CAPÍTOL

1

Vaig tocar el reixat del parc sense adonar-me’n. El metall em va delatar amb un garranyic sec i vibrant que es va quedar penjant enmig de la nit. Em vaig fer tan petita com vaig poder, arrapada a la tanca, sense gosar ni tan sols respirar.

—Genial, Clàudia —vaig xiuxiuejar entre dents—. Sobretot, discreció.

En Cleo, al meu costat, no va xiuxiuejar res. No acostumava a xiuxiuejar quan estava feliç. I prou que ho estava.

Flotava a dos pams de terra —segons el meu parer, una falta de respecte per a la gravetat— amb els ulls lluents i un somriure breu d’aquells que se li escapaven quan el món, per fi, s’assemblava al que ell recordava.

—Mira! —Va assenyalar a l’interior, on les ombres esborraven les atraccions—. Està tot igual.

—Igual de mort, deus voler dir.

—No és pas mort —em va corregir ofès—. Està adormit.

Em vaig abraçar la bandolera i hi vaig notar el Julius, la meva fura, que se’m regirava contra les costelles, neguitós. Duia aquell sarró a tot arreu, com un escut de roba. Era l’excusa perfecta per tenir les mans lliures per si hi havia res que sortís malament —una hipòtesi que el meu cervell considerava ben possible; o ben probable, més aviat— i al final em tocava córrer, grimpar o fer el ridícul amb eficàcia.

La nit feia flaire d’òxid i de sal. De fusta molla i de lona humida. El parc s’havia dedicat a col·leccionar pols, teranyines i rovell durant el temps que feia que era tancat.

El complex quedava al final d’una carretera que ja no feia servir gairebé ningú. Anys enrere hi passava molta gent, però després de l’accident i que tanquessin el parc, l’herbei i els matolls havien envaït l’asfalt i els vorals havien esdevingut petites jungles.

De dia, amb el sol, les atraccions eren el que eren: una pila de ferralla i de rètols descolorits. De nit es transformaven. Un recull sinistre de cruixits, negror i floridura. Un lloc on, si hi posava prou atenció, encara podia sentir l’eco de les rialles passades. I si hi parava més bé l’orella, escoltava fins i tot els crits de terror i els plors d’aquella nit. Sabia que tot plegat era tan sols la meva imaginació, però tanmateix em va fer sentir estelles de glaç que em resseguien l’espinada de dalt a baix.

—N’estem ben convençuts, que hi hem d’entrar? —vaig preguntar, més que res per omplir el silenci. Perquè no tenia cap més remei.

—És clar! —En Cleo es va tombar cap a mi—. Si no hi entrem, com coi esbrinarem res?

—Bé…, potser podem trobar alguna cosa als arxius. I, a més a més… —vaig allargar la frase mentre el cervell buscava una excusa que no sonés precisament a això: a excusa—. A més a més, hi ha càmeres.

—Càmeres? —En Cleo va esclatar en una riallada—. Clàudia, això fa segles que és tancat. No hi ha cap càmera que funcioni, ara. Aquí només hi ha… —Va obrir els braços—: Res. —Va acotar el cap i va abaixar la veu abans de continuar—. Tot i que sé que hi vaig ser quan encara era viu.

No és que fos gran cosa, però a mi ja em valia. Si en Cleo podia recuperar algun record, potser, de mica en mica, aconseguiríem reconstruir el que li havia passat.

Vaig tancar els dits al voltant del filferro de la tanca i vaig deixar vagarejar la mirada per la penombra que s’hi estenia al darrere.

El pare hauria dit que no era una bona idea. Últimament deia poques coses, gairebé totes amb la veu apagada i el posat cansat.

Em vaig obligar a tirar endavant. Havia de netejar el seu nom. El pare no es mereixia tot allò que li passava, les amenaces, la por. I jo no pensava quedar-me pas de braços plegats.

—Si ens enxampen, a tu no et passarà res. Sobretot perquè no et poden veure. Però a mi em caurà una esbroncada de ca l’ample. Per idiota —vaig dir.

—Estic ben convençut que no ets pas idiota —va dir en Cleo tot seriós.

—Encara ho estic valorant.

L’entrada principal estava vigilada, per això l’havíem descartada.

—Hi havia un accés al darrere, per als empleats! —va exclamar en Cleo amb els ulls ben oberts—. Me’n recordo ben bé… Hi vaig venir amb algú que hi treballava.

—Amb qui?

Va brandar el cap en un intent d’extreure la dada de la memòria.

—No… no ho sé pas —es va rendir al cap d’uns instants.

Vam voltar el parc per fora fins que vam ser a la part del darrere. Allà hi havia l’entrada secundària. Una porta estreta, de metall, amb un rètol mig descolorit que deia «personal».

Vaig estrebar la maneta.

No es va bellugar.

Vaig abaixar la vista i vaig veure el cadenat. Un d’aquells amb rodetes, de combinació.

—És clar —vaig murmurar entre dents—. Evidentment.

En Cleo es va inclinar sobre el cadenat, encuriosit.

—Jo… jo me’n sabia la combinació! —va dir de sobte. Acabava de recuperar un altre record.

—Ah, molt bé… Me la dius? —vaig demanar, tot i que vaig notar que començava a perdre la paciència.

El fantasma va obrir la boca i la va tornar a tancar.

—No recordo quins números eren —va confessar.

Vaig inspirar fins que se’m van omplir els pulmons. A continuació, vaig deixar anar l’aire molt a poc a poc.

—De debò? —vaig respondre. En Cleo va arronsar les espatlles i va serrar els llavis en una disculpa muda—. Em dus fins a la porta secreta del personal per dir-me que no te’n saps la combinació? Doncs haurem de buscar una altra entrada…

—Alto! —em va interrompre—. No me’n recordo, dels números…, però sí de com me’ls vaig aprendre. Era una bestiesa. Un truc de no res.

Em vaig plegar de braços i vaig mirar el cadenat com si el pogués obrir només amb la força de la voluntat.

—Endavant, doncs.

En Cleo va respirar… o va fer el gest de respirar, que era una de les seves manies més desesperants, i va recitar en un murmuri, gairebé com en una cantarella:

—I amb això haig de descobrir la combinació, oi?

Ell va fer que sí amb un somriure d’orella a orella.

—Tampoc no és tan difícil, Claudiona —es va defensar ell.

—Colors al cel… poden ser el blau, el gris, el blanc… —vaig començar a enumerar.

—O poden ser els colors de l’arc de Sant Martí, que, coneixent-me com em conec, jo no me n’hauria anat pas tan lluny com te n’acabes d’anar tu.

—Doncs au, ja tenim dues xifres, el set i el cinc. Perquè els sentits són cinc.

—Planetes que giravolten. Nou —va afegir en Cleo.

—Com que nou? Els planetes són vuit.

En Cleo em va mirar de reüll, com qui no sap què coi t’empesques.

—Els planetes són nou, Clàudia —va dir molt a poc a poc, com si parlés amb algú de tres anys—: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó.

—Plutó no és cap planeta —vaig explicar amb un sospir.

—Però què dius? ES POT SABER QUÈ US ENSENYEN AL COL·LEGI, ARA!? —es va indignar.

—No em facis dir el perquè, però ha passat a ser un planeta nan… Em sembla que ho van decidir el 2006 o per aquella data. Ens ho van explicar a classe.

—Em punxes i no em treus sang. M’has deixat sense paraules. Mort i garratibat… Més mort, vull dir.

—Que sí, que sí —vaig riure—. Que ja ho he entès… Però això que et deia: que els planetes són vuit.

—D’acord, però a la meva època eren nou i a la clau ha de ser un nou, no pas un vuit.

—T’ho compro. I els peus de l’aranya…

—Espero que encara en siguin vuit —em va interrompre en Cleo.

Em vaig posar a riure una altra vegada.

—Sí, sí, tranquil, que encara en són vuit.

—Doncs ja tenim la clau: 7598.

Vam obrir el cadenat i vaig entrar al parc.

No vaig veure un filferro escapçat que hi havia a la reixa i el metall em va rascar el braç. Se’m va escapar un gemec.

En Cleo va travessar la tanca com si no hi fos. Sense esforç. Sense soroll. Sense esgarrinxades. De vegades li tenia tanta enveja que em venien ganes de tirar-li un roc…, i després recordava que ni tan sols el podria encertar.

I, al cap de no res, recordava que era mort i se me n’anava una mica l’enveja.

Algun avantatge havia de tenir ser un fantasma.

—Per aquí —em va indicar, i va assenyalar un camí que jo no hauria vist pas ni que visqués cent mil anys. Per mi tot era negror i ombres.

La lluna era dalt de tot del cel, però els núvols anaven i venien, i cada cop que un en tapava la claror, el parc canviava de forma. De debò. Semblava que les atraccions es moguessin quan no les mirava. Els pals s’inclinaven. Les cadenes i els cables semblaven dits.

—Cleo, para de somriure —li vaig demanar—. Que fa… Com és això que dius? «Caguelis»?

—Cangueli —em va corregir en veu baixa—, però és que… vaig recordant-ho tot. La flaire de crispetes i caramels, l’entrada, la parada del cotó de sucre… Allà —va assenyalar a mà dreta— hi havia una caseta de tiquets. I… i el camí curt per colar-se sense pagar… Abans de descobrir la combinació del cadenat, solia entrar d’estranquis; després ja no, és clar. —Em va mirar, orgullós—. Ho veus, oi? Sempre vaig ser un geni.

—Un geni del crim, sí.

—No era cap crim! Era… —va buscar una definició que li convingués—… era economia adolescent.

—És clar, és clar… Era ben bé això, no sé pas com no se m’havia acudit. —Se’m va escapar un somriure.

Vaig caminar arrapada contra una tanca interior, ajupida per confondre’m amb les ombres.

El parc era ple de sorollets. El vent feia vibrar els cables tibants de les muntanyes russes. Un cartell de «benvinguts» anava donant cops sense parar contra un pal amb un so sec i buit, com d’ossos entrexocant. També vaig veure la casa dels miralls, amb una entrada que semblava una boca famolenca i un rètol on es llegia «atreveix-t’hi si goses».

Tot la mar d’acollidor.

Ens vam endinsar encara més entre les paradetes i les atraccions. Jo mirava d’avançar sense fer soroll i en Cleo, ben bé al contrari: flotava al meu costat i anava assenyalant atraccions amb una alegria encomanadissa que contrastava amb aquell lloc tenebrós.

—Hi vaig venir amb un amic. —Va somriure. Després se li va esborrar el somriure—. No recordo com es deia. Ni tan sols sé quina cara feia…, però em recordo de com vam riure. Que vam xalar com a camells.

I va continuar xerrant i recuperant fragments del passat, com si el parc li anés deixant molletes de pa.

El meu amic es va aturar.

Va ser tan de sobte que, si hagués sigut sòlid, hi hauria ensopegat. No feia ni un segon m’assenyalava la casa dels miralls i ara s’estava allà com un estaquirot, amb el cap decantat. Semblava com si parés l’orella, però no se sentia res. Res que no haguéssim sentit ja, vull dir.

—Què et passa? —vaig xiuxiuejar.

En Cleo va parpellejar, alerta.

—No ho sents? —em va demanar.

Em vaig concentrar: espetecs, vent, el soroll del cartell…, res més.

—No —vaig admetre—. Què és?

—Soroll estàtic —va dir—. Com el que fa la ràdio quan no sintonitza res. I és ben a la vora.

No hi vaig poder fer cap rèplica intel·ligent