El niu

Eduard Sola

Fragment

Capítulo 1

1

El soroll de la porta en tancar-se s’escampa per la casa amb un eco infinit. Ara sobra espai, en aquesta casa. Al sisè segona del carrer Villarroel 312 hi sobren metres, hi sobren plats, coberts. Sobren tovalloles al lavabo i espai als armaris. Quan un fill marxa de casa, el soroll de la porta en tancar-se queda atrapat en les parets, rebota per les habitacions una rere l’altra fins a desaparèixer extasiat. Després d’aquell so últim, el silenci.

Aquesta és la sensació que té la Sara. El silenci com a sensació, com a estat d’ànim. El buit. Té la sensació creixent que aquell silenci transforma casa seva: el que havia estat una llar ara és només un contenidor de mobles i records. Ella és en aquest contenidor. Ella i el David, el seu marit. Quan la Sara va fer cinquanta anys, el David li va organitzar una festa sorpresa en aquesta mateixa casa. Ella feia setmanes que sabia el que passaria, però va fer la seva millor actuació en veure el menjador ple d’amics. Va fer un petó al David, agraïda, i ell, davant de tots, va dir:

—Quan tornem a estar sols, recorda’t de com m’estimes!

Tothom va riure la broma. Acabaven de confirmar al Max que tenia la plaça a Brussel·les i només faltaven uns quants mesos per al soroll de porta tancant-se i ressonant per casa seva. La Sara també va riure la broma, és clar. La veritat, però, és que no n’hi va fer cap, de gràcia. «Quan tornem a estar sols», va pensar, «mai hem estat sols, tu i jo, gilipolles».

Quan la Sara i el David es van conèixer anaven a la universitat. Tots dos feien Biologia. Ella es va treure la carrera amb matrícula d’honor. Ell no va acabar-la. A ell li agradaven més els amics i els porros que l’estudi de cap tipus, i això és, precisament, el que va seduir la Sara. Li agradava d’ell el que no aconseguia tenir en ella: la impuntualitat, la despreocupació, l’humor constant. Totes aquestes eren qualitats que només podia tenir algú de casa bona. Perquè quan no ets de casa bona has d’arribar puntual a les cites si vols sobreviure. El David, en canvi, va arribar dues hores tard a l’examen final de fisiologia animal. La professora tancava l’aula per anar-se’n quan va aparèixer ell preguntant si encara hi era a temps. A temps de suspendre, era. El David i el seu desafiament constant a l’autoritat eren fills d’un famós empresari de l’entorn de Jordi Pujol, Miquel Ventura, un home dels que movien els fils a la patronal, un d’aquells de puro i corbata que, per fidelitat al clixé, va casar-se amb una jove parisenca de bona casa. El pobre Miquel va tenir un disgust en saber que el seu fill faria Biologia. És molt possible que el David s’apuntés a Biologia precisament per això. Habitava l’existència en confrontació amb qui era i això, a ulls de la Sara, el feia interessant. De nou aquesta confrontació era una cosa que no aconseguia en ella, que li era impossible. Els pares de la Sara adoraven la Sara perquè era —i continuava essent— la prova irrefutable del progrés de la família. Tota ella exercia de certificat de qualitat cap a ells com a pares. Una noia llesta, estudiada, abocada a les ciències naturals, però de verb àgil. Una meravella de filla. I una meravella de nòvia.

El David i la Sara van ser nòvios durant un parell d’anys anys. Ella vivia amb els pares al barri de Sant Martí. Ell amb els seus al cor de l’Eixample. Tot just es plantejaven si haurien d’anar a viure junts quan la Sara es va quedar embarassada. Ella volia avortar. Ell, el despreocupat, el divertit, l’impuntual, va fer-la canviar d’idea. I sort que va fer-ho.

Van anar a viure junts quan el seu fill no havia nascut, però ocupava ja un espai en aquella casa al 312 del carrer Villarroel. En aquell pis enmig de l’Eixample esquerre barceloní —heretat de la mare del senyor del puro i la corbata— mai van estar sols i, per tant, mai podrien «tornar a estar sols».

Tornar-ho a estar era impossible, però simplement estar-ho —sense el «tornar»— era molt viable. Era, de fet, el que estava passant. El so de la porta en tancar-se havia estat el tret de sortida per a aquesta nova normalitat basada en la soledat i el silenci. Ara la Sara sent aquell silenci com un estat d’ànim. No sap com descriure’s a si mateixa el que sent. A vegades el David és al sofà llegint mentre ella, a la butaca, sosté un llibre a les mans. L’agafa fent veure que el llegeix, però en realitat només escolta el silenci. Si l’escolta bé, si para atenció, la Sara té la sensació que al final del silenci hi ha un soroll d’aquells que et deixa sorda. És una mena d’explosió. El so d’unes flames que ho devoren tot al seu pas. El so brutal i esfereïdor que fan les coses quan hi són i deixen de ser-hi.

Per no sentir aquell so que s’acosta la Sara escriu al Max. Segur que ja ha arribat a Brussel·les i no s’ha recordat d’enviar el whatsapp que havia promès.

«Tot bé?».

«Ja soc a l’habitació —contesta ell al cap d’uns segons—. Perdó, no m’he recordat de dir-vos-ho».

«I els companys, bé?».

«Sortim ara a fer unes birres».

«Fa fred?».

La pregunta queda sense resposta. La vida impera. Les birres també. La Sara treu la roba de l’estenedor. Encara no està eixuta del tot, però ara aquella roba estesa al celobert li dona l’excusa perfecta per agafar un parell de samarretes del seu fill i anar a la seva habitació a deixar-les. Té la inèrcia de picar a la porta abans de passar, però recorda que ara no té cap sentit fer-ho. Entra a l’estança i deixa la roba sobre el llit. Un segon després torna a agafar totes dues samarretes, obre l’armari i les deixa amb les altres. Per alguna raó el Max ha ordenat l’armari abans de marxar. Potser sap que el caos és només sostenible en la presència. L’absència exigeix ordre. Especialment per a la Sara.

En els següents dies la Sara és lògica pura, racionalitat, eficàcia. L’ordre li permet defugir les emocions, evitar el silenci. Es lleva a quarts de vuit, pren un cafè per esmorzar i va a l’oficina. Abans de les nou creua el llindar de la porta de l’Institut Català d’Ornitologia i a les nou en punt envia el primer correu electrònic. A tres quarts de dues dina, a les tres torna a ser a l’oficina. Fa sis anys que van nomenar-la directora de l’Institut i des de llavors ni una sola persona ha dubtat de la seva bona tasca. Ni públicament ni en privat. La Sara ha estat per a la institució com un desfibril·lador d’aquells capaços de tornar a la vida a qui tothom ja creia mort. Van fer bé de contractar-la. Van fer bé d’ascendir-la. A les cinc surt de l’oficina i va a la piscina. Quaranta piscines exactes, ni una més ni una menys; sense interrupcions al mig. En sortir, prop d’un quart de set, compra el sopar i camina fins a casa. I llavors, aquell silenci altra vegada.

Fa poc més d’una setmana que el Max va tancar la porta en sortir de casa. Fa poc més de set dies que aquell so va escampar-se per la casa fins a desaparèixer extasiat. Avui, quan la Sara arriba a casa, hi ha sang a la finestra. Un taca de sang i greix al vidre i un regalim fins a terra. Ella s’hi acosta espantada. Al balcó hi ha el cadàver d’un flamenc comú. Té la columna esberlada per l’impacte. Hi ha plomes roses per tot el balcó, al voltant del cos sense vida del flamenc, entre els testos. Una brisa marina les arrossega fins als peus de la Sara. Potser el so de l’impacte del flamenc contra el vidre era aquell cruixit terrible que s’acostava lentament rere el silenci.

Ja és aquí.

2

La Sara recull les restes del flamenc. Les llença en una bossa d’escombraries amb totes i cadascuna de les plomes que han quedat escampades pel balcó. Tot seguit baixa al carrer i llença el cadàver de l’ocell, que no hauria de ser aquí. Ni aquí ni al contenidor de l’orgànica.

Quan torna a entrar al bloc, una ploma rosa li ha quedat enganxada a la camisa. En treure-se-la, una brisa suau se l’enduu carrer enllà. Es perd en la distància, amunt.

Minuts més tard la Sara neteja la sang resseca del vidre mentre pensa que hauria d’avisar a l’Institut del que ha passat. Els flamencs —Phoenicopterus roseus— no tenen per costum passar per Barcelona. Enmig de la ciutat mai se n’havia vist cap. Mai cap d’aquests ocells s’havia trencat la columna vertebral en xocar contra el vidre de la finestra del sisè segona del 312 del carrer Villarroel.

Quan el David arriba a casa, la Sara vol explicar-li el que ha passat, però calla en l’últim moment. De cop i volta mira la finestra i dubta que realment hagi succeït. Surt al balcó per mirar el contenidor de l’orgànica on ha llençat el cadàver de l’animal, però just llavors el camió de les escombraries està recollint les bosses i abocant-les a l’interior del vehicle per endur-se-les a la planta de processament. La Sara dubta de nou. Hauria d’haver dut el cadàver a l’Institut per poder determinar què l’ha fet desviar de la seva ruta habitual. Potser un error de càlcul, potser alguna demència, una lesió a les ales… Potser un record. Un impuls.

A l’hora de sopar, la Sara està nerviosa. Acaba de servir l’amanida mentre el David para taula. Tots dos són prou intel·ligents per saber que, després que el Max hagi marxat, cal que es cuidin l’un a l’altra. Amb aquest objectiu cap dels dos proposa sopar mirant la tele o escoltant la ràdio. Es mostren estima mútua reservant-se l’estona del sopar per a ells.

—M’ha trucat el Virgili, avui.

—De debò que és impossible que ningú sobre la faç de la terra tingui un nom més pedant.

—No és culpa seva, l’hi van posar els seus pares.

—Imagina’t com el van criar.

«Com van poder», pensa la Sara, «l’important és poder fer-ho».

—M’ha trucat per desencallar aquell tema del Delta.

El rostre del David mostra una lleu desviació d’estat d’ànim. Es posa en alerta.

—Quin tema del Delta?

—L’estudi del repicatalons. Les dades són de fa anys i creiem que estan obsoletes.

Ocells. El David es destensa.

—No m’ho havies explicat. Però sí, què diu, el Virgili?

—T’ho vaig comentar fa dies.

—Què diu, què diu.

—Que s’ha de fer, que ho demanen des de dalt.

—I a qui enviaràs per fer-ho?

—M’ha proposat que ho faci jo mateixa.

La tensió torna al rostre del David. La Sara menja amb posat despreocupat, fa veure que la qüestió no és rellevant, que no li cou per dins, que la vida és fàcil d’entendre, però tots saben que no ho és gens.

—I què li has contestat?

—Que sí.

—Aniràs al Delta a fer un estudi del repicatalons?

—M’ha insistit molt. Diu que soc la persona adequada.

—Sona com una qüestió d’estat, l’ocell. —En el seu to hi ha una certa sorna.

—Està en perill d’extinció. Hauria de ser-ho, una qüestió d’estat.

El paper d’ornitòloga enfadada li escau d’allò més bé.

—Tant se val. Fa anys que no fas estudis d’aquests.

—És gràcies als que vaig fer precisament allà que ara soc directora de l’Institut.

—Per això mateix. Ara ets la directora, no la que fa els estudis.

El classisme del pare del David a vegades es deixa veure en el seu hereu com un llampec revelador.

—Raó de més per fer-los. Estic farta d’enviar correus i signar documents. Em ve de gust sortir altra vegada, tornar a fer el que feia.

La Sara s’ha acabat el plat. S’aixeca per esquivar la conversa, desvia la mirada, però abans, afegeix una frase més:

—I s’estalviaran l’allotjament.

El David obre els ulls com plats. També s’aixeca. Va rere la Sara, que posa el seu plat brut al rentaplats.

—Aniràs al Niu?

—Tothom hi surt guanyant.

—Especialment ells.

—Ells soc jo mateixa. —Li assenyala el plat—. Has acabat?

—No saps com està, el Niu.

—És allà, que és el que compta.

La Sara alça la mirada cap al David. És clara, rotunda:

—Anirà bé, David. Ja fa molts anys, d’allò. Has acabat o no?

—«Allò».

Al David li molesta moltíssim que la Sara hagi fet servir el pronom «allò» per referir-se a allò.

—Ai, David. Tinc ganes de fer l’estudi. Estarà bé. Jo estaré bé, m’anirà bé.

No parlen més del tema. El David no sap si està enfadat, trist o preocupat. La Sara continua sense saber si quan ha arribat a casa hi havia sang a la finestra i el cadàver d’un flamenc al balcó. El que sí que sap és que fa mesos que el Virgili no la truca i que això del repicatalons és una autèntica i ridícula mentida.

3

L’últim dia de COU la professora de biologia va regalar-li una maleta de cuir amb nanses. En aquella època les maletes amb rodes no eren comunes ni boniques, així que les nanses eren la millor opció. A la professora li feia tanta il·lusió que la seva millor alumna hagués decidit fer la carrera de Biologia que no va poder estar-se de fer-li un regal. Enduta per l’entusiasme, doncs, l’Alba Colomé havia anat al Corte Inglés de plaça Catalunya, havia pujat a la quarta planta, havia triat la maleta que més li havia agradat i l’havia comprada. L’endemà, a la sortida de l’institut, quan s’acomiadava de la Sara, va demanar-li si podia acompanyar-la al cotxe. Van baixar juntes al pàrquing i allà, com si es tractés d’un intercanvi de droga dura, la professora Colomé va obrir el maleter i en va treure la maleta.

—Et farà falta per estudiar la vida, ja ho veuràs. La biologia és tota una aventura.

Les dues frases eren especialment ridícules, però l’Alba Colomé les va dir amb tant d’entusiasme als ulls que la Sara no va saber veure l’esperpent i les va memoritzar. Va intentar no acceptar el regal, va claudicar segons més tard davant la insistència de la professora i al cap de ben poc va sortir del pàrquing amb una maleta que no va voler ensenyar als seus companys d’estudis per por de semblar el que realment era: la preferida de la promoció.

Més de tres dècades després, la Sara recorda encara les dues frases de la seva professora. Recorda també com, per evitar allò de semblar la preferida, va haver d’anar cap a casa amb la maleta sense acomiadar-se de ningú. Ho recorda mentre omple la maleïda maleta que li va impedir fer-se els dos últims petons amb el Toni Alpens, el guapo de la classe amb qui claríssimament hauria passat alguna cosa aquell estiu si no hagués estat perquè aquell dia es va sentir oblidat per ella, que va marxar sense acomiadar-se’n. Però ara això tant se val. Ara el Toni Alpens té cinquanta anys i —com tot i tothom— ha perdut encant, cabells i, per descomptat, la màgia de la joventut. La maleta, però, segueix intacta. Continua fent servei perquè era una bona maleta quan va ser comprada al Corte Inglés de plaça Catalunya i perquè amb prou feines l’ha feta servir ningú en tots aquests anys. La Sara va viatjar força. Va fer un parell d’interrails, un viatge en autoestop i moltes rutes en cotxe, però mai va endur-se la maleta de l’Alba Colomé. Li semblava que es faria malbé, que ja la faria servir en un viatge millor. I va passar el temps. I ara, després de tants anys, la Sara fa la maleta per anar al delta de l’Ebre a passar uns dies. No era aquest el viatge «millor» que havia desitjat, però s’ha cansat d’esperar el gran moment i ben mirat potser sí que el que viurà a la desembocadura del Delta és un moment prou gran. Més gran, com a mínim, que un repicatalons.

Hi posa pantalons, camises, samarretes i bruses. Calces i sostenidors. El raspall de dents, la pasta, el desodorant i la crema hidratant. També algunes compreses. Fa anys que li ha començat oficialment la menopausa, però de tant en tant el cos de la Sara sembla reclamar joventut i expulsa encara una tímida regla emprenyadora. Ella l’anomena «el cotxe escombra». La broma no té gaire sentit, però fa riure les seves amigues. Tampoc té sentit que, ja amb la maleta feta, estigui dempeus davant la porta tancada. Duu més de tres minuts allà. I tres minuts podrien semblar poc, però tres minuts d’algú quiet davant d’una porta tancada són massa minuts. Són prous minuts per pensar que està a punt de fer alguna cosa transcendent.

I la fa. Deixa la maleta a terra, davant la porta, i es gira. Obre l’armari, aparta els vestits que hi té penjats, les jaquetes i, del fons, en treu un arxivador. Allà ella i el David hi guarden les escriptures de la casa, els papers del l’empresa heretada de l’avi i la carpeta blava. Les gomes que mantenen tancada la carpeta estan mig podrides, però encara aguanten bé. A la part de dalt, a un costat, hi ha el logotip dels Mossos d’Esquadra. La Sara agafa la carpeta, va fins a la porta i la guarda dins la maleta d’un rampell. Ara sí. Ara ja ho té tot.

—Et farà falta per estudiar la vida, ja ho veuràs. La biologia és tota una aventura.

4

Dues hores i sis minuts separen el carrer Villarroel 312 del Poblenou del Delta. Cal, primer, recórrer el carrer Aragó, baixar per Tarragona, tombar per la plaça Espanya i agafar la Gran Via direcció sud. D’allà només cal agafar la C-32 i després l’AP-7 fins a l’Ampolla. Quan ets a la nacional 340 ja trepitges el Delta. La TV-3405 et duu fins al Poblenou.

La Sara fa el trajecte sense complicacions. L’havia fet moltes vegades, aquest camí. El feia per feina i per oci. El feia especialment quan va aconseguir ajuntar la feina i l’oci. Va ser una època bonica, aquella. Va acabar amb la carpeta blava enterrada a l’arxiu familiar, rere els vestits.

D’ençà que va venir per última vegada, el Poblenou ha canviat força. Els carrers del poble continuen allà on eren, però sembla més net. Més net i més estèril. El turisme ha arribat també fins aquí. Fora l’estanc hi ha postals per comprar. El jardinet de la placeta on hi ha l’església està més verd i el restaurant del davant, aquell amb la façana corba, té la carta i el menú també en anglès. És possible que a l’estiu hi hagi alguns guiris, però la veritat és que avui, ara, la Sara no en sap veure cap. Potser és perquè és un dimarts qualsevol de primavera i, a quarts de dotze, la Sara ha aparcat el seu cotxe discretament en un carrer apartat. Ho ha fet així perquè prefereix la discreció.

Deixa la maleta de l’Alba Colomé al maleter i surt a fer un tomb. Recorre primer el carrer on és. Després, el perpendicular a aquest. I, llavors, el paral·lel. Camina pel poble sencer, a pas lleuger. No mira a terra, busca alguna cosa, busca algú.

5

Els carrers del Poblenou són gairebé tots d’un blanc impol·lut. Les cases són d’una planta, màxim dues; no hi ha grans edificacions, no hi ha gaires cotxes. És fàcil passejar pel mig de la carretera perquè el trànsit és gairebé inexistent. La Sara es deixa endur per l’instint dels seus peus en la recerca. Quan es creua amb algú, l’escruta amb la mirada dissimuladament. Saluda cordialment si la saluden, intenta passar desapercebuda. El campanar de la Parròquia de la Mare de Déu de la Cinta s’alça al bell mig del poble. Si la campana fos un ull, veuria el moviment gairebé metòdic dels passos de la Sara. D’un carrer

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos