1

Em costa de reconeixe’m aquí, en un lloc tan trepitjat, però fins ara en mans dels que ja no hi són. M’hi sento tan estrany que m’he de repetir que soc l’Àlex Umbert Marès, tinc trenta-tres anys, ignoro si estic a la meitat o a un terç d’existir o a una cantonada del final. Només sé que avui torno a La Gironda, la casa bicentenària que ha passat per unes quantes vides, i ara vaig a començar-n’hi una altra.

Sí, m’ha correspost per herència, però no estaré sol en aquesta nova aventura. Som tres especialistes en restauracions de patrimoni i no tan sols instal·larem aquí el nostre estudi d’arquitectura, sinó que hi conviurem dues famílies. El projecte està fet, i l’obra contractada, així és que m’esperen uns llargs mesos d’anades i vingudes per tutelar les reformes. Tu ets el més indicat per fer-ho, opinen els dos socis, i jo no hi tinc res a dir, perquè conec l’espai i els usos que se li han donat fins ara. No hi hauria d’haver cap problema, si no fos que, només de posar els peus a dins, veig a venir que res no em serà tan fàcil com sobre el paper. És aquesta sensació de terratrèmol sord.

No m’hauria d’afectar, al cap i a la fi tots formem part d’un cicle que ja és etern, però això no m’estalvia les mateixes incerteses de tots els inicis. Ara mateix, en tinc prou de sentir-me entre parets fosques, mudes, amb olor d’humitat —massa setmanes sense acostar-m’hi a airejar-les—, perquè se m’esquerdi l’entusiasme que duia a la carretera. És la primera vegada que no hi vinc de convidat, ni de vacances, sinó per plantar-hi arrels, unes altres. No m’hauria de fer res, ni pessigolles, però ja se’m dispara el maleït tic a la parpella esquerra i aquell formigueig als pensaments de quan m’acosto a un moment crític. Potser hauria d’alegrar-me’n, és aquest punt de fragilitat que m’humanitza, com se’n burla la Marilena, tot i que ara ella mateixa em repetiria: va, valent, tira endavant, no t’arronsis, que aquesta vegada no estàs sol.

És aquesta buidor —com ressonen les petjades!—, la poca llum que es filtra per les persianes mal tancades i aquest sentiment de profanació que fa setmanes que em ronda. Tot és tan diferent dels centenars de vegades que hi havia vingut, quan a dins m’hi esperava gent, el motor de tanta vida. Endavant, home, em repeteix la Marilena. I tiro endavant, passo del menjador i m’acosto a l’escala, mentre em recordo que ja no soc el que era de petit, un bitxo saberut, impulsiu, dictador —incomprès, esclar—, malgrat que encara em queda aquella ànsia —cada cop més ofegada— de voler-ho entendre tot, de tenir totes les cartes a la vista. És quan em dic que no, que no cauré en la temptació de reconstruir els dos-cents anys de la casa, ni tan sols la història sencera dels que he conegut. Això no, m’ho prohibeixo, però hi ha aquest feix de llum que baixa per l’ull de l’escala i em xucla com un imant. La claror que em torna, inevitablement, a aquell estiu dels meus tretze anys, quan a tots se’ns va girar la vida. O almenys a mi. Sento que allà hi és tot. La meva bola de vidre.

Avui no tinc gaires hores fins que a la tarda vingui el tècnic de l’obra i ens posem d’acord per a l’arrancada, però aquest matí és meu, íntimament meu, com la primavera que avui comença amb bons auguris. He d’aprofitar la calma per tornar a aquell vint-i-dos de juny, quan vaig fer una entrada de cavall tan èpica —amb tanta fúria que duia a l’estómac— que va marcar un abans i un després. I segur que tot es va desencadenar per la claror que venia de l’escala, com la d’avui, multiplicada per l’estiu. Sempre han dit que m’hi vaig enfilar com un coet. Ara no em cal córrer, perquè no em perdré res que no dugui molt endins. Amb una mica de sort, potser encara recuperaré un tros de l’ànima de la criatura que era llavors.

Recordo que aquell estiu va néixer esguerrat, des del primer dia, encara que tothom em volgués fer creure que no passava res d’extraordinari, que tantes complicacions només eren cosa dels grans, una gent massa enrevessada, mentre jo podia continuar refugiat dins la meva bombolla de fill de papà. Com si res. I era que no, que no m’ho acabava d’empassar. Duia les antenes en alerta màxima, sense tenir ni idea de tot el que hauria d’aprendre fins que la bombolla em petés al nas.

Llavors l’Aina, la meva mare —millor digue’m pel nom, em solia demanar ella—, era qui marcava què has de fer i què no has de fer, nen, i jo ja m’havia acostumat a esquivar els problemes (això quan no els podia resoldre amb els meus rampells de mal geni). Prou que els havia complicat la vida a tots dos, pare i mare; millor parar. El dia abans ella m’havia dictat les últimes instruccions: l’endemà tots dos hauríem d’anar amb urgència a La Gironda, perquè l’avi Julià havia caigut escales avall i necessitava ajuda. Pobre, tan sol com està, m’havia dit ella amb la veu trista, un punt afectada (i no dic pas que fes comèdia, llavors era un dels seus tons habituals). I poca cosa més de viva veu, mentre els interrogants em creixien alimentats pel silenci. Ara estic segur que va ser el malestar acumulat el que aquell matí em va fer córrer aquestes escales amunt. Sí, com un coet, va repetir ella després a tothom que l’escoltava. Ara ja no em cal córrer, m’insisteixo. Tens temps, Àlex.

En arribar a la casa, l’Aina, amb una energia tan rabiosa que em sorprenia, per tot hola s’havia dedicat a esbroncar el seu pare, tractant-lo d’inconscient, temerari, irresponsable i altres mocs. Potser et penses que tens vint anys i pots baixar les escales del taller com si res i, a sobre, amb les mans carregades. La filla l’havia escomès tan fort, que jo, el net, no havia tingut ni ocasió de dir-li ei, soc aquí, avi. Només l’havia observat de resquitllada, fet un nyap damunt el balancí, queixant-se amb ulls de gos apallissat i una veueta que no era la seva; la de l’avi enèrgic, elàstic i simpàtic que em tenia guanyat, encara que fos de secundari. Allò feia olor d’abisme i era millor fugir-ne. Això, fugir, fugir, escapar-me de l’enganxada entre pare i filla. Quina vergonya. I no tenia cap camí millor que tirar amunt, de dret a les golfes, el santuari de l’àvia Anna. Llàstima que ella ja no hi era, i prou que jo ho sabia, de la manera que t’ho deixen saber els grans, esclar. Perquè aquella àvia lluminosa s’havia esfumat del món feia mig any, just el darrer Nadal, i jo, el seu net preferit —de fet, l’únic— massa que l’havia trobat a faltar, encara que ningú no m’ho preguntava. Tant com la continuo enyorant vint anys després, cada cop que em tornen les seves rialles alades.

Aquell matí m’importava ben poc que la columna vertebral de la família s’hagués mort. Tot i els meus dispersos tretze anys, havia sabut mantenir-la viva als pensaments, i perseguir el seu rastre a les golfes era la manera més ràpida de recuperar-la. Segur que me la continuava imaginant enfeinada amb els seus muntatges per als alumnes de plàstica. Ella no hi era, esclar, però sí que hi havia una llum com la d’avui, un ordre immaculat a les prestatgeries i un desordre a les taules, no gaire diferents de quan em feia de mestra particular. Un decorat semblant al d’avui, com si en tants anys ningú no s’hagués atrevit a vulnerar el seu espai, ni per a bé ni per a mal.

Avui, però, m’ho prenc amb calma, moviments lents. Mentre que aquell matí hi havia pujat de pressa, amb les mans a les orelles fent de taps perquè em feria l’esbroncada de baix. L’Aina cada cop s’envalentia més, alliçonant el seu pare, sense ni cedir-li el dret a rèplica. No la volia sentir, em deia que no i que no. Cada paraula era una pessigada al cervell. Un exèrcit de formigues. Silenci, sisplau.

Amb tanta immobilitat, aquestes golfes eren com un escenari abandonat a mitja representació. Els patrons de paper penjats dels ganxos, els motlles, els pots de pintura, els pinzells, els cabdells de fils i cordills, els retoladors, els llapis de carbó... I a sota del taulell gran, el bagul amb les tanques de metall rovellat; el bagul que encara no s’ha mogut de lloc, amb els dos panys que no tanquen i el llistó de la tapa esquerdat, enfosquit, que deien que havia tornat així d’un viatge, tot abonyegat i amb el reforç de fusta partit; tot procedent d’alguna època remota, quan la gent encara viatjava amb baguls, i la criatura que era jo se l’imaginava donant cops a tort i a dret a la bodega d’un vaixell que venia de les Filipines. Ara me’l miro amb respecte, però no em sé estar de tornar-lo a obrir (l’estic profanant?), i ho trobo tot més o menys idèntic de com després ho vaig deixar aquell dia, com si ningú no n’hagués fet ni cas durant tot aquest temps.

El bagul. El bagul de les disfresses, les que solia dissenyar la professora Anna Rafart per a les classes de plàstica, les de l’escola Guinarda i les dels grups particulars que rebia aquí dalt. Les disfresses que s’empescava per al net cada any per Carnaval. Ja l’esperàvem tots, amb aquella complicitat teixida any rere any. Prohibit xerrar a ningú de què anirà el príncep aquesta vegada. Seria la disfressa d’un dia, que després quedaria apilada sobre les anteriors. No importa. Moltes disfresses, però per damunt de tot em delia per la que vaig trobar aquell matí, la mateixa que avui, intacta: el vestit d’angelet.

Devia ser la segona o la tercera vegada que jo tornava a La Gironda després de la mort de l’àvia, només de pas, sense quedar-m’hi a dormir (l’Aina preferia venir-hi sola entre setmana, deia que amb menys presses), i si llavors se m’havia endut era per l’accident de l’avi a les escales del taller. Un glop de tristesa m’ennuegava, una nosa que no hi havia manera de tirar avall. Tenia motius per començar-me a desenganyar de l’estiu trepidant, ple d’aventures marítimes, que m’havia promès en Ricard, el meu pare —també partidari que el cridés pel nom—, tan orgullós del seu iot, nou de trinca. Però des d’aquí el mar m’anava quedant lluny, aviat l’hauria de canviar per altres fantasies, m’ho temia. Per exemple, les que pogués treure d’unes golfes atapeïdes.

Obre’m, obre’m!, em cridava el bagul, sabent que trobaria el pirata, el mariner, el fantasma, el vampir, el pastor i tants altres papers que havia interpretat anys enrere. Sé que el vaig obrir amb la febre als ulls i les mans que em tremolaven. Vaig palpar la disfressa d’àngel, amb la túnica blau cel, les ales blanques i la perruca de blens rossos, aprofitada de quan havia fet de pastoret innocent. Estava ben sol davant del tresor, mentre la veu estrident de l’Aina, a baix, cada cop s’exaltava més. Només de tant en tant, unes sordes protestes de l’home bastonejat de cos i ànima. Una música perversa, irritant, que m’encenia. No podia captar-ne tota la lletra, però la sola cantarella ja m’asfixiava.

La vestimenta d’àngel era de l’altre febrer i encara m’anava bé. Me la vaig emprovar de seguida, amb un neguit sord a la sang. No sabia el que feia, era preferible funcionar com un autòmat i, el més important, tornar-me a sentir orgullós de la disfressa; sentir que l’àvia Anna em contemplava, la mar de satisfeta: T’està molt bé, rei meu, i tant que encara la pots dur!

Així, amb tota la cerimònia pròpia d’un personatge celestial, vaig baixar les escales de les golfes i les que duien al menjador. A poc a poc, imbuït d’una aura divina, amb ganes de tapar la boca als que no paraven de discutir. Pas a pas, amb les mans plegades damunt el pit, mare i avi em van descobrir just a la porta. Que l’aparició els fes emmudir, va ser un primer triomf. Les cares atònites per uns segons; l’Aina esverada, en Julià meravellat.

Va ser cosa d’un instant, fins que ella es va aixecar com si la disparés una molla, rígida, amb els ulls que li espurnejaven:

—Àlex! Què fas? Treu-te això, ni ho toquis! Com t’atreveixes?!

El noi de tretze anys, gelat, petrificat.

I de sobte, la veuarra d’aquell home que fins llavors no gosava piular:

—Prou! Deixa’l estar!!!

L’Aina que se’l mira, esglaiada:

—Però...?!

L’avi, amb els ulls fora d’òrbita, com si se li esgotés la corda:

—Prou, prou, prou...!

Mai no he oblidat aquells ulls vibrants ni la fermesa de la veu. Em deia moltes coses que encara no sabia interpretar, però que m’estaven fent forat molt endins. Trigaria temps a desxifrar-les. Mentrestant, amb l’esglai al cor, aprenia a tancar-me, i vaig recular cap a les golfes, obedient com un xai. Em vaig treure la disfressa d’àngel, les ales, els rínxols, tot ben plegat dins el bagul. Tal com ho he trobat ara, vint anys després.

Segur que aquell va ser el cop de gràcia, el primer pas. Fins llavors, jo solia discutir-ho tot, protestant, exigint explicacions. Sí, fent de dèspota. Ara em torna aquell dia com si de sobte hagués perdut la veu, a canvi d’obrir més les orelles.

Qui m’havia dit que abocant a raig tot el que pensava la gent se’m rendiria meravellada dels meus poders? Què hi guanyava enlluernant amb les meves idees tan madures, tan inesperades? Oh, aquest nen, quins acudits! I jo, estarrufat com el paó que desplega la cua. L’època de sorprendre tothom se m’havia acabat. Ja feia temps que en lloc d’ulls atònits veia cares cansades, llavis torçats i alguns esbufecs. Vaja, aquest nen es fa una mica pesat, oi? Però no perdia les ganes d’impressionar, de conquerir l’audiència, i les respostes fredes encara m’exaltaven més i no parava, no parava, cada cop més excitat. Com si tot el dia m’estigués examinant davant d’un alt tribunal, mentre els jutges se m’adormien o volien aturar-me, i jo emprenyat com una mona. Feia temps que intuïa que em calia canviar de discurs, o almenys de canal. I no ensopegava com fer-ho sense renunciar a la sinceritat. Però en els darrers mesos el cercle s’estrenyia, com si la realitat fos molt més aspra i cantelluda de com jo la veia. Alguna cosa se m’escapava. Potser la mort que ho arrasa tot. O uns pares que no s’entenen. O també el tuf de decadència d’aquesta casa. Tan hipersensible i només em faltava llegir el dol als ulls de l’avi. Prou, para. Noi, no pots continuar fent el paperina, em devia dir. O alguna cosa per l’estil. Perquè després de muntar aquell numeret, vaig preferir callar. De vegades, la resposta que no trobes amb hores de rumiar-hi et salta de cop. Era tan senzill com passar de la pirotècnia a l’expectativa. Amb els anys, tindria moltes més ocasions d’adonar-me’n, però llavors em vaig haver de repetir molt fort, amb el ressò d’un mantra: Àlex, calla, mira i escolta.

L’escàndol de l’Aina amb l’avi per força m’havia de remoure. Jo podia ser un nen malcriat, però tenia el sentit de la injustícia molt a flor de pell i mai no m’havia aturat davant del que em semblaven abusos. I en aquell moment hi havia una filla que abusava de la feblesa d’un pare. Sí, jo tenia tota la raó per encendre’m, però, miraculosament, se’m va disparar l’alarma. Ja n’hi havia prou de fer criaturades, eren cosa d’abans. Canvia de tàctica, noi, m’havia dit en Ricard moltes vegades —mig fent comèdia— i tenia raó: res d’espectacles ni exhibicions estèrils. Callar i observar, apuntar-m’ho tot ben endins. Seria molt més rendible i estimulant, com qui estrena una nova pell i s’hi rabeja. Ja no tornaria a aquelles baralles domèstiques, sobretot entre els vuit i els onze anys, quan els pares i els mestres em volien fer entendre que no n’hi ha prou de tenir la raó, que les coses són com són i que has d’aprendre unes certes astúcies. Sentit estratègic, insistia en Ricard, i jo ja li captava la intenció, però em costava fer-li cas. La sang em pujava al cap, les formigues se m’esvalotaven.

Com aquell matí, quan una dona llançava l’artilleria sobre un pobre home massa refiat de les seves forces, que s’havia despenyat amb el nou mostrari de vaixella decorada a l’estil japonès a les mans. Algú que continuava desafiant els repetits consells de la filla quan li demanava —i fins i tot li exigia— que es jubilés, que amb setanta anys ja era hora de tancar el taller i viure la vida —quina vida?, protestava ell, ja tinc la meva i no en vull cap altra—. Aquelles polèmiques, llunyanes, sempre m’havien refredat l’estómac, perquè en el fons li estava demanant que es reconegués vell i obsolet, i ell feia el sord —tothom deia que allò era una tàctica—, i a mi em venien ganes d’aplaudir-lo.

El proteccionisme sorrut de l’Aina em revoltava, o potser és que ja duia massa hores amb mitges tintes, cremat per uns silencis que deien més que les paraules. Perquè, a part de l’accident de l’avi, què estava passant entre els meus pares? Ja feia dies que discutien per no res o eren com tombes a taula. Res d’aquella mesura elegant que sempre havien defensat ells. I aquesta vegada no era per un fill que els havia sortit estrany de mena. Per tant, si era que ells dos no lligaven, hauria estat més honest reconèixer que estaven en crisi. Però preferien les cortines de fum.

Fos el que fos, tot s’havia complicat amb la trucada del 21 de juny a mitja tarda. L’Aina havia despenjat el fix bruscament, com si tanta insistència l’enervés, i per la manera d’emmudir, auricular en mà, vaig endevinar que en passava alguna de grossa. Quan ella va ser capaç d’obrir la boca per puntualitzar o reclamar més explicacions, va envermellir de cop, mentre els ulls li ballaven amb un neguit que no s’adeia amb el seu estudiat aplom.

Aviat vaig deduir que parlava amb l’Elena Maials, la millor amiga de l’àvia Anna, i el problema estava relacionat amb l’avi Julià. Deien alguna cosa d’una caiguda, un pas per l’hospital i una alta que l’havia tornat a casa fet pols. Repòs absolut. Sí que em va quedar clara la conclusió. Poca cosa més, tan sols laments, repeticions i fórmules de cortesia.

Vaig esperar que l’Aina es deixés caure, abatuda al sofà, perquè es recordés de mi. Em va confirmar que l’avi havia caigut a les escales mentre baixava al taller, com feia cada dia, però carregat com no hauria d’anar carregat un vell de setanta anys. Per sort, l’Andrea, la dona que li netejava la casa dia sí dia no, havia sentit la patacada des de la cuina i de seguida havia cridat una ambulància, perquè l’home no s’aguantava dret, es dolia de les costelles i la cara li sagnava. El diagnòstic final no era per ingressar-lo, n’hi hauria prou de fer descans rigorós perquè se li reabsorbissin els blaus de la cara i se li desinflessin els genolls. Havia d’estar ben estirat fins que li desaparegués aquell dolor al costat que no el deixava respirar bé.

Immobilitat total, va subratllar l’Aina, amb aquell deix d’impotència. Quant de temps?, li vaig preguntar amb un fil de veu, i ella va bellugar el cap com un ninot. Setmanes, mesos, jo què sé!, va sospirar com si el món li caigués al damunt. Els ulls se li negaven i es mossegava el llavi de sota, com quan les coses se li torçaven i no sabia com adreçar-les. Ben diferent d’en Ricard, que semblava créixer amb les adversitats.

Aquell abatiment superava les cares moixes, les boires, que la rondaven des de feia dies, per molt que procurés esbandir-les amb una rialla quan sentia que l’espiava. Ai, Àlex, no em miris així; no em passa res, què vols que em passi? No dius tu que de vegades tens pensaments negres? Doncs els grans també.

A callar. Tenia raó d’atabalar-se amb l’accident del seu pare. Sobretot a la vista de les batalletes que hi mantenia des que faltava l’àvia. La filla sensata havia insistit perquè es mudés a casa nostra, que a ciutat estaria més distret, però ell esgrimia que no s’hi veia, en un barri de tanta categoria; que s’hi perdria, en un pis tan gran, i més excuses barates. En Ricard ja sabia que el sogre era dur de pelar i que insistir-li seria com picar ferro fred. Deixa’l que faci la seva, deia a la seva dona.

Molts estira-i-arronses, doncs, fins que es compleixen els mals averanys i el vell s’entrebanca als esglaons de cada dia. Mira que ja li deia jo, una escala massa dreta, es queixava l’Aina, mentre se m’abraçava com a un peluix, amb la mirada absent. Fins que em va demanar que la deixés sola, que havia d’arreglar moltes coses; oi preciós que tens feina a la teva habitació?

Amb la porta mig oberta, vaig endevinar que la nova trucada, llarga, era amb el pare. No semblava una negociació fàcil, com de costum. Però em vaig posar els auriculars i vaig desconnectar fins que ella em va sacsejar l’espatlla. Ves preparant les teves coses, que demà tu i jo anirem a La Gironda; agafa una mica de tot, que en tindrem per dies. Aquell dies em va sonar a una eternitat temible, tèrbola, i quan vaig gosar preguntar-li: I en Ricard, no ve?, la cara se li va endurir. Ara no pot, té viatges pendents...; vindrà després, no t’hi amoïnis.

No volia que em tornés a acusar d’impertinent o d’obsessiu. Al capdavall, no tenia res d’extraordinari que anéssim a passar la revetlla de Sant Joan a La Gironda, com tants anys hi havíem anat; sempre tots tres, però. Muts i a la gàbia. Ja n’anava aprenent, d’aguantar-me els pensaments com si no em roseguessin per dins. Però el que no m’esperava era l’actitud deprimida d’en Ricard —un posat d’estaquirot que no li esqueia gens— quan va tornar de nit, ja amb el sopar a taula. Potser sí que també estava afectat per la fatalitat del sogre, potser sí que estava preocupat pels canvis de plans amb vista a l’estiu. Però aquell silenci eixut no feia per a ell. Només va ser capaç de confirmar-me que sí, que era més raonable que acompanyés l’Aina al poble, ja que ell estava a les portes d’un altre viatge de feina —en aquella època anava sovint a la central d’Ingolstad, i no era oportú de fer-lo concretar gaire més. No pateixis, ja vindré més endavant. Un més endavant que li va sortir massa desmenjat, tant com per obrir una sospita tenebrosa al meu cap.

Així vam despatxar el sopar, el que seria l’últim de tots tres al pis de l’Illa Monestir. Quan em vaig despertar l’endemà, en Ricard ja no hi era i l’Aina em va dir que li havien sortit noves urgències de l’empresa. Au va, afanya’t, que hem de sortir d’aquí a mitja hora; i no et deixis res que necessitis.

Encara recordo que, en el trajecte de tres quarts d’hora, l’Aina es va concentrar tant en el volant, que jo podia mirar-me-la de resquitllada i endevinar què m’estava amagant rere la cara de plom. No en vaig treure respostes clares, però tornava a sentir el neguit de quan les alarmes em pesen més que les certeses. Només era el presagi d’alguna cosa que trontollava en un oasi familiar que volia ser perfec

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X