Totes les cases felices

Esperança Sierra Serra

Fragment

cap-3

Apnea

La Raquel no sap com fer que això, ara tan seu, se’n vagi prou enllà perquè sembli d’algú altre. O que ja hagin passat tants anys que s’hagi diluït en el concepte «eren altres temps», tan indulgent amb els desencerts. Però és que ni així. Ni els altres temps poden atenuar que això sigui el que és: un accident innecessari en una vida amb totes les peces; i totes posades al seu lloc.

Una vida amb tot. A casa. A casa amb el marit i la nena.

És al llit i la seva filla, la Rita, dorm, i encara compta que dormirà com a mínim una hora més, que ahir va sortir.

Avui venen els pares del Ricard a dinar. El Ricard ja li ha dit que, si no s’hi veu amb cor, no cal que dini amb ells, que ja li portarà una safata a l’habitació i que ningú la molestarà. Però com que encara falta una estona perquè hagi d’encarar aquesta decisió, farà una cosa que va començar a fer quan era petita i que es podria dir que és autolesió. Ho fa quan se sent desagraïda per tenir-ho tot i no ser feliç. Desagraïda. Ja veuràs el dia que la vida et castigui de veritat, pensa. El que fa és: tanca els ulls i deixa de respirar fins que, amb el cos buit d’aire, nota com si la sang fossin partícules lluents en suspensió i s’anessin precipitant per l’efecte de l’apnea i fessin cling-cling entre elles. Partícules lluents, de vidre, de superposició de realitats. Es desentén de qualsevol impuls vital i desitja amb molta força seguir aproximadament viva, allà, en aquell medi, no sortir-ne. I com s’alenteixen els batecs i li roda el cap! Just allà. Per sempre. Sisplau, demana. Però la vida sempre li acaba clavant un cop de puny al diafragma. Una bona hòstia.

Fa una glopada grossa i maldestra d’aire, que espanta el Ricard, que és a la cuina. Ell corre. Fa setmanes que la Raquel es desperta de manera sobtada, com si tornés d’un malson terrible. Li pregunta si està bé, se li asseu al costat. Fa olor de sofregit, l’olor que s’ha endut de la cuina. Sí, tot està bé, no pateixis, li diu la Raquel. Tot a lloc.

El Ricard obre els porticons de l’habitació perquè hi entri el sol.

Taca

La Sita és plenament conscient que aquesta americana ja l’hi han vist trenta vegades, però segur que dona joc. El dia que la va estrenar, justament en un sopar amb elles, el cony d’americana va protagonitzar el sopar. Que l’única taca que es fes fos de salsa de gerds i just a la petita gira blanca de tota una jaqueta negra, va tenir mèrit. La Fani Fornells, la dissenyadora, li va dir que se la posés sobre negre sempre que pogués, que era una peça massa extremada per fer-la destacar. Millor negre sobre negre, mirant que un negre no marxi de l’altre, li va dir. De fet, va fer bé de comprar-li també un top negre asimètric i d’un gènere compatible amb el de la jaqueta per dur-lo a sota, perquè tot i que ja en tenia d’altres, segons la llum, la tela es veia més o menys lluent i hauria desmerescut el conjunt. Però avui està contenta. Té més ganes de passar-s’ho bé que d’obeir les lleis de la cromàtica, per això ha triat una samarreta blanca bàsica. I texans i les botes negres de taló. O les Hogan clares. Se’n posa una de cada a cada peu. Com canvia, la percepció del conjunt, segons les sabates. Amb les botes, la cosa queda més elegant. Però troba que les vambes s’adiuen molt més amb l’excitació d’anar a passar una nit amb les amigues. I si es fan fotos de cos sencer, no hi ha color. Com les que es van fer a ca l’Helena, tirades al sofà del pati interior, mans enlaire i boques molt obertes per rebre comentaris d’elogi i silencis d’enveja a Instagram. Allà duia les Mou de plataforma. Es posa les Hogan.

Sent que el Santi és a l’estudi de dalt.

—Recorda que has d’anar a buscar el Sam a tenis a les vuit! L’Ana Paula us ha deixat el sopar fet a la nevera! I cap a les deu trucarà el papa, parleu-hi tots dos una estona, vale!?

No té clar si el Santi l’ha sentit, però li fot pal pujar les escales. Quan arribi a ca la Míriam, li trucarà.

Enterro

La Míriam seia a primera fila perquè era família directa. A la seva esquerra, la mare, la senyora Mercè, que de tant en tant li posava la mà a la cuixa quan veia que la nena plorava massa. La Míriam no havia sentit mai una tristesa tan neta, tan despullada de perquès. L’avi s’havia mort. Punt. L’avi ja no hi seria mai més, i això volia dir massa coses molt tristes.

Mentre anaven cap a l’església, la Míriam intentava imaginar què passaria si, en comptes de l’avi, el mort fos el papà o fins i tot la mamà. Caminava mirant-se les ballarines de xarol negre. No, esclar que no volia que els papàs es morissin, per descomptat, però l’avi encara menys. No, l’avi no, sisplau, demanava. Nostro Senyor, per què te l’has endut, li preguntava. Ja sé que era molt gran i que estava malalt, però no calia, retreia a Déu.

L’avi sempre havia tingut una sensibilitat estranya, dins la família. Es fixava en detalls de coses que els altres no veien o consideraven sense importància, però des que s’havia mort l’àvia, de tant dir-les i que ningú li fes cas, al final es va acostumar a no dir res delicat. Fins que un dia la seva neta, la Míriam, la Patufeta, se li va acostar per donar-li una sargantana sense cua. Es bellugava desesperada, però la nena la tenia agafada d’una manera sorprenentment sàvia per la seva edat i les manetes, petites i rabassudes. La tenia subjectada amb fermesa i suavitat, prou de tot perquè no s’escapés ni tampoc patís cap mal. Quatre anys, tenia aleshores, la Patufeta.

Somicant, li va allargar l’animaló i l’avi Miquel el va prendre entre les mans, com en una cloïssa. La Míriam li va dir que no tenia cua, i l’avi va fer que no amb el cap. Però no passa res, la va tranquil·litzar l’avi. No? Va preguntar la nena. No, perquè li tornarà a créixer, reina meva. La nena va fer uns ulls com unes taronges. Però això és veritat o és màgia?, va preguntar, i l’avi, emocionat, li va dir que una mica de cada.

Secretament, l’avi sempre va pensar que aquella nena era un regal enviat per la seva senyora des del cel. No podia ser d’altra manera.

I ella notava que l’avi la tractava diferent del papà i la mamà. El papà sempre era a la fàbrica o de viatge, gairebé no la tractava. La mamà tot el dia se la mirava, però per coses que duia mal posades. El llaç tort, les mitges entregirades, les sabates brutes o les ungles de dol. L’avi, en canvi, mai no es fixava en res de tot això. Quan la veia, de seguida li deia alguna cosa com mira!, just ara pensava en tu perquè he d’ensobrar totes aquestes cartes i sol no me’n sortiré. O altres vegades se l’enduia a berenar i es menjaven les ensaïmades asseguts al banc de l’església i tiraven molles a terra per aviam si les formigues hi anaven i se les enduien.

De més gran, a la Míriam li encantava anar a la fàbrica. Les senyores que hi treballaven sempre li deien bonica i coses maques, i se sentia molt important quan enfilava les escales cap a les oficines. Normalment entrava a saludar el papà, si hi era, però només el saludava i de seguida es ficava a l’oficina de l’avi, on mai sabia quina feina hauria de fer, però tant li era, perquè la faria tan bé com pogués, i l’avi a canvi li donaria cent o dues-centes pessetes que ella guardaria per comprar-se braçalets o contes d’amagat de la mamà.

Poc abans de morir, l’avi Miquel va demanar a la Míriam que hi anés cada tarda en sortir de l’escola. Ara ja no per jugar, com quan era petita; ja tenia setze anys i hi havia feina de veritat. Havia de classificar pòlisses de crèdit, extractes bancaris i altra documentació perquè —li va explicar de manera molt delicada, com si li tornés la sargantana— els havien fet una bona oferta per vendre’s la fàbrica i calia tenir-ho tot a punt per a finals d’any. D’entrada va sentir com si li desaparegués el terra de sota els peus, però l’avi va córrer a assegurar-li que la fàbrica continuaria viva, només que a càrrec d’altres persones que la cuidarien tant o millor que els Masfarré. Que no patís.

La remor del parenostre la va estirar cap enfora de tot el que estava pensant. Tenia el cap a l’oficina, a la fàbrica, a la mà tremolosa de l’avi acostant-li un paper i ell dient aviam si m’aclareixes què és això, Patufeta. I com fet expressament, l’avi es va morir una setmana justa després d’haver fet efectiva la venda de la fàbrica.

Sopar

Soparan fora al jardí. La Míriam està pletòrica. Mentre el Martí penja les garlandes de llumetes amb més o menys desgana, ella para la taula i encabat posa, al costat de cada copa, una capseta blanca. S’hi llegeix CÒSSIMA CASADÓ amb lletres majúscules i finetes de color vermell lluent com de bola de Nadal. D’un dels laterals sobresurt una llengüeta de setí blanc que quan l’Helena i la Sita l’estirin esperant veure el regal, encara no se’ls desvelarà, perquè apareixerà una altra capseta. Aquest cop vermella, amb una solapa que afegeix encara més intriga al neguit. Què deu ser? A la solapa, amb lletres blanques, hi diu JOIES AMB ÀNIMA i, ara sí, quan l’alcin, veuran que la Míriam els ha regalat un braçalet de plata amb una petita turmalina blava que ha anat a buscar aquesta tarda mateix al taller de la Còssima. Les inicials de totes quatre gravades: HMRS. Tot i que en va encarregar tres, només ha baixat dues capsetes, la de l’Helena i la de la Sita. La de la Raquel l’ha deixat al calaix de la tauleta de nit.

La safata de formatges i embotits ha quedat molt mediterrània, amb aquesta mica de raïm i figues i anous. I pa amb tomàquet. Tampoc no cal res més. Ara només hi falten les copes, els gots i un parell o tres d’espelmetes. L’Helena portarà gelat per postres, i la Sita, vi i cava. Quina ràbia, potser hauria d’haver fet alguna amanida, pensa la Míriam, i resa perquè l’Helena hagi desobeït ordres i s’hagi passat la tarda fent quiches i altres entrants deliciosos.

—Mare, puc anar a jugar a la Play?

—Sí, esclar, ves, però agafa una mica de pa amb tomàquet i embotit i endú-te’l, que si no ja ens coneixem, que buidaràs el calaix de les galetes, i això no és sopar. I posa’t la samarreta!

Sona el timbre. És l’Helena. Tal com la Míriam esperava, ve carregada fins a les celles de tàpers, pots, potets i bosses isotèrmiques.

—Porta, que encara et caurà tot. —L’ajuda la Míriam.

—Ha sigut un moment, tampoc no n’hi ha per a tant —diu l’Helena, i la Míriam fa cara de t’has-tornat-ben-boja—. On em puc posar per fer una mica de vinagreta per amanir els entrants?

L’Helena va buidant les bosses i va enumerant tot el que en treu en veu baixa, com passant llista.

—Merda! Remerda!

—Què són tants renecs? Estàs bé? —La Míriam es pren l’escarafall seriosament, es pensa que li ha passat alguna cosa greu.

—El gelat de matxa de Can Gibert, que me l’he descuidat. Cony, les postres, l’únic que em veu demanar que portés!

—Ai, noia! Em pensava que t’havies fet mal! —La Míriam es posa la mà al pit, com una senyora gran—. Però tranquil·la, que ahir la Dayana va fer pastís de poma i encara en queda un bon tros. Ja farem!

—No, cony, però que fot ràbia! Puta mania dels gelats d’haver d’estar al congelador, sempre me’ls descuido, allà amagats.

És el primer sopar a l’aire lliure d’aquest any. Nenes, que bé! La Míriam sap que no la sentiran, les noies són al jardí. Però no passa res. Simplement està contenta. Són les vuit i ja ho tenen tot a punt. Està contenta i tranquil·la.

—I aquestes capsetes misterioses? —crida l’Helena.

—Míriam, ets lo que no hi ha! —afegeix la Sita.

—Res, un detallet de no res.

Dia 1, matí

Tot estava a punt. La sala de juntes estava millor del que havia demanat que estigués. El Paulo era l’assistent impecable. Li encantava quan li demanava que preparés coses, reunions, esdeveniments, festes.

Li vaig dir que només es tractava d’un esmorzar formal de benvinguda, hola què tal, vols un cafè o un te i ensenyar-li el despatx. Però el Paulo tenia sempre l’excepcionalitat estètica a flor de pell, i abans que obrissis la boca ja t’havia muntat l’escenari d’una pel·li de Wes Anderson.

Jo seia a la sala de juntes fent una força molt forta per evitar agafar un croissanet de xocolata i espatllar el mandala calòric que havia dissenyat el més complidor dels assistents a base de croissanets, ensaïmadetes i ulleretes.

Va dir que arribaria a les nou i ja eren les nou i, sí, vaig sentir la porta d’entrada i la seva veu i el Paulo que l’acompanyava fins a la sala. Trucs a la porta. Endavant. Quan van entrar, em vaig aixecar.

Al veure la taula plena de dolços em va mirar amb cara de no calien tantes atencions, però quina bona pinta tot. Va fer broma: si ho arribo a saber, us venc abans l’aparell. Va fer un glop del cafè que li va servir el Paulo. Va tancar els ulls com assaborint cada centímetre guanyat a l’esòfag. Escenificava les coses de manera que es feia mirar. Com cerimònies.

La sessió va ser trepidant. Se sabia cada partícula del producte a la perfecció.

A grans trets, el dispositiu era un kit amb un gateway i dos sensors, un que es deia Luft i que mesurava l’ambient (CO2, temperatura i humitat), i un altre, que es deia Eko, que detectava la presència de persones en un espai i també el nivell de soroll. Aquests sensors enviaven les lectures per ràdio de baix consum al gateway.

Va obrir la maleta i en va treure un aparell semblant a una bateria externa. Em va explicar que allò era el gateway, que feia de pont i que l’USB-C era aquí i el port Ethernet allà, i que l’anell de llum LED només respirava quan tenia connexió.

Em va semblar insòlit que en el món de l’enginyeria es colessin falques poètiques. Em va encantar la idea d’un LED respirant, i l’hi vaig fer saber.

Respira, em va dir, perquè el llum puja i baixa d’intensitat a poc a poc, sense acabar-se d’apagar mai. No fa pampallugues nervioses, no ho suporto. Un fade in fade out tranquil per indicar que hi ha connexió.

Durant gairebé dues hores em va estar explicant els ets i uts de l’aparell i els sensors i les funcionalitats amb una passió que em va fer venir ganes de comercialitzar-l’hi jo personalment. Com algú pot vendre d’aquella manera. En aquest cas, sí, el dispositiu s’ho val, però és que m’imagino que també seria capaç de vendre amb el mateix fervor un mal tros de llautó ratllat.

Ja cap al final de la sessió, mentre recollíem, vaig caure que havia posat nom als sensors, però no al giny en conjunt. Fins aleshores, sempre s’hi havia referit com a l’aparell, el dispositiu o el mòdul.

Jo soc molt de posar noms. Als cotxes, als ordinadors, a persones que no conec. Però no a les parts, sinó al tot. Els sensors tenen nom, però i el dispositiu?, li vaig preguntar.

Això, ho deixo per a tu, em va dir.

Recel

—No faré servir mai aplicacions de cites.

Ser consumidora compulsiva de pòdcasts de true crime et vacuna i t’activa contra certes insensateses, com ara quedar amb homes desconeguts a través d’una plataforma que no fa altra cosa que reforçar la idea de l’Helena que tots els homes, tots, l’únic que volen de debò és sexe, encara que ells es pensin que no. Si després hi ha bon rotllo i tal, bingo, però si han aconseguit enllitar-se amb tu abans d’establir qualsevol connexió, tot això que s’enduen. Sí que t’ho poden argumentar de mil maneres, que volen estar amb tu i anar al cine i prendre una copa de vi mentre parleu fins a altes hores o passejar eternament pel més bell dels paratges, fins i tot podria ser que ells s’ho estiguessin creient, mentre ho fan. Però no, sempre és no: sempre és mentida perquè sempre volen viure el que l’Helena anomena «la sensació sexual». És igual que no se’ls aixequi, perquè arriba un punt que donarien la vida per poder-te mirar l’escot sense dissimular.

—Però és molt difícil conèixer gent, ara mateix. Com vols conèixer algú si no és a través d’aquesta merda d’aplicacions? —diu la Sita—. La Berta —que és la nena que té a la recepció d’El Pati—, i mira que és ben jove i bastant mona, tots els nòvios els ha tret d’allà —continua la Sita amb la intenció que l’Helena es relaxi d’una vegada—. A més, com que tens el taller a casa mateix, hi ha dies que ni surts al carrer! A qui has de conèixer?

És veritat, li aniria molt bé injectar-se il·lusió a la vida, a l’Helena. Li aniria bé fins i tot per a la feina. Somia treure models nous de sabates, perquè només fa que repetir les ballarines que li han anat funcionant al llarg de vint anys de carrera. Justament va muntar el taller per poder fer el que li vingués de gust, experimentar, imaginar bogeries i fer-les, i al cap dels anys s’havia apalancat en sempre les mateixes ballarines vermelles que, per una singularitat espaciotemporal, havien acabat convertint-se en icones internacionals de la moda catalana. Per què era tan poc ambiciosa amb tot?

—No, si no et dic que no, però em fa molta por. Por i mandra. I tampoc no estic tan malament. —L’Helena es mira el mòbil esperant que li piqui l’ullet o faci alguna cosa reveladora—. I no em refio dels tios, hòstia.

—On és la vinagreta? —pregunta la Sita.

—Ets una exagerada, hi ha de tot. Mira, hi ha una cosa que es diu «sesgo de confirmación» i que vol dir que si tu et muntes una pel·lícula, es compleix. I a males…

—No ben bé, això es diu… —La Míriam no aconsegueix entrar a temps.

—I a males, fots un polvo i de pelillos al río.

—Cony, Sita, no en fots ni una a lloc —es lamenta l’Helena.

—No, el que vol dir és allò de buscar proves que et donin la raó, lo del biaix d’afirmació, oi? —pregunta la Míriam, i es respon ella mateixa—: Sí, que quan ja tens una idea al cap, mires el món buscant proves que confirmin aquesta idea, i al final no és que tots els homes siguin iguals, és que tu els vas filtrant fins que només queden els que donen la raó a la teva teoria.

—Esclar, i llavors és quan dius, veus?, són tots uns cabrons —rebla la Sita.

—Sí, potser teniu raó, però mira, si és un desgraciat, penso: és un desgraciat que només vol follar; i si és encantador, veig un narcisista psicòpata bipolar esquizofrènic que vol follar i després matar-me. O que, a més, sigui necrofílic i m’ho faci al revés.

—Déu nos en guard —conjura la Míriam, impressionada.

—Ja, bueno, però estic cansada, que el qui no té un all té una ceba i ja m’he atipat d’estar pendent de coses. Que si escriu, que si no escriu, que com em respon, que els emojis de petó…

—Sí, és un gasto d’energia —diu la Sita—. Si de vegades em passa a mi, que tinc l’home més meravellós de l’univers!

Les altres dues es busquen com per invocar una mirada comuna i llavors tomben cap a la Sita per fulminar-la:

—En sèrio que vols obrir aquest meló? —pregunta l’Helena.

—Passo. Sou unes carques i no enteneu res. —La Sita s’aixeca i se’n va a la cuina a buscar la vinagreta.

Break

Ai, merda. La Sita acaba de recordar que no ha trucat al Santi per assegurar-se que anava a buscar el seu germà a tenis. I ja són dos quarts de deu. Mira la pantalla del mòbil i no hi veu cap trucada perduda ni cap missatge. Això vol dir que no ha passat res dolent. És un bon nano, el Santi. De vegades pensa que és estrany que un nen de la seva edat tingui tant control de les coses que passen al seu voltant. Però també és una sort. Li treu molta càrrega mental. El Sam, el petit, és un altre tema. És més fresc que una rosa i tant li fa vuit com divuit. Ara mateix, si el Santi s’hagués descuidat d’anar-lo a buscar, que segur que no, s’hauria espavilat per anar-se’n a sopar a casa d’algun nen del Club. No té manies, els cabells vermells i la cara plena de piguetes, la combinació perfecta per aconseguir sempre el que vol.

—Que què? —La Sita deixa el mòbil sobre la taula.

—Que si en sabem res, de la Raquel —pregunta la Míriam mentre apila plats plens de peles de tomàquet, molles de pa i pells de llonganissa.

—No res. I vosaltres?

En un missatge molt críptic de whatsapp, fa tres o quatre setmanes, la Raquel els havia demanat «un break». Un break? Què volia dir, un break? Un break de què? D’elles? I per què? El missatge havia caigut com una bomba, fins al punt que van veure’s obligades a crear un nou grup de whatsapp sense la Raquel per poder parlar del tema Raquel. Al missatge els deia que estava bé, que la nena i el Ricard estaven bé, que ningú estava malalt, però que ara mateix necessitava aïllar-se de tot i de tothom per resoldre un tema que havia d’arreglar ella sola. Bum! De res van servir els missatges esparverats que van seguir el de la Raquel. No va contestar més. Les devia bloquejar.

—Tampoc res, no en sé res. —L’Helena s’està una bona estona fent que no amb el cap i recollint molles inexistents de pa de les estovalles—. És molt estrany. I la merda és que què hi podem fer? Ens va demanar que la deixéssim sola, i deia que tots estaven bé. Només podem confiar que sigui veritat.

—Sí, d’acord, però llavors a què ve aquest silenci tan llarg? —La Míriam torna de deixar els plats a la cuina.

—Aviam, bé no ho deu estar, no fotem. —La Sita estira el b

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos