1

La festa encenia la nit, i el Palau Daurat, ple de gom a gom amb convidats elegants, resplendia com si l’estructura mateixa de l’edifici fos una joia. La música italiana, alegre i encomanadissa, surava en l’aire i es vessava per les finestres de la segona planta cap als jardins privats de l’edifici, on la primavera havia començat a teixir els seus colors. Els balcons de la façana principal, de la darreria del segle XIX, deixaven intuir des del carrer Recoletos de Madrid l’espectacle de llums i sofisticació que tenia lloc al saló de ball; tanmateix, uns cortinatges gruixuts de vellut cobrien en part els enormes finestrals, com si s’hagués volgut contenir l’ostentació deliberadament. Mentre sonava Sarà perché ti amo, de Ricchi e Poveri, uns projectors dels més moderns il·luminaven les pantalles situades de manera estratègica en diversos punts del grandiós saló, una estança de planta el·líptica que imitava la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles.

Aquestes pantalles mostraven imatges de quadres clàssics, tal com solien estar exposats als museus, i de sobte les pintures s’escolaven per un forat del temps i s’exhibien, majestuoses, a la ubicació original per a la qual havien estat concebudes. Així, els espectadors podien contemplar el quadre del segle XVI El lavatori, de Tintoretto, com si estiguessin al museu del Prado, i tot seguit s’admiraven quan, com per art de màgia, el llenç gegantí es despenjava d’aquell lloc, sobrevolava el mapa d’Europa i se situava a la dreta de l’entrada de l’església de San Marcuola, a Venècia; aquell indret era el punt exacte per al qual l’obra havia estat ideada, i des d’aquell nou angle, l’estranya disposició dels personatges de seguida cobrava sentit.

A continuació, l’escena de la pantalla s’esvaïa del tot, com si s’hagués desfet en l’aire, i mostrava un infant de tot just sis anys vestit com un noble adult del segle XVII, muntat en un cavall extraordinàriament gros; el quadre, de Velázquez, representava el príncep Baltasar Carles, i també formava part de la col·lecció del museu del Prado. De cop i volta, el quadre es desprenia de la paret i volava cap al Salón de Reinos del Palau del Buen Retiro de Madrid, on s’instal·lava damunt d’una porta. Situat a aquella altura, el cavall no es veia tan desproporcionat, i semblava lògic que Velázquez n’hagués volgut exagerar les formes, tenint en compte la perspectiva des d’on l’obra seria contemplada. El desplegament d’imatges no era tan sols un gran espectacle de la festa, sinó que formava part de la promoció del Pentimento, el museu que la família Mendoza —propietària del Palau Daurat— havia creat a Madrid, i que tot just acabava d’inaugurar.

En Dimas Chevalier, des d’un racó discret de la sala reservat per al grup de jazz que havia tocat al començament de la festa, observava la posada en escena audiovisual amb admiració sincera. Era alt i duia un vestit fosc fet a mida; l’havia conjuntat amb una camisa negra de coll exagerat que li conferia un cert aire d’excèntrica sofisticació. La seva vestimenta constava també d’uns complements d’aspecte informal que, sens dubte, devien ser cars: estranys anells d’obsidiana als dits i alguna arracada discreta que els cabells de color atzabeja li dissimulaven. Al llarg de la vetllada, més d’una dona s’havia oblidat de la discreció en aturar-se a mirar-lo: aquella roba singular, els gestos, la mirada múrria que no podia dissimular… Què devia tenir?

L’atenció d’en Dimas ara lliscava de les pantalles cap a l’amfitriona de la festa, la preciosa Amanda Mendoza: devia ser a prop dels quaranta i, per consegüent, era una mica més gran que ell. Era coneguda per la seva fama de dona esquiva, seriosa i fins i tot antipàtica. Malgrat aquell desprestigi social, en Dimas li veia alguna cosa que l’intrigava. Ja l’havia observat en molts altres actes i subhastes del món de l’art, sempre vestida de negre i amb posat sorrut. No se’n sabia gaire, de la seva vida privada, tret que uns mesos enrere, quan la família havia decidit crear el museu del Pentimento, ella s’havia instal·lat en una ala d’aquell palau per viure-hi. Poques vegades l’havia vist somriure, malgrat l’èxit que tenia en els negocis i l’evident fortuna familiar de què disposava. L’Amanda era la irreprotxable directora de la prestigiosa revista d’art Giotto, membre de la junta directiva d’una galeria i, ara, del nou museu… Què li podia faltar per ser feliç?

Li havien dit que era casada, però ell no l’havia vist mai amb el marit. En Dimas estava avesat a estudiar la gent, i el fet de fer-ho bé alguna vegada li havia salvat la vida, literalment. Ara, a la festa, s’adonava que l’Amanda estava neguitosa, semblava que buscava algú entre tots aquells crítics, artistes, col·leccionistes i ambaixadors que havia aplegat per a la vetllada. Quan ja feia una estona que planava en l’aire la música de Tu vuò fa’ l’americano, de Renato Carosone, va decidir apartar-se de l’avorrida companyia de la banda dels músics de jazz, ara enfeinats a desar els instruments de metall i vent, i es va atansar a l’amfitriona.

—La felicito per la festa, tot un èxit.

—Vostè creu? —va respondre ella sense mirar-lo. El serrell negre, incapaç d’amagar unes faccions harmonioses i suaus, se li va inclinar en direcció contrària. Definitivament, semblava que buscava algú entre la munió de gent. Potser tan sols volia supervisar els moviments del seu germà Elio, un jove que es veia completament lliurat a la festa, i que feia tot l’efecte d’haver begut un parell de copes de més. Els cabells foscos del noi, una mica llargs i rinxolats, li queien sobre la templa i li donaven un aspecte d’adolescent trapella, tot i que ja devia tenir cap a trenta anys, pel cap baix.

En general, el germà petit de l’Amanda no perdia les bones formes en els negocis, i col·laborava activament en les empreses familiars, però ara estaven en una festa, i l’amfitriona va tenir un esglai en veure que l’Elio ja parlava amb el discjòquei per canviar la tria musical de la vetllada, un repertori italià que havien escollit com una picada d’ullet a la propera Biennal de Venècia. En Dimas va seguir la mirada de l’Amanda cap al seu germà, i va pensar que havia endevinat el motiu de la seva inquietud.

—No pateixi, no crec que aquell punxadiscos s’atreveixi a tocar ni un botó sense el seu consentiment.

—El meu germà pot ser molt persuasiu, cregui’m.

Ella havia fet el comentari, un altre cop, sense dignar-se a mirar-lo. Ai, Amanda. Ulls de caramel i corbes suggeridores. Desprenia una lluentor apagada i indesxifrable, un foc domat que es contenia en silenci, i que atreia en Dimas amb una curiositat creixent. Ell no va desistir, sinó que es va inclinar un xic més per fer-se sentir malgrat la música.

—M’ha agradat molt el Pentimento. L’he anat a visitar aquest matí i crec que, tot i que treballen amb reproduccions, restitueixen el significat a les obres en situar-les en el seu context.

Per fi, ella se li va girar de cara. En tombar-se, el vestit negre se li va arrapar a la figura, i el discret escot es va mostrar més pronunciat.

—No sempre podem reconstruir la història dels quadres…, però li puc assegurar, per experiència, que desplaçar una pintura gairebé sempre equival a afeblir-la.

—És veritat. De fet, a l’edat mitjana respectaven més l’art.

—Per…?

—Perquè només viatjaven els artistes, no les obres.

L’Amanda va arrufar lleument les celles i va estudiar l’interlocutor com si, per primera vegada, s’interessés per la seva existència. Els pòmuls i la forma de la mandíbula de l’home eren molt marcats i definits; el seu nas aquilí, que en qualsevol altra persona podia haver resultat excessiu, s’avenia a la perfecció a la dimensió de la seva mirada, que semblava traspassar-ho tot i tothom sense esforç. El carisma d’en Dimas era innegable i, tot i que era una persona de constitució atlètica, posseïa uns trets tan poc corrents que tant es podia considerar atractiu com estrany.

—De debò que hi entén, d’art?

Ell, amable, va somriure i va alçar les celles amb jovialitat.

—Una pregunta un pèl impertinent, si tenim en compte que ara mateix soc un dels col·leccionistes més importants d’Europa.

L’Amanda no es va immutar en absolut.

—M’havia pensat que, precisament a vostè —va remarcar—, només li interessava el valor de mercat de les obres.

—Doncs va desencaminada.

—La seva biografia convida a unes determinades conclusions.

A ell li van espurnejar els ulls en sentir aquella provocació i la clara al·lusió al seu antic ofici. No obstant això, va mantenir la serenitat i la fermesa a la veu. La cara que feia deixava intuir que aquella conversa en realitat el divertia.

—Ja no m’hi dedico. M’he reformat.

—Una reforma no és una regeneració. L’essència persisteix.

—Si això fos veritat, ara mateix vostè tindria un gran problema estant jo aquí dins, no creu?

De sobte, els llums es van apagar. La música es va esvanir i un silenci inesperat va envair la sala. Van ser tot just tres segons, o cinc, com a molt. Quan ja es començaven a sentir murmuris i comentaris en to de preocupació entre els convidats, va tornar la normalitat. Tanmateix, amb el retorn de l’energia elèctrica, també va semblar que se sentia, tot seguit, un soroll fort a fora, potser a la zona del jardí. Ningú en va fer cas, perquè la música va ressorgir som si res no hagués passat, mentre els projectors audiovisuals tornaven a recrear-se en més quadres curiosos i muntatges efectistes. Tornaven a cantar Ricchi e Poveri, ara amb el Mamma Maria, que els convidats començaven a corejar mentre es deixaven portar pel sorprenent ambient de diversió sofisticada. Unes menges exquisides volaven en safates portades per cambrers, i com més còctels se servien, més animada s’anava fent l’atmosfera de confraternització.

En Dimas, però, després d’aquella brusca interrupció de la festa, s’havia quedat immòbil al costat de l’Amada, en posició d’alerta, i una arruga de neguit li solcava el front. El palau era ple de petits tresors, i l’incident podria tenir una causa fortuïta i banal o, al contrari, podria ser d’una envergadura extrema.

—Té alguna idea de què pot haver estat això? —va preguntar a l’Amanda, la fesomia de la qual també reflectia gravetat.

Ella va negar amb un moviment lleu del cap i va fer un senyal a la que semblava una secretària, una noia jove i pèl-roja, amb unes ulleres enormes, que insistia a acompanyar-la a algun lloc.

—Et necessito aquí, Lorena —va negar l’Amanda, alhora que assenyalava el seu germà Elio i, tot seguit, la resta de les persones que donaven vida a la festa—. Jo haig de sortir a comprovar que tot va bé.

En Dimas, sol·lícit, va tornar a intervenir:

—L’acompanyo.

L’Amanda li va llançar una mirada amb disgust gens dissimulat, però no el va contrariar. Amb cara d’amoïnada, va sortir amb en Dimas del saló de ball, on les parets, motllures i portes daurades tenien els convidats captivats, com si la bellesa fos una presó magnètica.

L’Amanda va baixar rabent les àmplies escales de marbre de Carrara, la balustrada de les quals exhibia multitud d’al·legories a les ciències i les arts. Allà tan sols hi van trobar uns quants convidats escampats, xerrant entre ells. Ara bé, únicament la segona planta de l’edifici estava destinada per complet a la festa, ja que a la primera, la gran majoria de les portes estaven tancades amb clau i eren d’ús exclusiu de la família Mendoza. A prop de la porta principal d’accés a l’edifici, l’Amanda va saludar un home vestit de marró que, tot i que no duia cap mena de targeta d’identificació, tenia aspecte de ser un vigilant de seguretat; estava palplantat davant de dues estàtues femenines de grans dimensions que subjectaven uns canelobres plens d’espelmes d’on refulgia una llum artificial i que simulaven estar repenjades a banda i banda del graó d’arrencada de la imponent escala.

—Ha saltat alguna alarma? Hi ha cap incidència?

—No, senyora, segurament ha estat una sobrecàrrega elèctrica. Amb els forns dels del càtering i les seves andròmines, els equips audiovisuals a tota potència i tots els llums encesos… En fi, ara reiniciem els equips.

En respondre, l’home va assenyalar dues pantalles petites darrere d’un petit escriptori en una cantonada, on un company seu s’afanyava a encendre tot un seguit de monitors.

—I el soroll? No heu sentit com si es trenqués alguna cosa?

—Doncs… —L’home va dubtar i es va posar neguitós, com si l’haguessin enxampat cometent una falta—. Amb la música i tot l’enrenou, costa distingir res, oi?

L’Amanda va inspirar fondo i, per bé que la seva cara no reflectia cap emoció, en Dimas va notar que acabava de fer un gran esforç per mossegar-se la llengua.

—Informeu-me de seguida si hi ha cap contratemps, per més petit que sigui, sisplau —va ordenar, alhora que els ensenyava el mòbil, que duia guardat en una butxaqueta dissimulada al vestit.

Llavors es va dirigir a pas viu cap a una altra estança. En Dimas no sabia on anaven, però els passos decidits de l’amfitriona enfilaven cap a l’antic saló de música, que en aquella primera planta era l’únic lloc que disposava d’escales amb accés directe al jardí. Encara no havien arribat a la porta d’aquella cambra que ja van sentir, ben nítidament, com la música italiana clàssica que fins llavors havia sonat al pis de sobre era substituïda per una de francesa, Alors on danse, de Stromae i Kanye West, molt més moguda i discotequera. L’Amanda es va aturar un segon, va aclucar els ulls, els va obrir i entretancar de seguida, i va maleir el seu germà per voler transformar la seva festa, que no era més que una reunió de negocis, en una altra de les seves gresques esbojarrades.

Un cop obert el pany de la sala de música, quan l’Amanda va entrar-hi, a en Dimas li va fer l’efecte com si hagués viatjat en el temps, i va entendre per què aquell edifici era conegut com el Palau Daurat. Igual que al vestíbul d’entrada, dues estàtues femenines grandioses d’estil grec i amb el tors seminú sostenien uns canelobres, en els quals el llum elèctric en realitat encenia desenes de làmpades que feien l’efecte que eren espelmes. Totes les obres d’art que havia vist fins a aquell moment al palau eren extraordinàries, però aquella part de l’edifici estava envoltada d’un ambient més íntim. Els terres, en lloc de ser de marbre, imitaven mosaics de l’antiga Roma; les parets es vestien amb motllures de fusta noble i diverses pintures del sostre i les parets jugaven a ullprendre per simular que els querubins i alguns éssers mitològics eren reals. Al fons del saló de música, reconvertit en una luxosíssima sala d’estar de tons daurats, un home gran, però d’aspecte encara cepat, amb uns cabells blancs espessos, ajudat per una dona robusta de mitjana edat, s’aixecava de la butaca i, tot seguit, es dirigia al balcó.

—Pare! —va exclamar l’Amanda, corrent cap a ell—. Saps què ha passat?

L’home es va girar, sense que la presència d’en Dimas el sorprengués gens ni mica, pel que semblava.

—No, estimada —va respondre amb una veu gruixuda i antiga, com si ell mateix procedís d’una altra època. Tenia un front ample i net, i els espessos cabells blancs, molt ben clenxinats, sumats a la bata de seda marró que duia, elegant com poques, i a un posat que encara destil·lava una reconeguda autoritat, li conferien un aspecte honorable—. Però crec que el soroll ha vingut de la part de darrere, del jardí.

—Sí, a mi també m’ho ha semblat —va confirmar la dona que l’acompanyava, que no es va molestar a dissimular la preocupació del seu rostre. Vestia de manera senzilla, i més tard en Dimas sabria que es deia Emilce, i que feia més de trenta anys que era la majordona d’aquella casa.

Tot d’un plegat van sentir un crit femení al jardí. Plors i planys es van enfilar ràpidament per les escales des del parterre fins al saló de música. La porta del balconet es va obrir de sobte. Una dona de faccions llatines, menuda i amb el rostre desencaixat, buscava ajuda desesperada.

—El nen, senyora!

—En Luca? —es va sorprendre l’Amanda, que va córrer cap a ella—. Que no és al llit?

—Ai, senyora —va reconèixer la dona, entre sanglots de nervis i patiment—, feia una nit tan bona… —Es va interrompre, i va estirar l’Amanda cap a fora—: Hem tingut un ensurt amb l’apagada, i després aquell soroll horrible, i hem vist un home… Senyora!

L’Amanda no la va escoltar més, perquè va sortir corrent al jardí. Sabia que al seu fill li agradava molt jugar a l’enorme casa de nines de dues plantes que s’alçava en un cantó del parterre, i que estava adossada a un edifici contigu, que no pertanyia a la finca. L’escena que tenia lloc just al peu d’aquella singular construcció era tan estranya que fins i tot en Dimas, que havia seguit l’Amanda, es va quedar de pedra.

Un nen de vuit anys amb prou feines, ros i de trets angelicals, s’interposava amb expressió decidida entre l’enorme i altíssima reixa de sortida, que estava tancada, i un home alt i corpulent, vestit de negre de cap a peus i tapat amb un passamuntanyes. El menut l’apuntava amb un dit infantil, com si en comptes de mà tingués una pistola.

—Luca, vine aquí! —li va cridar l’Amanda, astorada.

El nen no li va fer cas, i al fons es continuaven sentint els planys de la mainadera, que assegurava que ella també havia intentat convèncer el vailet, que fins i tot havia llançat pedres al desconegut. L’Amanda va començar a baixar les escales.

—Quieta! —va exclamar l’emmascarat, que va treure una pistola—. Digui al coi de marrec que toqui el dos i surtin del mig! —va cridar, ara encaminant-se cap a en Luca amb la intenció evident d’apartar-lo amb un gest violent.

Si en Dimas havia pensat que l’Amanda seguiria les instruccions d’un desconegut, anava ben errat. Ella, que vestida de negre semblava la versió femenina de l’assaltant, va cridar: «Truqueu a la policia!», i va avançar amb pas decidit cap al nen, disposada a protegir-lo. Error. L’emmascarat, alt i robust, la vestimenta completa del qual recordava la dels lladres dels còmics infantils, la va apartar amb una simple empenta, contundent i violenta. En caure, l’Amanda va poder veure de refilada dues siluetes al menjador de diari de la primera planta, el finestral del qual donava directament a la casa de nines. Qui devien ser? No tenia temps per rumiar-hi: el seu fill ho era tot per a ella i, en aquell instant, res no podia superar l’instint salvatge de protecció que li sorgia de dins. Així i tot, al moment de caure li va semblar veure una altra cosa, però va picar de cap amb una de les pedres del jardí anglès i va perdre el coneixement durant uns segons.

En Dimas va saltar des del replà de l’escala cap a l’emmascarat i va començar una baralla brevíssima, en què es va veure superat per la corpulència i la sorprenent agilitat de l’home misteriós. Després de tombar en Dimas a terra, el desconegut va fer el gest d’encaminar-se al saló de música per fugir per dins del palau, però va advertir que, alertats pels crits, se li atansaven corrent diversos homes del personal de servei i de seguretat. Va girar en rodó i va arrencar a córrer cap al fons del jardí, on des de dalt de les teulades penjava una corda negra.

Just quan semblava que començaria a enfilar-s’hi, el petit Luca, després de mirar la mare desmaiada sobre la grava del parterre, va sortir disparat a empaitar l’home de negre. Es va aturar a tan sols dos metres d’ell.

—Ets dolent! Atura’t o et disparo! —el va amenaçar i, de manera imaginària, va tornar a transformar l’índex dret en el canó d’una pistola.

L’home es va girar mig segon i va mirar l’infant. Va ser com si la presència del nen, tot d’un plegat, fos una gran revelació per a ell.

—Bang! —va exclamar en Luca, com si efectivament de la seva maneta n’hagués sortit un tret.

L’emmascarat, a poc a poc i deixant-los a tots astorats, es va treure el passamuntanyes i va deixar a la vista el seu cap, completament rapat. Era un home d’uns trenta anys, com a molt. Va obrir molt els ulls, sense dir res, i la pell blanca se li va tornar més pàl·lida i, després, lilosa. Llavors va desplomar-se a càmera lenta; de fons se sentia el final de la tornada d’aquella cançó francesa de la festa, que deia que la vida, la família i els amics al final sempre portaven dolor, així que l’únic que podem fer és ballar, cantar i resistir. Per fi, l’home de negre va caure estès a la grava. Els seus ulls, esbatanats, desmesurats, van quedar mirant el cel de Madrid, que amb la claror dels llums amagava les estrelles.

En Dimas se li va acostar i, sense que li calgués comprovar-ho, va saber que era mort. Tots els presents van dirigir la mirada cap a la mà del nen, com si el menut hi guardés un poder que no li havien vist mai fins llavors.