Liceu Septem 4 - L'última frontera

A. Quintas Garciandia

Fragment

Pròleg

Pròleg

De vegades recordava els seus noms, però de seguida els tornava a oblidar, com si fossin els detalls d’un somni que s’esvaeixen i que, tanmateix, l’acompanyaven.

En aquell lloc on no semblava haver-hi ni dies ni nits, on una brisa de tant en tant portava rumors del món, els records de l’Amber l’ajudaven a continuar sentint-se real.

Qualsevol persona que s’hi passegés es perdria pels boscos infinits de columnes i pel blanc que ho inundava tot. Però elles no.

Elles s’hi podien moure com volien i les diferents estances apareixerien sempre al seu pas. El més important que hi feien era, sens dubte, observar els dos mons que custodiaven: el talenti i el currenti. Les sacerdotesses es deien entre elles que no eren ni l’un ni l’altre, per molt que antigament haguessin estat dones que posseïen el talentum dels sentits.

En qualsevol cas, cada vegada hi havia menys diferència entre aquells dos mons. El noi de cabells foscos i el seu germà, acompanyats d’un príncep del passat, havien anat trencant una barrera rere l’altra. Primer, el portal custo­diat per l’esfinx; després, la maledicció que feia que algunes persones no poguessin utilitzar els talentum que sí que tenien al seu interior.

L’Amber sabia que havia format part de tot allò no feia pas tant de temps, abans que aquell oracle es convertís en casa seva.

Una llar estranya, però una llar, al capdavall.

Els records de la seva vida anterior eren una mena de boira difusa. Però continuaven allà, amb ella. Recordava una escola on s’havia sentit estimada per primera vegada en molt de temps. Recordava un mestre pèl-roig, sempre generós a l’hora d’ensenyar. Recordava els seus amics. La calidesa d’una noia envoltada de gats, les bromes d’un noi baixet que amagava una gran fortalesa interior i la intensitat d’un noi de cabells foscos que sempre estava disposat a lluitar pel que considerava correcte.

Il·lustració de vàries columnes en fila de més a prop a més lluny donant sensació de profunditat.

Però, com en qualsevol bon oracle, des d’allà no només es mirava el passat. També el present. I el futur. Les sacerdotesses podien viatjar entre els temps com un infant recorreria un camí en bicicleta. I des que tota la població podia gaudir dels talentum, el futur s’havia convertit en un lloc per explorar.

I el demà no era l’albada que hau­ria de ser.

Precisament, d’ell venien els perills.

Una de les seves companyes se li va acostar. L’Amber no sabia com es deia; de fet, sovint es preguntava si les que feia més temps que eren allà encara tenien nom, o si també l’havien oblidat. Sí que sabia que els seus pensaments ja no eren un lloc del tot privat. Les sacerdotesses compartien emocions, idees, visions; les seves ments formaven part d’una mena de rusc.

—Què és el que estem veient? —va preguntar.

La sala on es trobaven tenia una cúpula que representava un cel estrellat. Les estrelles sempre semblaven molt a prop, en aquell indret. Algunes vegades l’Amber havia tingut la sensació que podria allargar els braços i fins i tot atrapar-ne una.

La seva companya també mirava cap amunt.

—El món no té l’equilibri que hauria de tenir —va dir—. Els talentum s’han estès com un riu de lava, però sabran tots fer-ne un bon ús? Aquells que no els tenien, agrairan l’oportunitat que se’ls ha concedit, o guanyarà en ells la por al que és desconegut? S’oblidaran les antigues rancúnies?

L’Amber no tenia respostes per a tot això. Però sí que estava segura d’una cosa:

—Les crisis són necessàries per millorar.

La seva companya va apreciar el comentari. El fet d’haver estat l’última a arribar no la convertia en algú que no mereixés ser escoltat.

—La nostra missió és incerta —li va confessar—. Sense cap portal per custodiar, sense talenti per guiar entre mons, moltes es pregunten quin és el nostre paper en aquest nou món.

No era cap secret. L’Amber també havia sentit els dubtes que havien nascut en algunes d’elles i que, en aquell moment, totes ja tenien a dins.

—Vas anar a veure el descendent de Lorian Ombra Errant, a qui va unir la corona. Per què ho vas fer? —va demanar la seva companya.

L’Amber es va quedar de pedra. Cap altra sacerdotessa s’havia atrevit a preguntar-li allò, però potser només esperaven el moment oportú. O potser a elles no els importava tant quant de temps haurien d’esperar. Al capdavall, no tenien pressa: a l’oracle mai no senties que el temps se t’esgotés.

—Poc després d’arribar no vaig poder evitar mirar en el reflex del futur d’aquell noi —va confessar. No va voler explicar què els unia, tot i que potser l’altra sacerdotessa ja ho sabia—. Vaig veure ombres que s’estenien i que, en el seu afany d’intentar atrapar-lo, feien que tot al seu voltant col·lapsés. Vaig observar el caos i la destrucció que la unió de la corona dividida ha pogut causar, però també una manera… de salvar-nos.

Anava a afegir alguna cosa més, però no va poder. De sobte, el fragment de cel que les havia estat protegint va desaparèixer. La cúpula es va cobrir del marbre que sempre hi havia en aquell lloc, com si aquella finestra al món s’hagués tancat. O potser…

… com si l’oracle mateix intentés protegir-se.

Els murmuris van sorgir de les columnes, de terra, del mateix aire, però no provenien del vent. Eren les seves companyes les que havien començat a entonar una d’aquelles lletanies. I, tot i formar-ne part, l’Amber mai no deixava d’escoltar-les amb el cor encongit:

El món s’ha obert com una ferida,

els rius devoren el seu llit adormit,

el temps sagna sobre les ruïnes,

i la seva cadena és plena de soroll.

Desperten els que mai no haurien d’haver somiat,

s’alcen els ecos del ferro i del plor,

els talentum alliberats creuen el vent,

i a ningú no arribarà el nostre cant.

Res no serà com va ser algun dia;

la llum vacil·la, el temps es trenca,

camina l’ombra amb rostres d’homes,

i la fi es disfressa d’espera.

Va tornar al bosc de columnes infinit que era l’estança principal de l’oracle. Elles hi eren, tot i que potser no n’eren conscients. Potser estaven mirant la cadena del temps, com sempre feien quan pressentien un perill.

—Què està passant?

La companya més propera va tardar un moment a sortir de la seva letargia. Però quan ho va fer, va respondre solemnement a la pregunta de l’Amber:

—Els nostres enemics ancestrals s’han despertat.

Tot i no saber a què o a qui es referia, l’última de les sacerdotesses va sentir que una por sense nom se li acostava.

Capítol 1

Si en Kai hagués de fer una llista de totes les coses que li havien semblat estranyes el primer dia del seu quart curs, sens dubte hauria començat per les cortines de la seva nova residència. Eren les més espantoses que havia vist mai.

Va passar una bona estona discutint amb en Gabriel si les podien treure o no. Finalment, va acceptar deixar-les tan apartades com fos possible, als costats. Tot i així, de tant en tant les mirava amb suspicàcia. Ja trobaria la manera de desfer-se’n.

En realitat, potser les cortines no eren el que el posava tan nerviós. Però alguna cosa havia de tenir-ne la culpa, és clar. I aquelles teles pesants de vellut, per descomptat, semblaven sospitoses.

—Pensa que almenys nosaltres no ens hem multiplicat i la residència de quart no ens ha quedat petita —li va xiuxiuejar en Gab—. Pregunta-ho a l’Ava. Crec que els de primer estan com en una llauna de sardines.

—Aquesta expressió existeix? —li va preguntar en Kai arrufant les celles.

—I tant! Eh… la vaig llegir en un llibre fa temps!

Si no hagués tingut altres coses a fer, en Kai hauria començat a ficar-se amb els hàbits de lectura d’en Gab, a qui no es veia mai per la biblioteca del Liceu Septem, però, en lloc d’això, va continuar traient roba de la maleta.

Era molt estrany ser allà, preocupant-se pels seus uniformes arrugats.

Massa estrany.

En Kai Ganassi havia assumit que mai no tindria un estiu entre cursos igual a l’anterior, i ja havia deixat de sorprendre-se’n. En l’estiu que acabava de finalitzar, el Liceu Septem havia decidit que tenien l’obligació de protegir el seu alumne més problemàtic i li havien permès quedar-se en una de les cases de la seva propietat que hi havia a Bioros, el poble de més a la vora de la mateixa acadèmia. En Kai havia omès el detall que coneixia perfectament el lloc per totes les vegades que s’havia escapat de nit del Liceu, i l’únic que havia dit és que sense en Gab i l’Ava no aniria enlloc.

Al final, els tres s’havien quedat a la casa, juntament amb una parella d’antics treballadors del Liceu que ja estaven jubilats, però a qui no havia importat passar-hi aquell estiu estrany. En Kai sabia que hi havia membres del Cos de Seguretat Talenti patrullant per cada carrer de Bioros, però havia fet veure, com la resta, que això no tenia res a veure amb ell. Que no li calia protecció durant aquelles setmanes.

Potser trencar una antiga barrera entre dos mons i retornar a la meitat de la població la capacitat d’utilitzar el talentum no et convertia en algú tan popular com semblava.

Tant en Devlin com en Zane solien ser força sincers en les seves cartes, i en Kai sabia que, per cada problema que algun d’ells resolia, en sorgien deu més. El seu pare no parava d’intentar ajudar a la integració i la cooperació dels dos mons. I quin era un problema important? Doncs doblar el nombre d’alumnes del Liceu Septem, per exemple.

—Esteu preparats?

Es van trobar amb la Bianca i en Leonel al vestíbul de la residència. Els havien convocat a la cerimònia d’inici de curs a les sis de la tarda. Tot i que molts alumnes ja devien ser a l’abadia, ells s’ho havien pres amb calma.

La Bianca va acariciar una última vegada la seva gata (o la seva mare, més ben dit? En Kai ja no sabia com anomenar-la…) abans de deixar-la a terra. En Leo, per la seva banda, l’observava amb les mans a les butxaques. Conti­nuava sent un pesat, però en Kai havia de reconèixer que havia ajudat a derrotar i detenir l’Ignatius, o sigui que potser podria aprendre a tolerar la seva presència. A més, la Bianca semblava més feliç quan ell hi era a prop.

—Hem d’anar a buscar l’Ava? —va preguntar la noia.

En Kai va fer una ganyota de frustració.

—No. Em va dir que no l’acompanyés, que volia intentar fer amics del seu curs.

Durant el temps que havia viscut amb l’Ava a l’orfenat s’havia acostumat a estar gairebé sempre amb ella per protegir-la dels brètols, i li estava costant més del que esperava canviar d’actitud.

—Ens mirarà tothom, oi? —va preguntar en Gab.

En Leo va deixar anar una rialla mal dissimulada.

—I jo que em pensava que ja hi estaríeu acostumats…

En això, en Kai va haver de donar-li la raó. Allò de ser un alumne més del Liceu Septem, algú anònim en qui ningú no es fixés, mai no havia estat la seva especialitat.

Tot i continuar fent classes, l’Elias Varain, professor d’ètica, repartia en aquell moment el seu temps entre el Liceu Septem i el nou òrgan d’integració que presidia en Devlin Ganassi, el pare d’en Kai. L’Oliver Foster, en aquells moments, era algú qüestionat per la seva proximitat a en Zane Ganassi i per haver format part de la recerca i unió de la corona dividida. Així doncs, només havia quedat una candidata per al càrrec de directora del Liceu Septem.

L’Alaine Groove, talenti de la ment i dona imponent com poques, esperava tots els alumnes al centre mateix de l’abadia. A banda i banda del petit faristol improvisat per al seu discurs hi havia la resta de professors.

Il·lustració de la façana d’un castell.

En Kai va sentir que se li feia una mica feixuc respirar; els nous alumnes provinents de l’antic món currenti omplien les places dels dos primers cursos del Liceu, i el rebombori era molt més intens que habitualment. Van haver d’obrir-se pas entre aquells grups nerviosos que mai no havien estat allà, i d’altres que rondinaven perquè ja hi havien estat abans.

Tot i així, molts s’adonaven de qui eren els quatre amics. I aleshores, per defecte, s’apartaven.

La Bianca, filla de l’antic director del Liceu Septem, aquell que havia patit un càstig exemplar per intentar acumular massa poder.

En Leonel, talenti del cos, amb una força una mica descomunal per a la seva edat i sempre ficat en alguna intriga.

En Gabriel, un dels pocs canviants que existien al món talenti i que ja havia estat reclutat pel CST.

I, per descomptat, el portador dels quatre talentum. En Kai.

Van acabar al davant de la tarima de la professora Groove, que, si va veure un dels seus alumnes predilectes, no va fer cap senyal de reconèixer-lo.

Mirava al lluny, a tots els seus estudiants.

A tots i cadascun d’ells.

—En tots els anys que fa que ensenyo, he après que l’habilitat més valuosa d’un mestre és intentar comprendre l’alumne que té al davant. Saber què necessita, què està buscant, què ignora d’ell mateix i quina ajuda està demanant. I també, és clar, intentar entendre d’on ve i com l’està modelant el món que l’envolta. Aquells que us diguin que mai no aprenen res dels seus alumnes són uns grans mentiders. Però també crec que els alumnes aprenen tant o més dels seus companys de classe.

»Mireu aquesta estança. Som molts més dels que acostumàvem a ser i alguns trepitgen aquest lloc per primera vegada. Vull que recordeu que vosaltres també vau passar per aquest desconcert. M’agrada pensar en aquesta acadèmia com en una illa segura on atracar enmig d’una tempesta: aquí, les coses que sacsegen o divideixen el món no ens poden afectar. Aquí només som estudiants i mestres. I no hi ha ni una sola persona entre nosaltres que no mereixi un lloc al Liceu Septem.

Il·lustració del mapa d’una illa.Vull recordar-vos que el pilar dels talenti és entendre que no ho podem fer tot sols. Un talenti de la ment necessita un talenti del cor que li recordi que no tot són dades o informació racional; un talenti dels sentits necessita un talenti del cos per no oblidar que allò que és terrenal, el que es pot tocar, també és important. Si penseu que en algun moment no us cal qui teniu al costat, esteu molt equivocats. Quan ho analitzeu, us adonareu que compartim moltes més coses de les que ens enfronten.

»Als que ja jugueu amb avantatge perquè demà no serà el vostre primer dia de classe: ens heu de donar un cop de mà per integrar totes i cadascuna de les persones que hi ha aquí. Aquesta paraula, «integració», ha estat dins del meu cap tot l’estiu, i sé que el Liceu Septem n’esdevindrà un exemple. I als que sou nous: l’estudi dels talentum és apassionant, i un cop comenceu, no voldreu marxar d’aquí. Ho sabem perquè això és el que ens va passar a tots. No volem canviar res de vosaltres: només que, com diu el lema d’aquesta acadèmia, us conegueu a vosaltres mateixos.

Nosce te

ipsum

»Aquest coneixement us ha estat negat durant molt de temps, o sigui que aprofiteu al màxim aquesta oportunitat.

»Benvinguts tots a aquesta nova etapa del Liceu Septem. Us desitjo el millor inici de curs.

A en Kai li havia agradat el discurs de la professora Groove. Havia estat una mica més amable del que acostumava a ser a classe, però n’entenia la necessitat. A més, ell sabia millor que ningú què volia dir sentir-se diferent i una mica perdut dins d’aquella escola i com era d’important que els altres t’ajudessin a superar-ho. Per això es va unir als qui l’aplaudien amb entusiasme.

La majoria dels professors també ho van fer. I força alumnes. Però n’hi va haver d’altres…

—No estan satisfets.

Es va girar. La Bianca acabava de pronunciar aquelles paraules en veu baixa, darrere seu. Tenia els ulls tancats. Com a bona talenti del cor, estava llegint les emocions que flotaven per tota la sala. I la seva conclusió era molt clara.

En Kai també ho va notar. Controlar el talentum del cor sempre li havia costat, però hi havia coses tan evidents que amb prou feines calia concentrar-s’hi per percebre-les. El descontentament era allà. Provenia de molts alumnes. Talenti que, d’alguna manera, s’havien sentit especials pels seus poders, i que ara ja no ho eren tant. Currenti que haurien preferit continuar fent la seva vida d’abans. Conflictes arrossegats del món exterior que havien acabat arribant al Liceu Septem.

Il·lustració d’una noia amb els ulls grans, mig somriure i el cabell llarg i llis.I hauria pogut témer per ell. Al capdavall, que els dos mons s’haguessin unit i que els currenti haguessin recuperat la capacitat d’utilitzar els talentum, bloquejada durant molts segles, era en gran part culpa de la família Ganassi. D’ell mateix.

Però en Kai tenia coses més importants de les quals preocupar-se que d’ell mateix.

Per exemple, del benestar d’una noia menuda, amb els cabells daurats i uns ulls que, finalment, podien veure-hi.

Capítol 2

Els problemes haurien d’esperar almenys un dia, oi?

Alguns professors també es van adreçar als alumnes, igual que la professora Groove; després, els estudiants es van saludar entre ells, aquelles coses típiques d’un dia d’inauguració. Ja només els quedava el sopar a la residència i intentar anar a dormir d’hora, cosa en la qual en Kai solia fracassar estrepitosament. Aquella hauria d’haver estat la seva única preocupació: les poques hores de son.

Però no va ser així.

Il·lustració d’ un arbre.Creuaven els terrenys cap a l’edifici dels de quart quan alguna cosa els va cridar l’atenció. En Leo va ser el primer a girar-se cap a uns arbres propers, amb les celles arrufades. En Gab el va imitar.

En Kai va sospitar de què es tractava fins i tot abans d’utilitzar el talentum del cos.

Una veu llunyana:

—… vosaltres, que us penseu que podeu ocupar el nostre lloc…

El noi va arrencar a córrer. Va sentir en la distància les protestes d’en Gab abans de seguir-lo, però els seus amics ja devien estar acostumats al fet que ell no intentés esquivar les baralles. I sentia que aquella l’havia de veure amb els propis ulls.

Efectivament, eren allà. Dos nois joves, estudiants nous, envoltats d’alumnes a qui en Kai sí que coneixia i que feien tercer. No devien ser dels que, en algun moment, també li havien fet la vida impossible a ell? S’esforçava activament a oblidar-los.

Els nois de primer, tot i estar en un clar desavantatge, no abandonaven la seva actitud desafiadora. La cartera d’un d’ells era a terra, amb tot el contingut brut de fang. El cap dels assetjadors va fer un parell de passes endavant i va trepitjar un llibre. Ah, no, això sí que no. En Kai amb prou feines suportava els brètols, i encara pitjor si a sobre trepitjaven llibres.

—On et pensaves que anaves, excurrenti?

Sí, definitivament en Kai s’havia creuat amb aquell nano alguna vegada. Però el més important…

—Què els has dit?

Tots es van girar cap a ell, i pel que va poder percebre, ningú no agraïa gens la seva intervenció.

—Qui t’ha dit que fiquis el nas a tot arreu, Ganassi?

Un, dos, tres…, fins a sis oponents, va comptar en Kai. No li semblava una situació gaire justa, per molt que fossin d’un curs inferior i ell tingués els quatre talentum. Era en aquelles ocasions quan lamentava que el talentum que dominava més, amb molta diferència, fos el de la ment. El va fer servir per raonar que, a més, no sabia quines ha

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos