Patata i mongeta després de l’excursió

Soc un millennial del 1990, tot i que no vaig tenir mòbil fins als setze anys. De fet, en vaig tenir perquè va arribar a mi un dia, per casualitat, quan collia bolets amb la família. A algun boletaire o excursionista li devia saltar de la butxaca en una ajupida per agafar un rovelló. Era un telèfon d’aquells moderns, prim i platejat, amb tapa i una pantalleta per fora que marcava l’hora i les perdis. Els millors mòbils eren els de tapa, podies afegir molt dramatisme en penjar o despenjar una trucada.

Els caps de setmana des que vaig néixer, un novembre del 1990, pujàvem amb el Patrol quatre per quatre cap als Pirineus, amb «La guerra de l’enciam» de La Trinca sonant. L’autopista era avorrida i els divendres sempre hi havia trànsit, a l’AP-7, però quan ja començaven les carreteres entre muntanyes entrava una aroma de bosc per la finestra que encara ara reconec quan vaig per aquella zona. És una olor que no canvia, suposo que pel tipus de vegetació del Ripollès. I em tranquil·litza, em fa tornar a un lloc bonic dels meus records.

Esperava els divendres amb moltes ganes, no tant per perdre de vista els companys de classe, sinó per retrobar-me amb la Marta, la meva cosina i millor amiga, la família i el bosc.

Passàvem de llarg els castanyers centenaris del passeig Maristany de Camprodon, que és on les famílies de classe alta estiuegen des de principis del segle XX. Nosaltres hi anàvem a estiuejar, també, a Camprodon, però d’una altra manera.

Al següent poble ens aturàvem. La majoria de les provisions ja les havia comprat la meva mare al mercat del Triomf de Terrassa, però el pa… El pa era sagrat. Havia de ser el d’allà. Hi havia un forn a peu de carretera amb un gran aparador ple de tot tipus de brioixeria. Darrere el mostrador hi tenien unes cistelles de vímet plenes: rodons de mig, de quilo, barres, barrots i panets, que desprenien una olor que et feia venir ganes de fer-los una mossegada abans d’arribar a casa. Els croissants eren molt grossos, semblaven bous de mar amb una pinzellada brillant per sobre, ideals per obrir-los pel mig i posar-hi un tall de pernil dolç i un de formatge, esclafar-los i passar-los per la paella. Els croissants, però, els anàvem a buscar l’endemà al matí, acabats de fer i encara calents. El que sí que ens emportàvem, juntament amb el pa de dos quilos sense tallar, era una bossa de sequillos, que com el nom indica són una mena de pa de pessic amb forma de melindro, més aviat secs, i perfectes per estovar-los dins el cafè o la llet, just després de la migdiada.

Seguíem la carretera i, al cap de pocs revolts, trencàvem per una pista sense asfaltar. Creuàvem el riu, sense pont, aixafant aigua amb les rodes, i quan en vèiem el cabal ja sabíem si havia plogut molt o poc.

—Ens tocarà segar males herbes —deia el meu pare si el cabal havia crescut.

Algun cop baixava molta aigua i feia respecte travessar-lo, però aquell cotxe de muntanya estava preparat per a tot. Més enllà del riu hi havia ca la senyora Maria, amb un pati ple de gallines i pollastres. Seguint per la pista passàvem unes muntanyes altíssimes de sorra d’obra, semblava un desert ple de tobogans naturals fets per l’erosió de la pluja.

El camí s’endinsava al bosc, tornàvem a creuar el riu per un petit pont i llavors s’obria un prat on habitualment hi pasturaven vaques. Si n’hi havia ja ho sabíem abans, perquè la meva mare havia baixat del seient del copilot per obrir un filat electrificat i poder passar amb el cotxe. Esquivant vaques, fèiem els últims metres de pista fins que apareixia la nostra caseta.

Era una casa de pedra de color gris fosc, amb la teulada taronja panxuda i recoberta de líquens. La porta d’entrada era petita i doble: la de fora era de fusta pintada amb vidres quadrats, i la de dins era la de veritat, gruixuda i de fusta massissa, amb un bon passador com si fos la porta d’un castell, i hi havia penjat un card sec amb forma de sol que protegia l’habitatge. Hi havia poques finestres i eren petites. Una gran xemeneia coronava la casa. Era al mig del bosc, com als contes.

La cuina tenia el sostre molt baix, en una cantonada hi havia una gran pica plana de marbre blanc amb una aixeta que sempre deixàvem gotejar perquè no es congelés el tub per on arribava l’aigua del torrent. A l’altra cantonada hi havia una estufa de llenya, rodona i recremada, que només enceníem els dies de més fred. Tapat amb una placa metàl·lica hi havia un antic forn de pedra que mai vam utilitzar. Els mobles eren de fusta delicada, amb vidres prims que espetegaven en obrir les portes i amb cortinetes de vichy, com els de la casa dels tres ossos del conte de la Rínxols d’Or. A la cuina també hi havia un safareig de pedra on sempre trobàvem alguna aranya peluda que hi havia caigut per descuit. En un racó, una taula d’aquelles amb un calaix per al pa en un dels laterals, i el sobre ple de ganivetades de quan algú hi havia tallat directament la carn i l’embotit. Una nevera molt baixeta i uns fogons de gas butà.

El menjador tenia un sostre altíssim amb bigues rodones en què reconeixies els arbres, en penjava un llum de ceràmica que volava sobre una gran taula rectangular de fusta vella, on sempre hi havia una gerra de fang amb aigua fresca de la font. La zona de la llar de foc és on els adults passaven la major part del cap de setmana, menjant pipes, llegint, fent la migdiada, escoltant la ràdio, fent punt de creu o prenent el cafè amb el pastor de la vall. També s’entretenien amb altres tasques, com ara anar a fer llenya, arreglar el dipòsit de l’aigua del torrent, arrencar males herbes o cuidar els rosers, però quan estaven a la llar de foc volia dir que era la nostra estona de jugar, i això és el que més recordo.

No érem els únics habitants de la casa; nosaltres hi anàvem els caps de setmana i les llargues temporades festives, però qui realment feia vida tot l’any al sostremort de les habitacions era una família de lirons, amb els ulls molt grossos i una cua peluda, que, de nit, feien un tast de productes frescos si ens descuidàvem la fruitera fora de l’armari del menjador.

Sota la casa hi havia una quadra, el meu lloc preferit. Era on guardàvem les piles de llenya per fer foc i on fèiem reparacions i artesania al banc de fuster. També era habitada per una família de ratolins de bosc i un ratpenat.

Què més podia desitjar? Per a mi, els caps de setmana allà van ser un regal que espero no oblidar mai.

Ens passàvem el dia fent cabanes als arbres i buscant animals de tota mena; de fet, la quadra era com l’arca de Noè, exemplars de tota la fauna de la vall havien passat un cap de setmana sent observats abans de tornar-los a deixar en llibertat. Però quan menys t’ho penses, la vida fa un gir!

—Demà anem d’excursió —informava algun dels adults.

Els mesos de bon temps fèiem excursions. Des que vam néixer que hi anàvem, enfundats dins la motxilla de portar nens a la muntanya.

He fet tots els cims d’aquella zona, sigui dins la motxilla o caminant. Ara mateix això és un orgull per a mi. Malgrat que encara no m’he reconciliat del tot amb l’excursionisme, agraeixo molt que ens arrenquessin del llit com qui juga a arrencar cebes i ens portessin a descobrir la natura.

En aquells moments, però, era una altra història.

Un despertador sonava extremadament d’hora.

—Però si encara és fosc! —em queixava sense haver obert els ulls.

—A la muntanya s’hi ha d’anar d’hora.

—Per què? —insistia jo.

—Lleva’t, va —responien els pares tant o més adormits que jo.

Ben adormits, ens preníem la llet i les galetes mentre els grans preparaven l’equipament i els ganyips. Quan sortíem per pujar al cotxe comprovava que, efectivament, encara era de nit. De fet, no començava a clarejar fins que no feia una estona que érem al cotxe. Un cop havíem aparcat, començàvem a caminar.

La ruta que fèiem normalment era passant pel refugi d’Ulldeter i pujant cap al coll de la Marrana, i de vegades fins al Bas­timents o cap al Gra de Fajol. Fins i tot un cop vam fer la travessa fins a Núria. Jo no solia estar d’humor. Llevar-me d’hora per anar a caminar fins al capdamunt d’una muntanya quan podria estar descobrint noves espècies de gripau o collint mores per fer un intent de melmelada era realment una calamitat.

Sempre intentava, sense èxit, convèncer la família d’esperar-los en un punt fins que baixessin, perquè, al cap i a la fi, ho farien pel mateix lloc. La zona on creuàvem el riu Ter és molt bonica, hi ha herba verda, flors i granotes. Del coll de la Marrana cap amunt el terreny és àrid, no hi ha vegetació ni animals, perquè hi fa molt de vent.

Si un dia havien informat per la ràdio que faria mal temps, ja no sortíem de casa. O si a mig camí es formaven núvols inesperats, giràvem cua.

Recordo una d’aquelles vegades que ens vam llevar encara fosc per anar d’excursió. Volíem fer el Bastiments i quan ja estàvem arribant al coll, amb un sol espaterrant perquè devien ser quarts de dotze, rondinant però anant tirant, de cop, un vent molt fort ens va picar de cara i quan vam alçar el cap vam veure una negror al cel, cap a la vall de Núria, que va fer que els grans comencessin a alarmar-se i parlar entre ells. Ràpidament, sense pensar-s’ho massa, van dir:

—Cap avall, vinga!

Vam girar cua i vam començar a baixar per on havíem pujat, molt més ràpid que de costum. La nuvolada va travessar el coll i ens anava seguint de prop. El vent també ens perseguia i les temperatures van baixar en picat. Va començar a ploure.

—Per què anem tan ràpid? Estic cansat —em queixava.

—Hem d’arribar al refugi.

Aquella negror i aquell vent no els he oblidat mai. Quan vam arribar a l’aparcament ens van parlar del torb, un fenomen meteorològic molt perillós que pot produir-se en aquella zona els mesos de fred i neu. Allò no era un torb, però els núvols amenaçadors i les ràfegues fortes ens van fer entendre com hauria sigut si aquell dia hi hagués hagut neu a la vall.

La pluja ens va seguir tot el trajecte de cotxe fins que vam ser a la vora de la llar de foc, a l’hora de dinar.

La meva família ha fet muntanya tota la vida, saben els perills que comporta i ens els han ensenyat a preveure, en la mesura que es pugui. Sabem com n’és de perillosa i li tenim el respecte que es mereix. Però la muntanya és imprevisible.

Quan tornàvem d’excursió, als petits de la casa ens tocava dutxar-nos abans de parar taula. Mentrestant, el tiet Ramon pelava patates i la tieta Anna tallava mongetes, asseguts amb un colador entre les cames cansades de l’excursió. Patata i mongeta tendra per a dotze comensals afamats. El meu pare feia la brasa per fer-hi la carn. A la cuina, la tieta Montserrat ja havia posat aigua a bullir per coure-hi la verdura, el tiet Vicens havia salpebrat la carn i la meva mare coordinava els torns de dutxa. Depenent de com anaven els torns, algun dia et podies deslliurar de parar taula, però entre cosins ho teníem ben controlat i en algun moment havies de tornar la falta. Quan cada lloc tenia un plat, coberts i el tovalló de quadres abraçat amb l’argolla de fusta marcada amb una inicial, era el

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X