Enzo Brown: Boig pel bàsquet 4 - Una nova rival

Pablo Lolaso

Fragment

1. El meu jo del futur

1. El meu jo del futur

—I per a quan dius que és? —La Teresa està indignada.

—Per a divendres vinent —respon la Zoe.

—I què s’ha de fer, exactament, profe? —pregunta en Yen després d’empassar-se un badall.

—De debò? M’esteu prenent el pèl? Literalment, ho acabo d’explicar fa deu segons, Yen.

—Perdona, profe, és que pensava en les meves coses i m’he despistat…

—Bé, mira, com a mínim ets sincer. Una vegada, un alumne em va dir que el seu gos se li havia menjat els deures…, i resulta que la seva mare m’havia dit al començament de curs que era al·lèrgic als gossos.

Tots riem sota la mirada seriosa però amable de la Zoe, que està dreta davant de la pissarra interactiva. El sol entra per la finestra i l’aire que corre comença a ser fresc, però la ventilació, segons ella, és innegociable.

—A veure, és molt senzill, Yen, però això va per a tots i totes: heu d’escriure una redacció reflexionant sobre com imagineu que sereu quan tingueu vint anys: on creieu que sereu, a què us dedicareu i, en general, com us anirà la vida.

—Quant ha d’ocupar? —pregunta en Robert des del fons de la classe.

—Mínim, dues-centes paraules.

—Dues-centes paraules?! Però això és pràcticament com escriure El Quixot! —exclamo jo.

—L’enginyós cavaller Don Quixot de la Mancha, de Miguel de Cervantes Saavedra, el llibre més famós de la història de la literatura espanyola, té, per a la teva informació, gairebé quatre-centes mil paraules. Quatre-centes mil! L’una darrere l’altra! Per tant, crec que dues-centes és una xifra perfectament assumible per a uns infants tan intel·ligents com vosaltres.

Ens deixa planxats amb aquesta justificació i no tenim cap més remei que claudicar, com ho fem sempre. Ens ha posat deures, però ja falta una classe menys per sortir d’aquesta presó anomenada «escola».

—Les paraules del títol compten? —pregunta ara en Wasim.

—Sí.

—I la data? —És el torn d’en Manel.

—No, la data no.

—Amb boli o amb llapis? —En Yen agafa el rebot.

—Amb boli, que ja som a sisè. Heu de començar a madurar d’una vegada, en aquestes coses.

—Blau o negre? —llanço jo.

—El color no és important, Enzo; el que és important és que allò que expliqueu sigui interessant i que estigui ben escrit.

—Hi posem el nom? —remata l’Aitana.

—No, dona, no cal. De fet, prefereixo que no ho feu, perquè els que no duguin el nom no els llegiré i trauran directament un zero —continua responent la profe Zoe, que té una paciència que clarament no mereixem.

Alço la cella perquè em sembla que he entès la ironia, però estic convençut que n’hi ha alguns que al final no hi posaran el nom. Potser fins i tot jo me n’oblidaré.

—Però si no duen el nom, com sabràs a qui has de posar el zero? —pregunta en Yen, molt seriós.

—Yen, rei, el que acabes de dir és una ximpleria com un piano, però he de reconèixer que té certa gràcia. Ves amb compte l’any vinent a l’institut, que potser els profes no et tindran en tanta consideració i passaràs més estona amb la cap d’estudis que no pas a l’aula. —En Yen abaixa el cap—. I ara, som-hi, a callar i a escriure.

Trec el quadern de quadres de la motxilla. Hi poso la data en verd i escric el títol en blau, com ens obliga a fer-ho la Zoe, que és una apassionada dels colors i de tenir el quadern ben polit: «Com seré quan tingui vint anys».

Milers de pensaments em venen a la ment. «No en tinc ni idea» és el primer. Ens manen fer aquestes coses amb algun objectiu real, o només volen tenir-nos entretinguts? Si no sé què faré demà, com volen que sàpiga on punyetes seré quan tingui vint anys? A més, han passat tantes coses darrerament, que el cervell no em dona l’abast per concentrar-se.

Em quedo empanat, totalment embadalit mirant la pintura espellifada de la paret i les grapes de l’època de la Transició.

—Enzo, que t’adorms! —em diu la Teresa mentre fa petar els dits davant de la meva cara.

—Tu què hi posaràs? —li pregunto.

—No ho sé… Suposo que estaré estudiant a la universitat, vivint al mateix lloc on visc ara i amb els mateixos amics de sempre, que espero que sigueu tu i tres més —respon, picant-me l’ullet.

La Teresa agafa el boli amb força i comença a escriure, molt concentrada. Sempre treu una mica la llengua, quan està concentrada.

—I no hi posaràs res del bàsquet?

—Sí, no ho sé, caldrà posar-hi alguna cosa. Però no crec que hagi de ser una cosa gaire important a la meva vida. Què passa? Que et penses que acabaràs a l’NBA, o què? —pregunta, enriallada.

—A veure, és un treball individual, eh! —ens indica la Zoe, fent gestos amb les mans perquè callem.

—Ostres, profe, sempre ens dius que hem de parlar entre nosaltres per solucionar els problemes, i ara no ens deixes —protesto.

—Quin problema tens, Enzo?

—No sé per on començar. És molt difícil endevinar què faré quan tingui vint anys.

Un murmuri es comença a escampar per tota la classe. Sembla que el meu problema és força generalitzat, perquè se senten diversos «és clar», algun «és veritat, profe» i un «literal, bro».

—Un moment, si us plau…

El murmuri va en augment i els xiuxiuejos es converteixen en veus. Veus que acaben donant pas als crits.

—Silenci! —xiscla la Zoe, picant un parell de vegades contra la taula—. Anem per parts: ningú ha dit que hàgiu d’en-de-vi-nar res, el que us demano és que reflexioneu i imagineu. La imaginació és lliure i no té límits. De vegades, el futur no s’imagina amb el cap, sinó amb el cor. I, si no, podeu inventar-vos alguna cosa estranya, rara, fins i tot impossible… M’és exactament igual. És un exercici de llengua, no de ciències ocultes. Us el voleu prendre seriosament i intentar predir quina vida dureu en realitat? Genial. Voleu fer ciència-ficció i posar-hi que d’aquí a uns anys la Terra serà aniquilada per la intel·ligència artificial i estareu connectats a una màquina a tres-cents metres sota el nivell del mar? Doncs també.

Ens posem a riure. Ens calmem.

I, per fi, escrivim.

Quan tingui vint anys, faré…

—Molt bé! Ja ho acabareu a casa, que és l’hora del pati —ens talla la Zoe.

A casa, la situació continua més o menys igual que en els darrers temps.

Ara que no hi ha secrets entre nosaltres, sembla que la relació ha millorat. Fins i tot en Luka ha parat de mirar-me com si fos un cuc pudent i bavós; ara ho fa només com si fos un cuc que algun dia podria arribar a estimar. Passa per una època en què s’observa constantment al mirall i no li agrada mai el que hi veu, o com a mínim això és el que sembla, perquè quan no demana permís a la mare per fer-se un pírcing, agafa la maquineta d’afaitar per ratllar-se la cella. També s’ha deixat barbeta (bé, quatre pèls) i li ha canviat la manera de mirar; sembla que ens estigui perdonant la vida tota l’estona.

L’avi Juan segueix com sempre, amb les seves ximpleries, les paraules estranyes que només entén ell i alguna cançoneta o un acudit per fer-nos riure sense parar. Darrerament ha agafat el costum de posar-se un barret i unes ulleres fosques.

—Soc Heisenberg! —acostuma a dir sovint, quan se’ls posa.

—Què dius, avi?

—Calla nen, que això no ho poden entendre, els menors.

No tinc ni idea de qui és aquest Heisenberg, però em fa la impressió que no m’agradaria trobar-me’l en un carreró fosc.

La mare sembla una mica més tranquil·la i relaxada. I més guapa. O potser el fet d’estar tranquil·la i relaxada la torna més guapa, perquè tot va relacionat. O potser té nòvio…

—Mama, tens nòvio? —li pregunto.

—Sí, és clar, però no en tinc un, sinó dos. No, encara millor, tres! Jo no estic per a nòvios, fill meu. Si no m’aguanto a mi mateixa, com

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos