca deixar el totterreny a mig camí i emprendre l’últim tram a peu.

Durant la caminada fins a l’escenari del crim percebem el primer senyal que alguna cosa no encaixa: el cadàver es troba en una zona desbrossada, just al mig d’un tallafoc i davant d’una torre d’alta tensió que subministra electricitat a les poblacions veïnes.

Quin sentit té cometre un assassinat i abandonar el cos en una clariana, quan estàs envoltat d’una massa boscosa?

Quan s’aixeca un cadàver, cal tenir en compte diversos detalls clau: quin tipus de ferides presenta? Va oposar resistència? On és l’arma? Com van accedir, víctima i agressor, a un lloc tan apartat?

Abans d’iniciar l’aixecament, delimitem l’àrea amb precisió. En el cas d’una zona exterior o de via pública el perímetre policial ha de ser d’entre quaranta i seixanta metres al voltant del lloc dels fets, ja que, sovint, les pistes i les mostres apareixen en llocs més allunyats a causa del relaxament del delinqüent. És imprescindible equipar-se correctament: granota, guants de làtex i peücs. L’escena del descobriment no s’ha de contaminar per cap concepte.

Els companys de la Científica recullen pistes i proves de l’escena mentre fan els reportatges fotogràfics i de vídeo. Paral·lelament, redactem l’acta juntament amb el forense, en la qual es ressenya cada objecte que es considera rellevant per a la investigació. Qualsevol element pot convertir-se en una peça de convicció.

El cos es troba en posició de decúbit pron, és a dir, de boca terrosa. Procedim a l’examen i observem dues o tres ferides incisives a la part central del ventre, clarament causades per una arma blanca. Són bastant superficials, cosa que ens fa sospitar: resulten més pròpies d’un acte d’autolesió que d’una agressió per part de tercers.

Busquem immediatament altres marques a les extremitats, especialment als braços i a les mans, per identificar possibles ferides de defensa. Negatiu. Tota víctima tendeix a protegir-se instintivament davant d’una agressió. Quan aquesta es produeix amb arma blanca, les lesions de defensa acostumen a estar situades a les extremitats superiors (mans, avantbraços…) i indiquen que la víctima estava viva quan es van produir els fets i que no la van atacar de sorpresa.

En ocasions, la víctima aconsegueix subjectar l’arma de l’agressor amb les mans, fet que provoca lesions per tall a la cara interna dels dits, a la base entre l’índex i al polze, per exemple. Per contra, en el cas del suïcida, les autolesions o ferides de tempteig solen aparèixer al tòrax i, en menor mesura, a l’abdomen. És habitual que se’n trobin diverses, i el suïcida acostuma a apartar-se prèviament la roba.

En el cas del nostre jove difunt, la majoria de les lesions són de tempteig i molt accessibles. A més, el dors de la mà dreta presenta taques de sang. És habitual trobar aquestes taques a la mà que empunya l’arma del suïcida, resultat de les ferides de tempteig prèvies al suïcidi. En canvi, en un homicidi, els palmells de les mans solen aparèixer ensangonats per l’acte instintiu de posar-les sobre la zona ferida.

El cap i la cara estan triturats. El crani presenta una gran fractura amb pèrdua de massa encefàlica i un evident politraumatisme a la zona toràcica. Les lesions són terribles, probablement causades per un fort impacte contra terra. Són compatibles amb l’efecte conegut com a jumping, que es produeix en casos de salt al buit, sobretot en suïcidis des d’una alçada considerable. Com més elevada és l’altura de la caiguda, més grans són els moviments mecànics del cos, que es produeixen de manera automàtica, com si es tractés d’un ninot.

En alçar la vista per intentar localitzar el punt des d’on s’ha pogut llançar —o des d’on el poden haver llançat—, observem un embalum al cim de la torre d’alta tensió. Amb els prismàtics que portem al cotxe confirmem que es tracta d’una motxilla Altus, de les que fan servir els excursionistes i campistes.

A uns quatre o cinc metres del cos trobem, també, una navalla tacada de sang, aparentment compatible amb les ferides del difunt. Enmig del nostre silenci, el dilema es fa palpable: què ha succeït en aquesta torre d’alta tensió? Es tracta d’un suïcidi planificat o d’una mort accidental en el transcurs d’un brot psicòtic?

El contingut de la motxilla podria ajudar-nos a resoldre l’enigma —o no—, però abans de saber-ho hem de baixar-la d’allà. Dues trucades imprescindibles: primer, als Bombers; després, a la companyia elèctrica perquè interrompin el subministrament. Un tràmit tens, ja que suposa deixar sense llum un nombre considerable de poblacions. L’empresa, en un intent d’evitar el tall, prefereix enviar el seu propi personal, fet que desencadena un estira-i-arronsa amb els responsables: no volem arriscar la vida ni dels operaris ni dels bombers. Després de diverses trucades, el subministrament queda suspès a causa de l’autorització judicial.

Finalment, els bombers ens fan entrega de la misteriosa motxilla. En el seu interior, diversos objectes personals i una nova peça per al nostre trencaclosques: una llibreta plena de dibuixos i escrits en japonès, amb l’aspecte d’un dietari.

Els dibuixos són magnífics. Crida l’atenció la precisió amb què el jove es va fer un autoretrat. Cal localitzar un traductor que ens ajudi a desxifrar les notes, tenim l’esperança que ens revelin alguna cosa, el que sigui.

El jutge delega l’aixecament del cadàver al forense; només aleshores recollim els nostres equips. I, atesa la inaccessibilitat del lloc on s’ha trobat el cos, es trasllada el difunt en helicòpter. Darrere nostre, enmig del silenci i la solitud, queda aquell lloc, l’únic testimoni dels fets. Imagineu-vos el trajecte. Esgotats, després de més de dotze hores de servei, marxem a casa per descansar una estona.

L’endemà al matí arriba el traductor. Seguim impactats pel talent que desprenia aquell noi, que ja no es troba entre nosaltres i que narrava de manera detallada les seves vivències a través de paraules i dibuixos.

Davant nostre, un perfil introspectiu. Un jove que havia passat anys tancat a la seva habitació. Aquesta síndrome s’anomena Hikikomori, perquè el fenomen es va registrar, en primera instància, al Japó.

El seu relat parla de la por d’embogir i de la decisió de viatjar per tot el món per combatre la profunda tristesa i solitud que patia. Un noi jove, creatiu i sensible, que sentia la vida com a hostil. Tot i haver recorregut el planeta, se sentia frustrat, incomprès. Va decidir posar fi al seu viatge en arribar a Catalunya, segons sembla.

Però, el dia abans de la seva mort, al seu diari apareix un dibuix preciós de la Sagrada Família. Se m’omplen els ulls de llàgrimes. Me l’imagino bocabadat, mirant cap amunt, albirant les divuit torres que la componen —tal com va fer l’endemà amb la torre elèctrica—. Quina pena més gran; tenia tota una vida per davant.

Va deixar escrit que desitjava morir a trenc d’alba. En el quadern menciona aquelles ferides tipus harakiri que, com vam veure en examinar el cos, no havien estat prou poderoses ni valentes per posar fi a la seva vida. Així doncs, en notar que els primers rajos de sol li il·luminaven el rostre, es va llançar al buit.

L’harakiri (hara, ’estómac’; kiri, ’tallar’) és una forma de suïcidi gairebé exclusiva de la cultura japonesa, un ritual dels samurais. Consisteix a fer-se un tall al ventre, que és la zona del cos on els japonesos consideren que hi ha continguda l’ànima. Els samurais recorrien a aquest ritual quan el seu honor perillava. Per a ells, una mort honorable era preferible a una vida vergonyosa.

Actualment disposem de diverses tècniques per dictaminar amb prou exactitud l’hora de la mort. Els fenòmens cadavèrics indiquen que el jove va morir entre les cinc i les vuit del matí, fet que, sumat a l’estació de l’any, podria coincidir amb la sortida del sol. Aquest instant també apareix reflectit en un dels dibuixos de la llibreta.

Per datar el moment de la mort, prestem especial atenció al refredament corporal (algor mortis), a la rigidesa del cadàver (rigor mortis) i a les livideses cadavèriques (livor mortis). L’algor mortis es produeix quan cessa l’activitat metabòlica i el cadàver perd calor fins a assolir la temperatura ambient. La dispersió tèrmica s’esdevé durant un període inicial de tres a quatre hores, durant el qual la temperatura corporal disminueix a raó de mig grau cada hora, aproximadament. Durant el segon període, que abasta entre sis i deu hores després de la mort, la temperatura cau a un ritme d’un grau per hora. En el tercer i últim període, la disminució oscil·la entre tres quarts de grau, mig grau o un quart de grau per hora. Tot això, és clar, depèn de la temperatura ambiental de l’entorn on es trobi el cadàver i de les seves característiques físiques.

El rigor mortis es produeix per la degradació de l’ATP (adenosinatrifosfat, nucleòtid que intervé en les transformacions metabòliques de la cèl·lula i, com a neurotransmissor, en la transmissió de senyals entre neurones).

La rigidesa cadavèrica s’inicia quan la concentració d’ATP descendeix a un 85 %, aproximadament. La rigidesa del cor i el diafragma comença cap a les dues hores post mortem, igual que als músculs llisos. En la musculatura estriada, apareix a les tres hores als músculs masseters, després es propaga pel coll, el tòrax i els membres superiors. Posteriorment, s’estén a l’abdomen i a les extremitats inferiors. La rigidesa completa es produeix entre dotze i quinze hores després de la mort, i desapareix en el mateix ordre, coincidint amb l’inici de la putrefacció, al cap de vint o vint-i-quatre hores.

El livor mortis es manifesta com una coloració vermellosa-violàcia, producte de l’acumulació de sang a les venes i als llits capil·lars. Aquest fenomen comença aproximadament als trenta minuts del decés, i es fixa a les parts del cos en decadència, excepte aquelles que estan en contacte amb la superfície on jeu el cadàver, a causa de la compressió dels capil·lars.

La instauració es produeix entre les sis i les dotze hores. Si durant aquest procés el cadàver es mou de posició, apareixen les anomenades «livideses paradoxals», és a dir, taques morades en llocs que no és habitual que hi siguin. En el cas que ens ocupa, les livideses

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos