ELLA/pipí

S’espera a la recepció i dubta si li dona temps d’anar al lavabo. Podria anar-hi ràpid, però des de la butaca on li han dit que segui no veu cap cartell i no vol preguntar-ho. Apreta bufeta i fa repàs dels correus que s’ha intercanviat amb la cap de departament per entrar fresca a la reunió. Com que està nerviosa, la veu de la secretària que diu que l’esperen a la sala del fons li provoca un ensurt. Diu gràcies, es recol·loca els pantalons suats i, quan s’incorpora, creua la mirada amb l’home-més-guapo-que-ha-vist-mai, que s’està fent un cafè al costat de la taula de ping-pong.

Un cop a la sala, la cap li diu que en un moment serà amb ella, que està acabant de contestar un correu. Agraeix els segons per situar-se i observa com els dos dits índex de la cap es mouen pel teclat del portàtil assenyalant tecles, trepitjant raïm a tota velocitat. Quan acaba, es fan dos petons i intercanvien un parell de cordialitats. La cap li diu que té ganes que s’incorpori a l’equip i que ja veurà que tots són molt macos, que deuen estar per caure. Ella s’asseu i obre la llibreta per mostrar com de preparada ha vingut i quin bon fitxatge que serà. Apunta la data i no sap què més escriure perquè ignora de quin projecte li parlaran primer. Sent unes passes i corregeix la postura corporal per causar una bona primera impressió a l’equip de gent tan maca que deu estar a punt d’entrar. Arriba primer una noia estilosa, que la cap presenta com la directora de comptes. S’aixeca per fer-li dos petons i torna a asseure’s mentre elles parlen d’alguna reunió que tindran després. Sembla que encara falta algú per arribar. Un segon després entra l’home-més-guapo-que-ha-vist-mai, que li fa un somriure de complicitat quan la cap els presenta, cosa que confirma que l’ha vist saltar exageradament quan la secretària l’ha cridat.

Ell s’asseu al seu costat. Vinga, va, resulta que serà el seu supervisor. «Supervisor» sona massa elevat quan a sota només hi ha la franja becària, i a més sembla que li treu pocs anys. El troba tan guapo que no el pot mirar i manté els ulls fixos en la cap. Li diuen que durant les primeres setmanes haurà de centrar-se en el projecte del certamen i que més tard ajudarà a preparar la campanya per al festival. Com que és un contracte de pràctiques, li diuen que hauria de ser perfectament compatible amb la càrrega de feina de la carrera.

Quan acaben, pugen al pis de dalt a ensenyar-li la resta de l’agència. Aquí els creatius, aquí els arts finals, aquí els de producció. Ella ha d’anar dient «hola, hola, hola» a tothom que la va repassant sense poder repassar-los ella també. Del sostre i les parets pengen les gràfiques de campanyes que han guanyat premis; porten marques conegudes. Passen pel lavabo i el «supervisor» diu: aquí hi ha el cagadero.[3] A ella se li escapa un riure més fort del que toca. Ell se la mira sorprès perquè esperava mig somriure com a màxim. Arriben a la sala dels de servei al client i veu que li toca seure just davant d’ell. Enfonsa el cul a la cadira i pensa que si s’amaga darrere la pantalla estarà fora de perill.

A vegades es necessiten tres estudiants per sondar una noia. Està asseguda al llit rígid del Kings County Hospital de Brooklyn, intenta seguir les ordres: «Please slide your hips forward a bit and stay still».[4] Ni li plau ni pot moure’s, encara que ho vulgui. Té fiblades a la panxa. Tan contenta que estava amb els bolquers, però en tota la nit no hi ha caigut ni una gota. La morfina ha provocat una retenció de cavall. I el catèter sembla un principiant desinflat pels nervis, que no l’acaba d’encertar. Tres estudiants fan relleus per inserir-lo, i cap d’ells s’adona dels ulls xops de dolor. Si mai t’han de sondar, que sigui ràpid. L’adjunt ho aconsegueix, i el catèter ara és una mànega amb l’aigua mal tancada que vira després d’ennuegar la primera bossa recol·lectora. La segona, d’un litre, queda a mig omplir. Ella respira alleugerida i relaxa les cames sobre el llençol mullat pel transvasament. Torna a sentir els gemecs en anglès del pacient del box de la dreta i tanca els ulls, que encara ragen. El Polo deu estar a punt d’arribar amb el pijama per passar la nit.

Mentre desfà la bossa, mira de reüll com el col·lega del Pau arramba els mobles a la paret per fer espai. L’ajudaria, però no es pot permetre suar encara més. Quin suplici. Porta el vestit gris de Reformation amb llaç a l’esquena. Se’l va autoregalar abans de tornar a la ciutat comtal, per commemorar tres anys de dissabtes passejant i fent salivera pel Soho. És dels únics vestits que s’atreveix a portar sense sostenidors, i ara no sap com frenar el regalim de sota el pit que està a punt de marcar la tela grisa. Abans de sortir de l’AVE, s’hi ha posat uns mocadors de paper per fer de topall, però amb el pengim-penjam han caigut al cap de quatre passes i els ha hagut de trepitjar com qui trepitja una burilla. Sort que aquesta ciutat també està bruta.

Ja ha trobat a la bossa un vestit apte per a la suor, però fins que el Pau no surti del lavabo no se’l pot canviar. El tio en surt, per fi, però sense samarreta. Sense samarreta. Vinga, va, aneu a cagar. Pateix perquè la suor dels nervis és la que fa pudor. El col·lega del Pau treu un matalàs inflable i el desplega a terra. «És un matalàs doble», diu. «Us fa res dormir junts?». Però si quasi no ens coneixem, animal! El Pau ha agafat la guitarra i acompanya la melodia que porta xiulant des que s’han trobat a Sants. Mou el cap sense deixar de cantussejar, donant a entendre que cap problema. Ell no sembla que suï. Ella sua per tots dos, i pel gos i pels veïns del tercer, el quart i el cinquè. No hi ha un punyeter ventilador, al pis?

Ofuscada per la temperatura i cabrejada per tenir un sistema de transpiració tan agressiu, treu el pijama de la bossa; no és un pijama per compartir llit. És un pijama vell per dormir a l’habitació individual on es pensava que dormiria en aquesta escapada del màster, totalment improvisada. El col·lega del Pau pregunta si necessiten alguna cosa més. Aire! Es veu tan aclaparada per la calor que s’atreveix a preguntar: «Que tindries un ventilador?». «És clar, perdona; és que ja hi estic acostumat, jo». I el Pau? El Pau segueix tocant la p-u-n-y-e-t-e-r-a guitarra mentre canta amb veu melosa, sense ni una gota de suor. Els pèls de les aixelles, ben secs.

«Vaig a dormir, demà desperteu-me abans de marxar. Quan acabeu de passar els experiments a l’escola m’escriviu i anem a prendre alguna cosa». Pensa una manera de forçar la companyia del col·lega del Pau, però no en troba cap. Li diu «bona nit, gràcies per tot» i marxa cap al lavabo a canviar-se. Es raspalla les dents i, de cop, pensa que fer-ho pot mal interpretar-se com a senyal de voler que passi alguna cosa amb aquestes dents. Després es recorda que se les raspalla cada nit, i si mai hi ha un jurat que debati si ella buscava marro raspallant-se les dents, podrà defensar-se dient que ho fa cada nit. Surt i el Pau s’ha estirat al llit amb un parell de coixins per continuar tocant la guitarra. Què se suposa que ha de fer? Mirar-se’l? Canta una mica, fluixet, intenta harmonitzar i el resultat és esperpèntic. Vermella, nerviosa i cantant com una merla sorda i escuada. Que s’acabi ja. «Bona nit, Pau». «Bona nit!».

El Pau deixa la guitarra, s’estira, ocupant més espai del que li toca, i s’adorm sobre el costat esquerre. S’a-d-o-r-m! Ella lluita per fer el mateix, però pensa en tots els sorolls que el seu cos pot produir si s’adorm. Agafa el mòbil i veu que és tard, ja podria haver rebut el missatge de bona nit del Polo. Els dits, autòmats, teclegen «Good night, guapo, dozing off here, te quiero».[5] Es pot tenir el cor encongit i alhora bategant com un boig? Al cap d’una hora continua desperta. El Pau es mou i, en posar-se sobre el costat dret, el colze li queda sobre la panxa d’ella. Sobre la seva panxa! Sembla que ell no se n’ha adonat. Ella arronsa la panxa per marcar abdominals i intenta fer respiracions pausades perquè no el vol despertar. Passen tres quarts d’hora i no sap què fer; es mor de ganes de pixar.

A l’Upper West Side hi està tranquil·la. Hi viu amb dos companys de pis i el gos de la companya. L’Alfred és un petaner senil, cec i incontinent. Passa la major part del dia a l’habitació de la companya, però deixen pee pads[6] al terra de la cuina distribuïdor i al passadís de l’entrada, per a quan s’aventura a sortir. La zona comuna del pis es limita a això, el passadís de l’entrada, la cuina distribuïdor i el bany. Les habitacions són minúscules, però tenen una finestra que dona a l’escala d’incendis. Mantenen l’equilibri de la convivència seguint les instruccions de la companya, que és la titular del contracte i una amant de netejar sense aigua, amb productes que embafen i escampen la ronya.

El company mai para per casa, surt molt d’hora cap al banc i no veuen mai a quina hora torna. Saben que hi és si la porta de l’habitació està tancada. La companya sempre hi és, i generalment també sempre té la porta tancada. La interacció és limitada però hi està molt millor que a casa la Cookie, que tenia la calefacció a quaranta graus i sempre hi feia olor de fregit. Ara en cinc minuts es pot plantar al Sheep Meadow, ja sigui per rostir-s’hi o per fer la volta al parc corrent.

Quan el Polo s’hi queda a dormir no dormen gaire, perquè són joves i és un llit individual. Però els compensa. Al matí caminen junts cap a la boca del carrer setanta-dos oest, entre Broadway i Amsterdam. El Polo para a Wall Street si li toca dia d’oficina i, si no, fa tota l’hora fins a Crown Heights. Ella baixa a Times Square i camina fins a Grand Central passant per Bryant Park.

Avui ella porta el jersei gegant de punt desfilat del Polo, un vestit curt negre que sobresurt una mica per sota, mitges negres i vambes. Arriba a l’agència a les nou i saluda la Flor i la Gatsby, les seves companyes argentines. Com cada dia des que ella li va dir el que cobrava, la Flor li ha deixat l’esmorzar sobre el teclat. Una galeta gegant, de les blanques i negres, embolicada en cel·lofana. Quan la veu, li somriu i li diu que la mima massa. «Qué fásil es haserte felís, negrita».[7] Gràcies a la Flor li han apujat el sou, però continua portant-li l’esmorzar. Li envia una foto de la galeta al «supervisor» i li diu que aquí la cuiden millor que a la sucursal de Barcelona. El veu connectat i li pregunta què fot despert a les sis del matí. Ell contesta amb una foto equipat d’esquí, «primera baixada abans d’anar a treballar, a mi també em cuiden millor aquí».

Fa una trucada a les companyes americanes i es troben al catorzè pis per repassar l’agenda. Li diuen que a les quatre han de baixar a la sala gran per conèixer l’equip brasiler. Després de respondre quaranta-set correus i afegir unes diapositives a la presentació, se n’hi va. L’equip novaiorquès està rebent els brasilers i ella s’espera a la porta fins que la directora la presenta com la responsable de la campanya per al públic hispanoamericà. Repassa les cares amb vergonya, però es desconcentra perquè veu, al mig de la taula, dues capses grosses de minimagdalenes de Baked by Melissa. Compta els assistents per veure quantes en toquen per cap i descompta les companyes americanes, que segur que no en menjaran. Unes cinc, si va ràpid. Mentre saliva fent la preselecció mental, sent que la directora diu que ella i el Thiago hauran de coordinar-se durant els tres mesos que ell treballi des de l’oficina de Nova York. Aixeca el cap i veu un noi que deu tenir la seva edat, que somriu entre tímid i gamberro. S’empassa la saliva de cop i li retorna el somriure, però el doble de gran, sense controlar. Abaixa la mirada i torna a les magdalenes.

Durant la resta de la reunió, la seva missió és semblar atenta mentre agafa magdalenes, amb la mà lleugera i dubtosa, com si cadascuna fos la primera que es menja. Nota que hi ha algú que se la mira, però la teca és la teca. S’acaba la reunió i n’ha aconseguit englotir sis; encara en queden tres de la vergonya. La directora diu les paraules màgiques: «Wanna take these leftovers upstairs? You can show Thiago your desk so he knows where to find you».[8] Ella contesta: «Sure!».[9] El Thiago agafa la motxilla i li diu: «Hola, encantada».[10] Ella riu i diu: «Igualmente».[11] Collons, quina veu té, el ratolí aquest. Ofegada i forta, amb mel brasilera. Sembla que parla una mica de castellà, però no l’acaba de dominar.

Com que la reunió s’ha allargat dues hores, quan pugen, la resta de l’equip ja ha marxat. Ella va embalada de sucre, i al paper d’amfitriona hi afegeix un toc de flirteig gratuït. El tracta com si es coneguessin de fa molt temps, contenta de tenir un altre company de sang calenta en comptes de la sang de mantega dels ianquis, que o està un pèl dura i freda de la nevera o un pèl desfeta i llardosa de la manteguera. Com un gall dindi desvergonyit, li ventila tots els secrets de l’oficina en dos segons. Li ensenya les zones de cada pis on es deixen les safates del càtering que sobren de les reunions; li ensenya les gandules per fer becaines; li ensenya l’ascensor de darrere, que és el més ràpid, per si fas tard; li ensenya on guarden les càpsules bones de cafè i les capses de material de papereria amb els bolígrafs de punta fina, les llibretes corporatives i els permanents. També li ensenya com sota cada escriptori hi ha un armariet per a les sabates d’oficina (talons o ballarines per a les dones i mocassins per als homes). Ella porta el mateix calçat pel carrer i l’oficina, diu, orgullosa.

Quan s’acomiaden, el fins demà va acompanyat d’una abraçada espontània. Torna cap a

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X