Els diaris de l'Emma M. Lion 4

Beth Brower

Fragment

cap-2

Persones d’interès
mencionades anteriorment

 

Emma M. Lion – Jo mateixa, òbviament, i reclamo Lapis Lazuli House.

Archibald Flat – Estafador, lladre i mala persona. Tot ell, un flagell per a la humanitat.

Cosina Matilde – Germana gran de l’Archibald. Un autèntic ogre.

Lady Eugenia Spencer – Tia tremenda. Lleial, tot i que gens afectuosa.

Damian Spencer – Cosí gran, actualment amagat al continent.

Arabella Spencer – Deessa divina. Una bellesa radiant. La meva còmplice.

Parian – Ajudant de cambra, majordom, home insuportable i, a sobre, gandul.

Agnes – Minyona, cuinera. Mal pagada. D’opinions peregrines. Escocesa. Un encant.

Niall Pierce – El Llogater. Píram demostrat. Continua envoltat de misteri.

El Jove Hawkes – El «Magnífic Nigel Hawkes». L’insòlit rector de St. Crispian’s.

Duc d’Islington – Crític de mena. Ben instruït, crec.

El Romà – Fantasma resident de St. Crispian’s, a qui encara no he vist en persona.

Mary Bairrage – Companya supervivent de Fortitude, una escola preparatòria per a noies.

Jack Hollingstell – Cosí fingit de la Mary. Mala peça. Li dec dos favors.

Roland Sutherland – Nèmesi de la infantesa convertit en un esplèndid déu Sol.

Saffronia March – Artista i vella amiga. Actualment pinta a Itàlia.

Senyoreta Hunt — Antipàtica. Va a la caça de marit. Té l’ull posat sobre en Roland.

Charles Goddard — Alt i prim com un sant Pau. El meu pretendent no pretès.

Senyor Penury — Banquer molt formal.

Evelyn Stuart – Germà gran d’en Maxwell.

Maxwell Stuart – 31 de gener de 1861 – 27 de juliol de 1880.

1 de setembre

El doctor Fairchild se n’ha anat ara mateix.

Mare meva!

Hem tingut una hora llarga d’espectacle. En Parian ha passat la major part del temps escollint el batí preferit del cosí Archibald (per al seu retorn a El Món dels Vius). Mentrestant, jo he quedat relegada al seu calaix dels mitjons (on residia un parell mític que, segons ell afirmava, serien delicats amb els seus peus). I en Fairchild, per la seva banda, ja tenia prou feina intentant assegurar al meu excèntric cosí que el bastó que havia de fer servir no havia estat manipulat per una tal Emma M. Lion.

Una idea temptadora, pensant-ho bé.

Que encara em tempta.

El cosí Archibald ja torna a caminar i, malauradament, fins i tot pot pujar les escales.

—Dues vegades al dia la primera setmana —li ha prescrit en Fairchild—. La setmana vinent, li aconsello que baixi a fer els àpats al menjador, que faci un passeig curt, tan sols fins al final del carrer. I d’aquí no res ja tornarà a la normalitat. Avui potser hauria de prendre el te a la sala d’estar. Amb un incentiu dolç, per començar. L’ajudo a posar-se dret. Som-hi.

(Que consti que en Parian, l’Agnes i jo ens hem estremit quan l’home ha dit aquestes paraules).

Amb resignació, hem seguit el metge i el cosí Archibald escales avall i cap a la sala d’estar. Un cop acomodat el cosí, tots ens hem retirat.

L’Agnes feia bona cara, però el somriure nostàlgic que tenia quan se n’ha tornat a la cuina per preparar el te de l’Archibald feia pensar que era una reminiscència d’una època passada.

En Fairchild estava impacient per anar-se’n.

—Estic content d’haver-ho solucionat —m’ha dit quan l’he acompanyat a la porta—. Tornaré a veure com està d’aquí a un mes, però la cama del seu cosí s’hauria d’anar curant sense problemes.

M’ha fet un somriure i ha sortit de casa de seguida, abans que un gemec planyívol l’obligués a tornar a entrar.

Un metge molt agradable, en Fairchild. Però tinc la sensació que ha alliberat una cosa horrible al món.

2 de setembre

 

CREC QUE T’HAURIA D’AVISAR.

 

Ai, Déu! De què?

 

ARA QUE HE OBERT UN ESTUDI, TINC PENSAT DONAR L’ADREÇA ALS AMICS, CONEGUTS I CLIENTS.

 

Una cosa tan normal requereix un avís, Pierce?

 

JO CREC QUE SÍ. ARA BÉ, DUBTO DE QUINA ADREÇA HE DE DONAR. «LAPIS LAZULI MINOR», LI DEU CONSTAR AL SERVEI POSTAL DE SA MAJESTAT?

 

Vaja. No hi havia pensat. No n’estic segura. Per què no dones l’adreça de Lapis Lazuli House, i l’Agnes ja et farà passar la correspondència per sota de la porta de l’estudi? No crec pas que això sigui cap molèstia.

 

T’EQUIVOQUES. POT SER UNA GRAN MOLÈSTIA.

 

Ximpleries. Les cartes que arriben en aquesta casa es classifiquen fàcilment a la tauleta del vestíbul. Amb les teves farem el mateix fins que et pugui donar una adreça a part.

 

SI HI INSISTEIXES… TANMATEIX, ET PORTARÉ UN CISTELL.

 

Un cistell?

 

PER POSAR-HI LES MEVES CARTES, SI NO CABEN A LA TAULETA.

 

No crec pas que calgui. Ara bé, porta’m el cistell si així has de dormir una mica més tranquil.

3 de setembre

La Mary, que ha estat terriblement absent les últimes setmanes per culpa d’un excés de feina, tant a causa de la companyia telefònica com del seu professor, aquesta tarda m’ha vingut a veure a Regent’s Park. Feia les passes llargues, senyal que està satisfeta amb com li van les coses a la vida, malgrat el ritme tan accelerat que porta.

Li he preguntat si havia pogut fer res, a part de treballar.

—Sí, sí —m’ha contestat—. En Jack m’ha portat a veure una obra de teatre, a dos museus i a una revista. La senyoreta Lamb té la norma estricta que les inquilines no poden anar a veure revistes. Però ell, vull dir en Jack, va estar tan simpàtic que la dona hi va accedir. Tan bon punt vam ser al carrer, li vaig engegar un calbot i vaig decidir que la propera vegada en Jack li havia de dir que em portava a l’església.

—Potser la senyoreta Lamb et preguntarà pel sermó, si l’hi diu —l’he avisat.

—Tiraré de la frase que sempre tinc de reserva.

—Quina és?

—Pans i peixos, Emma, pans i peixos. Sembles tan beata com la que més, si saps parlar amb autoritat dels pans i els peixos. És una cosa irrefutable.

(No estic segura que això serveixi per a totes les ocasions. Així i tot, quan he arribat a casa, he fet la comprovació pertinent. Efectivament, irrefutable és irrefutable).

—I tu, Emma? —s’ha interessat la Mary—. Has aconseguit alguna cosa destacable?

Jo li he desgranat els actes i successos més rellevants: el ball de Bedford, el sopar de Lady Trewartha, el desafortunat retorn del cosí Archibald a la terra dels vius, etcètera, etcètera.

La Mary ha aplaudit quan esqueia.

—Encara em costa de creure que el teu llogater i l’Islington s’avinguin tant. Tu ho veus normal, en dues subespècies d’homes com ells?

Li he respost adoptant un to com de comèdia fàcil.

—Els rics i titulats sovint teixeixen amistats amb els artistes. Així se senten més interessants. —I tot seguit, com que moltes vegades ser sincera no és una cosa tan terrible, he afegit—: La veritat és que es van avenir força perquè els interessava i, al final, la vetllada va ser memorable. Aquella última hora a la font semblava com si tots tres fóssim amics des de feia qui sap quant temps. Encara que ells dos estan al corrent del que va passar a París, i jo no.

Aquest últim comentari tenia un toc de malícia.

La Mary ha somrigut.

—Emma, has voltat molt amunt i avall —ha dit amb una lluïssor múrria als ulls—, fent tota mena de jocs, endevinalles i divertint-te. Però, si no vaig errada, gairebé a totes les teves cartes des que vas sortir de l’escola fa tres anys sempre et queixaves que no tenies prou temps per estudiar. Ara per fi ets a Londres, i no m’has dit ni una sola paraula del que llegeixes. Per ser una aspirant a dona culta, portes una vida social espaterrant!

Era veritat.

I m’havia tocat el voraviu.

—Tinc un llibre d’assajos d’un estatunidenc que es diu Emerson —m’he defensat—. A més, estudio sentències llatines.

—Com ara?

—Credo quia absurdum.

—Què vol dir això?

—Crec perquè és absurd.

La Mary ha reflexionat sobre aquesta frase durant llargs moments.

—Sí, diria que descriu la teva vida, més o menys —ha dit llavors.

—Veritas —li he respost.

El passeig ha continuat de manera semblant —encara que m’ha prohibit fer servir més sentències llatines— i, mentre rèiem alegrement, hem girat en una cantonada i hem topat amb un bigoti que m’era conegut, i que ha resultat que estava enganxat a la cara del meu banquer, el senyor Penury. El qual anava amb una dona.

Per poc no el reconec, de tan… despreocupat que estava.

No semblava gens un banquer.

(T’hauries de sentir avergonyida, quan veus el teu banquer i en canvi et trobes en un estat de despullament econòmic com el meu?).

Abans que jo pogués sufocar del tot les rialles, m’ha reconegut.

—Ah! Hola, senyoreta Lion. Sembla que gaudeix molt del dia.

—Salutacions, senyor Penury. —Llavors, fent gala de la meva educació excel·lent, he alçat la mà cap a un costat i he dit—: La meva estimada col·lega en totes les coses, la Mary Bairrage.

La Mary ha fet un gran somriure.

—Hola.

—Un plaer —ha respost el senyor Penury—. Permetin-me que els presenti la meva dona, la senyora Rebecca Penury.

La senyora Rebecca Penury era una dona normal i corrent, a primera vista: cabells castanys, ulls marrons i un nas oblidable. Però una segona ullada m’ha revelat que era atractiva, a la seva manera.

—Encantada —ha dit la Mary.

—Com està, senyora Penury? —li he preguntat jo, alhora.

Tanmateix, ella no m’ha contestat. La senyora Penury tan sols s’ha quedat allà quieta, amb un somriure plàcid a la cara i una mirada penetrant. Com si allò fos la cosa més normal del món.

—La meva dona no parla, senyoreta Lion. Ara ja no parla —ha aclarit el senyor Penury.

Ja no?

M’he quedat encuriosida, i se’m notava.

Abans no pogués preguntar si era a causa d’un accident, com ara que unes monges li haguessin tallat la llengua, ella li ha premut el braç i l’home s’ha explicat més.

—Un vespre, després d’un acte social molt exigent, la senyora Penury em va informar que havia parlat durant més de quaranta-cinc anys de la seva vida i que, havent dit tot el que volia dir, trencava amb aquesta institució de soca-rel. Fa prop d’una dècada que està callada, i li va estupendament.

—Genial! —hem cridat la Mary i jo alhora, cosa que ha donat peu a una rialla de tots tres. (La senyora Penury tan sols ha somrigut).

Tot i que no estic segura que jo pogués decidir mai fer el mateix —imagineu-vos, una dona que decideix que no té res més a dir?—, trobo admirable que fos tan decidida. L’hi he dit a la senyora Penury i el somriure se li ha eixamplat. Tot seguit ha premut els dits enguantats sobre el braç del senyor Penury i ha assentit amb el cap.

—Veig que és hora que anem tirant —ha dit llavors el senyor Penury—. Ens veurem d’aquí a dues setmanes, senyoreta Lion. Se’n recorda, oi?

—Com diu?

—Li vaig enviar una nota.

—Temo que no ha arribat a les meves mans.

—Així, aquesta trobada ha estat del tot providencial. La tinc citada per al disset d’aquest mes a les tres —m’ha avisat en Penury—. Donarem una ullada a l’estat dels seus comptes.

—Sí, capità. —I l’he saludat.

No cal dir que l’estat gens ortodox de la senyora Penury ha suscitat una llarga conversa entre la Mary i jo.

—Emma, tu no ho podries fer mai, això —ha proclamat la Mary—. Ni jo tampoc. Totes dues estem massa pendents d’escoltar les nostres opinions.

He fet un esbufec.

4 de setembre

Aquest matí, l’Agnes ha pujat a les golfes força d’hora.

—Senyoreta Lion? —ha dit insegura.

—Sí? —he aconseguit respondre enmig d’un badall.

—Crec que algú li ha deixat una cosa.

—Què vols dir?

—Crec que hauria de venir a mirar-ho.

—Ara?

—Ara, senyoreta.

M’he posat una bata vella i he baixat les escales darrere de l’Agnes, fins a la porta principal.

L’he obert esperant…, bé, no sé el què. L’Agnes estava blanca com un llençol, i tan desconcertada que jo em pensava trobar alguna cosa shakespeariana, com un home amb cap d’ase.

Tot i que allà fora no hi havia res de màgic, el que he vist de fet hauria pogut ser producte de qualsevol somni d’una nit d’estiu.

Repartides pels esglaons, hi havia unes quantes ampolles, totes buides de licor, però que contenien una única flor cada una. Roses d’un to rosat pàl·lid, que s’obrien a la claror del matí.

Dues de les ampolles s’havien tombat. Una havia rodolat fins al carrer.

—És una maledicció, senyoreta? —ha preguntat l’Agnes, neguitosa.

La rialla se m’ha tallat quan he comptat les ampolles, moment en què m’he quedat estranyada.

N’hi havia nou.

Nou ampolles. M’ha semblat més clar que l’aigua que feien referència al sopar de Lady Trewartha.

—Agnes, crec que hem estat beneïdes, per dir-ho d’alguna manera, per Els Deu Rèprobes.

—Els Deu Rèprobes? —ha repetit ella, amb uns ulls com unes taronges—. Què és això?

—Se suposa que les hi han posat aquells que deixen ampolles buides amb flors a la porta. Com que hi ha nou ampolles, estic segura que han estat Els Deu Rèprobes.

—Per què no deu ampolles, doncs?

—Per la senzilla raó que no m’imagino un rector, ni tan sols el nostre, per molt simpàtic que sigui, deixant una ampolla de licor buida a la porta d’una feligresa.

Allò no tenia ni cap ni peus per a l’Agnes, que posava cara llarga mentre recollíem les ampolles i quan hem entrat a la cuina. Hem posat les flors en un gerro que havíem portat de la sala d’esmorzar.

Mentre seleccionàvem les roses i les escapçàvem, li he comentat que potser aniria a veure el meu pobre amic invàlid. (Em referia a en Roland Sutherland del Braç Trencat). I quan ha sentit la paraula «invàlid», l’Agnes ha adoptat una expressió seriosa.

—Faré un pastís per al pobre noi —ha dit.

Em fa l’efecte que s’imagina una situació desesperada, una «petita Dorrit», com la de la novel·la de Charles Dickens, en què jo faig una visita a una família trencada que passa un tràngol. En canvi, la veritat és que el seu humil pastís —que sens dubte li quedarà deliciós— serà per a un dels homes més rics i atractius de tot Londres.

Crec que deixaré que l’Agnes conservi aquestes il·lusions. Si escriu a la seva mare que l’Emma M. Lion visita els indigents, això potser compensarà una mica algunes de les realitats absurdes de la meva vida.

Ah, que bonic! Acaba de caure un pètal de rosa a la pàgina on escric. Posaré una pila de llibres sobre el diari perquè el pètal s’assequi mentre soc fora.

Més tard

Ara torno de casa dels Sutherland, de veure com estava en Roland i el seu braç trencat.

El majordom —després d’agafar-me la targeta i anar-se’n cap a dins— ha tornat i m’ha conduït a un estudi on en Roland estava assegut darrere d’un escriptori formidable, amb un aspecte massa seriós per al seu propi bé.

Quan ha alçat la vista i m’ha vist davant seu, li ha canviat la cara.

—Emma Lion! Veig que no m’has oblidat del tot —ha exclamat.

—Hola, Roland —l’he saludat—. Sembles un home de negocis important. Qualsevol pensaria que no ets tan sols un xicot atractiu i frívol. Que ho sàpigues.

—Els meus assumptes requereixen una certa gestió —ha respost alhora que es posava dret. Encara duia el braç penjat en un cabestrell, però res de la seva persona no indicava que li fes mal.

Tres visques per això.

—Fas molt més bona cara que l’últim dia que et vaig veure —li he dit.

—He evitat tots els parcs i la canalla —m’ha contestat—. I la majordoma m’ha fet prendre un exageració de plats de brou de pollastre. Diu que el brou va bé per curar els ossos, però ja en començo a estar tip.

—Ànima atribolada. Estàs de sort, perquè la meva cuinera ha tingut la gentilesa de preparar un pastís de llimona amb xarop de saüc, que també va bé per curar els ossos, segons totes les dites poc fidedignes. L’he fet portar a la cuina.

L’Agnes ha estat molt considerada, fent el pastís.

—Emma Lion, avicies el teu pitjor enemic de la infantesa.

Sí, és veritat.

Tot i que la bellesa d’en Roland prové de l’Edat d’Or, aquesta tarda la seva pell era d’un to tirant a pàl·lid.

He considerat que l’hi havia de comentar.

—Et veig una mica esblanqueït.

—No he estat esblanqueït ni un sol dia de la meva vida.

—I tant que sí. Quan teníem quinze anys i vas estar a punt de tallar-te el dit en rodó.

S’ha quedat gairebé indignat.

Segurament a causa del gir creatiu que he imprès a la nostra història conjunta.

—Que jo vaig estar a punt de tallar-me el dit en rodó? —ha replicat—. Si no ho recordo malament, eres tu la qui tenia a les mans l’espasa del teu oncle…

—Aquest petit detall no és gaire rellevant, pel que fa a la cara que feies, Roland —he insistit alhora que em treia els guants—. Et va deixar cicatriu?

—Sí, sí. Una feina feta a consciència.

—Diria que hi tinc traça. A ferir fins al punt de deixar cicatriu. En fi, de debò que hauries de prendre una mica el sol. Tens jardí?

—Emma, la Temporada s’ha acabat —ha respost—. Ara ja no tinc ningú a qui impressionar.

—Ni tan sols la senyoreta Hunt?

No m’he pogut estar de dir-l’hi.

No és ben bé veritat.

Suposo que me n’hauria pogut estar.

Però per què?

En Roland ha fet un mig somriure.

—Pel que he sentit dir, la senyoreta Hunt va robar el cor a l’Alphonso Dorring, comte d’Una Cosa o Altra, al sopar de Lady Spencer. Des de llavors, ella i el seu germà s’han traslladat a casa del seu oncle, que és a deu milles de la residència de camp del comte. Ara com ara, no gaudeixo de les seves atencions.

Quin descans!

—Esplèndid! —he contestat—. Vols que prenguem pastís al jardí amb una tassa de te?

I això hem fet.

En Roland i jo ens hem explicat les respectives desventures de l’estiu, i l’he informat que ara estic obligada a eliminar-lo de la meva Llista d’Enemics tan bon punt torni a casa.

—És una llàstima, però com que hem compartit el pastís al teu jardí, ho he de fer.

—Tens una Llista d’Enemics? —m’ha preguntat amb un somriure que li marcava dos clotets.

—No n’hauria de tenir una, tothom? Amb tu a la llista, en tenia quatre, dos i dos. Ara la llista estarà desequilibrada. No quedarà gens elegant. T’hauré de substituir aviat.

—Bé, no t’afanyis a buscar-ne un altre, si ho pots evitar. —En Roland s’ha repenjat al respatller, i ha dit somrient—:

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos