L'any que et vaig dir adeu

Albert Llimós

Fragment

cap-1

 

El cor bategava amb insistència. Era un retruc feixuc i cansós, esmorteït per l’aire gèlid que li colpejava la cara, un lleu vent tardorenc que calava ben endins. Les cames emulaven el ritme frenètic amb què dansava el seu cos. Tremolava. No només pel fred que li acaronava el rostre, sinó perquè tenia tots els músculs entumits, castigats per la duresa de les darreres hores. Va tancar els ulls tot esperant que l’ansietat es dissipés. Era el primer moment de quietud des de feia molta estona, després d’una llarga marxa per aquelles muntanyes imponents.

La respiració es va anar compassant. Molt lentament. El cos responia o, almenys, començava a donar senyals de fer-ho. Fins al punt que va sentir que estava preparat. Preparat per a una cosa per a la qual mai s’està del tot llest. Va inspirar amb força, omplint els pulmons d’aquell aire fresc, i, a poc a poc, obrí els ulls. Després d’una segona alenada, llarga i sonora, aixecà la vista per contemplar aquell paisatge colpidor. Una terra que era seva. Una terra on havia crescut. Per la qual havia lluitat. Una terra de la qual fugia.

—Adeu.

La basta Cerdanya s’estenia majestuosa davant seu. Al darrere, un futur desconegut. França era el seu nou horitzó, la terra que l’havia d’acollir. Qui sap per quant de temps. A banda i

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos