Introducció

Roald Dahl

El meu vell amic Alfred Knopf, l’editor americà, home savi i venerable, tenia un germanastre que es deia Edwin. L’Edwin era productor cinematogràfic a Hollywood, i fa una pila de temps, ni més ni menys el 1958, un dia li vaig fer una visita guiada amb el propòsit de fer una sèrie televisiva sobre històries de misteri. Vaig voler precisar que mai no s’havia fet fins aleshores, que hi havia una colla d’històries de misteri de les quals es podia fer una bona selecció i que no costaria gens ni mica trobar-ne un grapat de bona qualitat. Per fer una sèrie d’aquestes característiques només calia disposar de vint-i-quatre contes.

Eddie Knopf s’hi va repensar i, quan en va parlar amb els seus col·laboradors, tots van coincidir que la idea era esplèndida. Es va establir contacte amb Emlyn Williams, que va acceptar el paper d’introductor de cada episodi. La meva tasca bàsica es reduïa, doncs, a cercar vint-i-quatre supercontes de misteri, del primer dels quals —que seria el pilot—, com també d’algun altre, jo escriuria el guió.

Si es jutjava per les aparences, la meva intervenció no semblava gaire onerosa. A la segona meitat del segle xix i a la primera part del xx, les històries de misteri estaven molt de moda. J. M. Barrie n’havia escrites unes quantes. I també Bulwer-Lytton i D. K. Broster i George Eliot i Anatole France i mistress Gas­kell i Théophile Gautier i L. P. Hartley i Nathaniel Hawthorne i Thomas Hardy i Washington Irving i Henry James i Walter de la Mare i Maugham i Maupassant i Poe i Sir Walter Scott i Mark Twain i H. G. Wells i Elizabeth Bowen. Fins i tot Oscar Wilde n’havia escrita una, titulada El fantasma de Canterville. Quins noms més grans, tots aquests! Em vaig posar, doncs, a fer la selecció.

Una de les primeres coses que vaig fer va ser visitar Lady Cinthia Asquith, reconeguda experta en històries de misteri, que havia publicat diferents antologies. Era vella i tota fràgil i em va rebre al llit. Malgrat tot, estava tan desperta com sempre i em va donar molts bons consells pel que fa a la manera d’iniciar la recerca.

Després de fer un seguit de passos, entre els quals figuren diverses visites a la biblioteca del Museu Britànic, vaig poder aplegar gairebé totes les històries de fantasmes que s’havien escrit fins aquell moment. Tenia la casa plena de llibres i de revistes vells, alguns de comprats, altres de manllevats. Em vaig posar a llegir.

Però vaig tenir una sorpresa desagradable: els primers cinquanta contes eren tan dolents que em va costar acabar-los. Eren trivials, estaven mal escrits, no tenien misteri. De fet, el misteri és la qualitat bàsica de qualsevol conte de fantasmes. Ha de fer posar la pell de gallina, ha de pertorbar els pensaments… Les històries que acabava de llegir, però, no provocaven aquests efectes. I algunes de les pitjors havien estat escrites precisament pels escriptors més famosos. Vaig continuar llegint. Em costava de creure que fossin tan dolentes. Malgrat tot, vaig anotar escrupolosament els contes que anava llegint, un per un, en una llibreteta i els vaig atribuir una qualificació. La majoria van ser avaluats amb un zero sobre deu.

Però heus aquí que, tot d’una, va refulgir un estel resplendent en aquell cel ennuvolat: n’havia trobat un de bo. El final d’aquell conte m’havia fet posar la pell de gallina. Es deia «Harry» i n’era l’autora Rosemary Timperley. Aquell fet em va desensopir i em va animar a continuar la recerca.

Encara en vaig llegir cent o més de dolents. I en vaig trobar un altre de bo: «La porta oberta», de Mrs. Oliphant.

Quan ja n’havia llegit cap a la línia de tres-cents, vaig veure que n’havia pogut seleccionar set de bons. No eren gaires, però era un començament. Els set contes, entre els quals figuraven els dos que acabo d’esmentar, l’un de Rosemary Timperley i l’altre de Mrs. Oliphant, eren «El telèfon», de Mary Treadgold; «Més endavant», d’Edith Wharton; «El repòs de la fadrina», de Clemence Dane, i «L’exprés de les quatre quinze», d’Amelia B. Edwards.

De sobte, vaig pensar: «Noi, atura’t un moment!». Què volia dir allò? Totes i cadascuna d’aquelles històries havien estat escrites per dones! Quina cosa tan extraordinària! Ja m’anava a preguntar si perquè una història de fantasmes fos bona havia d’estar escrita per una dona… Potser la dona era una criatura més sensible, en aquell camp tan reduït i delicat, que no l’home? El fet és que ho semblava.

Amb la impressió d’haver fet, potser, un descobriment literari remarcable, vaig continuar la recerca… I, caram!, va resultar que l’altre conte bo que vaig trobar també era escrit per una dona! Es tractava de «Déu vulgui que jegui tranquil·la», de Cynthia Asquith. Allò començava a excitar-me.

Però, ai las!, l’altre conte bo que vaig trobar, i que era excel·lent, havia estat escrit per un home! Era «Camarades», d’A. M. Burrage. Que n’era, de bo! Després d’aquell, en van venir una corrua d’escrits per homes: L. P. Hartley, Dickens, E. F. Benson, John Collier… i tota la resta. Els homes anaven guanyant terreny.

Al capdavall d’aquella sessió maratoniana de lectura, vaig comptar que m’havia llegit set-centes quaranta-nou històries de fantasmes. Després de tanta brossa, estava completament marejat, per bé que, mentre em movia vacil·lant entre els pilots de llibres i revistes, sentia la satisfacció d’haver trobat vint-i-quatre contes veritablement bons i deu més de passadors per a la sèrie televisiva d’Eddie Knopf.

Els escriptors d’històries de fantasmes, finalment, s’havien posat a la mateixa línia de les escriptores, encara que havia estat pels pèls. D’aquelles vint-i-quatre històries —en aquest volum no hi ha prou espai per a totes—, el recompte final mostrava que n’hi havia tretze d’escrites per homes i onze per dones. Aquestes xifres eren d’allò més curioses. Hi ha molta gent que se sent fascinada i perplexa davant la incapacitat de la dona per assolir la cota més alta en dos dels tres camps de la creació considerats més importants: la música i la pintura. Pel que fa a escriure, és tota una altra cosa. D’ençà que les Brönte i Jane Austen van posar peça al teler, de bones novel·listes, n’han sortit a carretades. No passa el mateix, però, en els camps de la música o de la pintura i l’escultura. En tota la història de la música mai no hi ha hagut al món cap compositora que s’hagi acostat al nivell més alt. Tampoc no se’n troba cap en els camps de la pintura i de l’escultura. Potser la pintora més gran que hi hagut mai ha estat Popova, seguida de dues russes més, Gon­charova i Exter. També sonen els noms de Mary Cassatt, Barbara Hepworth i, possiblement, Georgia O’Keefe. Cap, però, no arriba a la sola de la sabata dels grans pintors, des de Dürer a Picasso.

Tornem, però, a les dones com a escriptores. Durant cent trenta anys han estat produint bones novel·les, fins i tot grans novel·les; malgrat tot, les dones no semblen dotades per escriure obres de teatre ni contes de qualitat. Em sembla que mai no hi ha hagut cap dona que hagi escrit una obra de teatre clàssic. I pel que fa als contes…, he de dir que tampoc, que no n’hi ha cap. Estic parlant de grans contes. Dels vint-i-cinc contes més bons que s’hagin escrit mai —si fos possible posar-se d’acord sobre quins són—, segurament n’hi hauria un de Katherine Mansfield, un altre de Willa Cather i un altre de Shirley Jackson. Però no n’hi hauria cap més. La puntuació seria de vint-i-dos a tres a favor dels homes.

Tot i això —i aquí precisament hi ha el fet curiós—, les històries de fantasmes, almenys les que corresponen a la mena d’històries de què estic parlant, són històries curtes. I en aquesta categoria tan particular i tan especial les dones estan molt a prop dels homes, molt més a prop que en el camp de la novel·la, amb una puntuació de tretze a favor dels homes contra onze a favor de les dones. I s’ha de dir que algunes de les millors han estat escrites per dones.

Aleshores, potser hi ha una mica de veritat en aquella teoria que assegura que les dones tenen un instint especial per escriure sobre coses sobrenaturals. Qui podria oblidar aquella meravellosa història de Shirley Jackson, La loteria? Cal admetre que no és una història de misteri, tot i que tracta dels mateixos fets misteriosos i insondables que són habituals en aquestes històries i que ho fa d’una manera que no té parió entre els escriptors barons d’històries curtes.

No tinc cap dubte quant a la posició superior de la dona en una de les facetes més importants de tota la literatura de creació: parlo, naturalment, dels llibres per a infants. Ja pot protestar vostè tant com vulgui quan llegeixi aquesta afirmació, i que consti que no la faig perquè de tant en tant jo també escrigui llibres per a infants, sinó perquè considero realment que aquesta és una de les facetes més importants de la literatura de creació. Totes les altres formes de literatura imaginativa pretenen divertir i entretenir els adults. Els llibres per a infants també poden divertir i entretenir, però aspiren a alguna cosa més: inculcar en el nen l’hàbit de la lectura, ensenyar-li a saber llegir, familiaritzar-lo amb el vocabulari d’una llengua i, avui, fer-li veure que hi ha altres maneres millors de passar el temps que mirant la televisió.

És veritablement escandalosa la manera com es veuen pràcticament ignorats els llibres per a infants per les revistes literàries, pels crítics dels diaris dominicals i pels anomenats estaments literaris. L’atenció màxima es dedica a les biografies, després venen les novel·les per a adults i, en darrer lloc, la poesia. Dels llibres per a infants, només se’n parla de tant en tant. I malgrat tot…, facin-me el favor d’escoltar-me amb una mica d’atenció, els ho prego…, i malgrat tot, facin escriure a un d’aquests escriptors o crítics bufats un llibre per a infants…, estic parlant d’un llibre que enamori una criatura, que recordi tota la seva vida, i veuran com s’estavellen.

Tinc l’absoluta seguretat que és més difícil escriure un llibre per a infants bonic i perdurable que una novel·la per a adults bonica i perdurable. Els motius que m’empenyen a fer una afirmació tan pretensiosa són els següents: quantes novel·les per a adults de les que s’escriuen cada any es llegiran d’aquí a vint anys? Potser mitja dotzena. Quants llibres per a infants dels que s’escriuen cada any es llegiran amb la mateixa avidesa d’aquí a vint anys? Potser només un.

Tal vegada vostè al·legarà que als grans escriptors ni tan sols els passa pel cap escriure llibres per a infants. Però potser s’equivoca. La majoria ho han provat. Fa molt de temps que un editor de Nova York anomenat Crowell Collier va tenir el que se’n diu una idea brillant: va decidir convidar els escriptors en llengua anglesa més celebrats a escriure una història per a infants. L’editorial va decidir temptar-los amb una quantitat de diners important. Els contes serien aplegats en un volum que esdevindria un clàssic.

Les invitacions van circular i, com que la paga era elevada i la tasca relativament curta, tots els escriptors ho van acceptar. Entre ells hi havia grans noms, tinguin-ho present, novel·listes famosos, persones que es podrien qualificar de gegants del món literari. No n’esmentaré els noms, però és ben segur que vostès els coneixerien tots.

Els contes van començar a ploure. Jo els vaig veure tots. Només un escriptor, Robert Graves, tenia alguna idea de com s’havia d’escriure un llibre per a infants. La resta dels contes eren una mena d’anestèsia garantida, amb efectes detectables al cap de dos minuts, per a qualsevol nen malaurat que s’iniciés en la lectura. Eren impublicables. El projecte va ser abandonat i els editors van perdre una quantitat de diners important.

Quan es tracta d’escriure literatura clàssica infantil, les dones passen la mà per la cara als homes. Si són bones quan es tracta d’escriure novel·la, encara ho són més quan s’han d’escriure històries de misteri, però allà on són més bones és en els llibres per a infants. Vegeu El jardí secret, de Frances Hodgson Burnett; Beatrix Potter; Mary Poppins, de P. L. Travers, i Cent un dàlmates, de Dodie Smith; Pippi Calcesllargues, d’Astrid Lindgrin; Els nens del tren, d’E. Nesbit, i Els manllevadors, de Mary Norton, i no sé quants més. Són contes clàssics, i amb això vull dir que gairebé la meitat dels infants entre sis i deu anys dels Estats Units, el Regne Unit, Europa i el Japó els han llegit. I això vol dir molts milions. Gosaria dir que són uns quants mi­lions més que el nombre d’adults avui vius que han llegit, posem per cas, una bona novel·la de Graham Greene o de Nabokov.

L’escriptor d’un llibre clàssic per a infants pot anar a qualsevol escola o a qualsevol casa on hi hagi mainada, a qualsevol país dels que he mencionat, i hi serà ben rebut i reconegut. No estic parlant només de cases de classe mitjana, que són els llocs on es llegeixen bones novel·les, sinó de totes les cases. No hi ha a Londres, a Nova York ni a París cap estament literari que reconegui el poder d’un llibre infantil quan els nens i les nenes se n’enamoren. I si el reconeixen, no ho volen admetre. Generació rere generació, els nens van llegint una vegada i una altra els llibres infantils clàssics, i els mestres de les escoles els tenen a les aules.

M’he anat allunyant de les històries de misteri. Voldria que se’m perdonés, però ja fa temps que volia dir la meva pel que fa als llibres per a infants i, de manera especial, volia pagar un tribut a la participació de les escriptores en la creació de la biblioteca clàssica d’aquest gènere.

Tornem, però, a Eddie Knopf i a la sèrie d’històries de misteri de la televisió. Actualment, la sèrie ha estat oficialment batejada amb el nom d’Històries imprevistes. Van enviar a Califòrnia aquells vint-i-quatre contes que jo havia escollit i els van llegir amb entusiasme. Als magnats del país els va semblar tenir un as a la màniga. Tot el que restava fer eren els films. Era cosa segura. Els qui tallaven el bacallà van considerar que una sèrie d’històries de misteri, presentada a les pantalles de la televisió, d’una costa a l’altra, en hora foscant, quan els carrers són com una gola de llop, faria posar la pell de gallina a tota la nació. Ningú no gosaria, un cop vistes, anar-se’n al llit i apagar el llum. Les velletes que vivien soles serien descobertes l’endemà mortes de por. Les cames dels texans més cepats tremolarien com fulles dins les botes de cuir i, sense pensar-s’hi gaire, descarregarien els sis trets de les pistoles sobre el televisor per tal de silenciar-lo per sempre més. Els infants que miressin les històries tindrien por de la fosca durant la resta de la seva vida.

Els psiquiatres farien negoci. L’Església protestaria. I tothom, cada setmana, miraria el programa. Una perspectiva ben afalagadora…

El primer pas havia de ser l’episodi pilot. Aquest episodi és sempre molt important en qualsevol sèrie. Ha de ser bo, perquè és el capítol que han de veure els caps de les diferents xarxes, les agències publicitàries i els mateixos publicitaris, i, després de veure’l, han d’assenyalar, posant el polze cap amunt o el polze cap avall, si estan disposats o no a esmerçar tots els milions necessaris per fer la sèrie completa. L’episodi pilot revela el clima i la qualitat de la sèrie i dona una idea clara de com seran els altres vint-i-tres.

Per tant, la història que calia filmar havia de ser bona per força. De les vint-i-quatre que jo havia separat, els homes de Califòrnia van seleccionar «Alfred Wadham, el penjat», d’E. F. Benson. Era una bona història i se’n podia treure un bon film.

Jo en vaig escriure el guió. El rodatge es va fer als Elstree Studios i va tenir un director de primera classe i uns actors molt bons, si bé n’he oblidat els noms. Emlyn Williams hi feia una esplèndida introducció parlada i s’hi va incorporar una tonada preliminar realment bona. Quan ja tot estava a punt, el nostre gran episodi pilot —que era bo de veritat— va sortir volant cap a Amèrica, on havia de ser exhibit davant dels poderosos que prendrien les decisions oportunes.

Va ser un desastre. El film era bo, però havíem comès una equivocació terrible: havíem escollit l’única història que cap cadena de televisió americana no gosaria exhibir, ja que tractava de religió, la catòlica romana, i tota la història girava al voltant del fet que un capellà, siguin quines siguin les circumstàncies, mai no ha de revelar a ningú allò que ha sabut a través de la confessió. Alfred Wadham és acusat d’assassinat i està a punt de ser penjat. Malgrat les seves protestes d’innocència, ningú no se’l creu. Però el vespre abans de ser penjat, es presenta un altre home davant del capellà de la presó i li confessa que és ell, i no el pobre Alfred Wadham, el culpable de l’assassinat. El capellà li prega que ho declari públicament, però ell s’hi nega, i, a més, recorda al capellà amb arguments molt convincents que no pot trencar el secret de confessió. El capellà, aleshores, lligat pels vots religiosos, no pot salvar l’home innocent de ser penjat, que, després de ser-ho, sota la forma de fantasma, farà coses terribles al malaurat capellà.

Com poden veure, és una bona història, però era evident que la seva exhibició a la televisió inflamaria els cors de milions de catòlics de tots els Estats Units. Els publicitaris i els directors de les cadenes que van veure l’episodi pilot treien foc pels queixals. Es van negar en rodó a admetre’l i van girar l’esquena a l’esplèndida sèrie d’històries de misteri que ja teníem al pap. Jo encara no he paït aquella bufetada i segurament és per això que no he inclòs Alfred Wadham en aquesta recopilació.

Així doncs, finalment, em vaig quedar amb un coneixement profundíssim de totes les històries de fantasmes del món, però amb res més. Encara conservo les notes que vaig escriure: tres llibretes gruixudes, plenes d’anotacions. Ara, per tant, després de gairebé vint-i-cinc anys, he trobat que podia ser una bona idea fer un llibre amb les millors d’aquelles històries.

Les històries de misteri de bona qualitat, com els llibres infantils de bona qualitat, són molt difícils d’escriure. Jo també n’he escrit i, tot i que ho he estat fent durant quaranta-cinc anys seguits, sempre amb l’esperança d’escriure’n una de decent, mai no ho he aconseguit. Déu sap que ho he provat! Una vegada em vaig pensar que ho havia aconseguit. Era una història titulada actualment «La dispesera». No obstant això, ja acabada, quan la vaig tornar a examinar amb tota cura, vaig veure que no era tan bona com em pensava. No ho havia aconseguit: no havia trobat el secret. En comprovar-ho, en vaig modificar el final i la vaig convertir en una història sense cap misteri.

Les millors històries de fantasmes no tenen fantasmes. Almenys no s’hi veuen. L’única cosa que es veu són els efectes de les seves accions. De tant en tant, se sent que els fantasmes et passen pel costat i et freguen o bé tens consciència de la seva presència per altres mitjans més subtils. Per exemple, la temperatura d’una cambra baixa de pet quan el fantasma està fent-hi de les seves, cosa que va ser demostrada científicament per Harry Price en el seu interessant llibre La casa més visitada pels fantasmes de tot Anglaterra. I quan la història permet que el rector vegi el fantasma, aquest no sembla un fantasma, sinó una persona d’allò més corrent.

Per a mi, una de les històries més convincents del llibre que ara teniu a les mans és la que va escriure un noruec, Jonas Lie. És un conte vertaderament cruel i meravellós, tot i que la traducció el perjudica força. Jonas Lie, que va morir el 1908, és a Noruega un heroi nacional, però gairebé un desconegut més enllà d’aquelles costes. Al saló de casa meva tinc el seu retrat, una magnífica pintura de Heyerdal en la qual l’home va vestit amb un barret negre d’ala ampla i una casaca també negra. Segui allà on segui, em fita sempre a través de les ulleres emmarcades d’acer amb una mirada glaçada i terrible. Sembla el director d’una casa de pompes fúnebres, convençut que tard o d’hora aniràs a raure a les seves mans. Malgrat això, era un escriptor esplèndid i estic ben segur que us sentireu profundament torbats per aquesta història que aquest escriptor va escriure i va titular «L’Elias i el “draug”». I espero que us sentiu igualment torbats per totes les altres històries del llibre, la qual cosa va ser el propòsit que em va guiar a l’hora de seleccionar-les.

Em considero obligat a dir que, d’ençà del 1958, any en què vaig fer la meva primera prospecció en el camp del misteri, he continuat llegint totes les històries noves que m’han caigut a les mans. Puc haver-me’n saltat una o dues, però res del que he vist i ha estat publicat des d’aleshores arriba al llistó que em vaig fixar quan vaig fer la selecció d’aquest llibre.