Viure sense demanar permís

Yaya Bushcraft

Fragment

Pròleg

Pròleg

Quan vaig conèixer la Yaya encara no hi havia cabanes; només una nena de seixanta-vuit anys que em parlava amb els ulls plens de vida, com qui està a punt d’iniciar alguna cosa gran sense saber ben bé què és.

Jo venia del món de les xarxes, del màrqueting, del soroll digital, de les tendències que neixen i moren abans que les puguis entendre. Ella venia de la vida real. D’aquesta vida que no necessita cap mena de filtres ni algoritmes.

Li vaig dir alguna cosa com ara: «Yaya, això ho has de pujar a TikTok». Em va mirar, em va somriure amb una barreja de dubte i curiositat i em va dir: «Qui voldrà veure una senyora gran fent-se una cabana?». I aquí, sense saber-ho, va començar tot.

No s’havia imaginat mai que precisament això, una «senyora gran» construint una cabana, rient, embrutant-se, equivocant-se i tornant a començar, era justament el que el món necessitava veure. En una època en què tot sembla fals, ella es va plantar al mig del bosc i va ser brutalment real.

La seva disrupció no sorgia d’una estratègia ni d’un pla de marca. Sorgia del fet d’existir tal com és. Mentre molts de la meva generació busquem l’autenticitat a còpia de workshops, branding i storytelling, la Yaya l’encarna sense adonar-se’n. No li cal pensar-hi. La viu.

Als setanta anys va desmuntar tots els guions possibles: el de l’edat, el del gènere i el de la por.

Jo em dedico a estudiar allò que funciona a internet: a entendre per què una cosa connecta, per què n’hi ha que es fan virals. I amb la Yaya la resposta va ser tan simple que feia mal: connecta perquè és veritat. No hi ha actuació, ni maquillatge ni postureig. Hi ha suor, hi ha llenya, hi ha vida.

I en aquest procés, ella no només va construir una cabana. Va construir un símbol. Un recordatori que la joventut no és una xifra, sinó una freqüència interna.

Allò que més admiro de la Yaya no és la seva habilitat amb les eines (malgrat que és una bèstia amb la motoserra, tot s’ha de dir). El que admiro és la seva energia vital: una barreja entre calma i foc, entre saviesa i curiositat infantil. La seva manera de mirar el món, de parlar amb els arbres, d’improvisar solucions que cap tutorial d’internet t’ensenyarà mai. La seva manera de no tenir por de fer el ridícul, ni de l’edat ni del fracàs. La seva manera de viure com si el temps no fos una amenaça, sinó una eina més.

El futur no pertany als joves, pertany als vius.

La Yaya no està «tornant al passat», està hackejant el present. El seu bosc no és una fugida, és una protesta silenciosa. Una manera de dir al sistema: «No em calen les teves normes per sentir-me lliure».

Per a mi, haver-la acompanyat des del principi ha representat una lliçó sobre allò que realment significa crear. No crear contingut, sinó crear vida.

El que va començar com un experiment a les xarxes va esdevenir un moviment. Un mirall que ens planteja preguntes incòmodes: estem vivint, o només documentant la vida? Estem construint una cosa real, o només publicant fragments bonics?

La Yaya no fa discursos motivadors. No et diu què has de fer. Només et mostra com es clava una biga, com es talla una branca, com s’escalfa una sopa al foc… I, amb el seu gest, t’ensenya més que mil cursos dirigits a aquest propòsit.

Cada cop que parlo amb ella, m’adono que el futur no és a Silicon Valley ni tampoc en la IA generativa. És a les mans d’una dona que no té por de començar de nou, malgrat que tothom li digui que ja no li toca. I això, per a mi, és la definició pura de la «disrupció».

Jo només vaig tenir la sort de dir-li un dia: «Puja-ho a Tik­Tok», i de ser testimoni de com una guspira esdevenia una flamarada. Perquè, quan algú tan real com la Yaya entra al mapa digital, no només inspira: reprograma la manera com entenem la vida.

VINCENT LAMARCA

INTRODUCCIÓ

Un cop vaig ser muntanya, i des d’aleshores m’encanta fer cabanes al bosc

La pregunta que sempre em sorgeix de no sé quines profunditats és: hi ha algun infant que no hagi volgut mai jugar a fer cabanes, o que no se n’hagi fet mai una?

Recordo que, de petita, m’encantava amagar-me sota les estovalles de la taula del menjador dels meus pares. Allà m’imaginava que era dins d’una cabana al bosc, envoltada de llops, ossos i animals salvatges que, per cert, eren els meus amics.

Passava la meitat de les vacances en un poblet de muntanya, i l’altra meitat en un de platja, i en tots dos llocs deam­bulava pel bosc, perquè sabia que darrere de cada matoll o falguera vivien les fades, els gnoms i els follets d’aquell indret. Em semblava fascinant imaginar-me com eren les seves cases i vides. Tant que, quan acabaven les vacances, ja a la ciutat, el que més m’agradava fer per passar l’estona era observar de nit els llums que projectaven els ulls de les cases (les finestres). Quin món ple de màgia amagaven aquells llums? I la meva imaginació volaaava…, fins a arribar a llocs on els éssers humans no tenien cabuda, perquè eren indrets màgics… Que, tot s’ha de dir, eren pocs i continuen sent pocs. Per això, a les entrevistes sempre dic que físicament tinc setanta anys, però mentalment no arribo als sis, perquè els adults m’avorreixen d’allò més, amb el seu món estret, petit, ple de prohibicions, males cares i empipades. Però, per l’amor de Déu, si la vida és tan bonica, com podem quedar-nos encallats en coses tan absurdes com la compra d’un cotxe, d’un pis, d’una casa? Perquè de gana, d’allò que se’n diu gana, avui en dia i a Europa, només se’n mor l’ànima.

Seu, estimada lectora o estimat lector, i acomoda’t. Aquest no serà un llibre llarg, però si t’agraden les aventures, tant les personals com les emocionals, i t’interessen els personatges disruptius, aquest serà el teu llibre. Et garanteixo gaireb

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos