1

Reykjavík, Islàndia

Mai més no existirà la despreocupació, mai més l’alegria, mai més la infantesa. Després d’això, la Katla no serà jove mai més. En el mateix instant en què s’assabenta de la mort de la Soffía, el món se li ensorra.

La història de la seva relació comença amb un tros de regalèssia salada. La Katla té sis anys quan els seus pares es divorcien. Llavors ha de canviar de casa per anar amb la seva mare, i així arriba a l’escola nova a mig curs, quan ja s’han format els grups i les afinitats ja s’han posat de manifest. Amb l’esperança de fer amics, porta a classe un paquet de Dracula Mega, uns caramelets de regalèssia que encanten a tothom.

La Soffía, més llaminera que tímida, és la primera que se li acosta. Accepta un d’aquells caramels, que mossega abans de deixar-s’hi una dent, en concret, una incisiva. Està a punt d’arrencar a plorar, a mig camí entre la sorpresa i l’espant, quan la Katla exclama: «Quina sort! Aquesta nit passarà la fada de les dents i et deixarà diners!». I afegeix, amb disgust, que cap de les seves no vol caure. Per mala sort, encara té totes les dents de llet, i una guardiola desesperadament buida. La Soffía, que és empàtica per naturalesa, té la generositat de proposar-li compartir els guanys, però la Katla té una idea millor: suggereix un estratagema que permetria duplicar-los. Un cop s’embutxaqui les monedes que la fada li deixi, la Soffía agafarà la valuosa incisiva i la deixarà a la Katla. La mare de la Katla, sovint absent i sempre atrafegada, no perdrà el temps inspeccionant-li la boca. Només caldrà ensenyar-li la denteta evitant somriure i ja estarà. En correspondència, la Katla promet compartir totes les dents que li caiguin en un futur: un tracte amb què tothom hi guanya i que obeeix a una lògica implacable, segons assegura, ja que el doble de dents significa el doble de diners. El raonament és brillant, admet la Soffía, admirada davant de tanta audàcia. «Un dia seràs presidenta, com la Vigdís»,[1] li prediu entusiasta.

L’ardit funciona durant un temps, i fins i tot aconsegueix emuladors a la classe, on s’organitza un veritable tràfic, sota la supervisió de la Katla. Però, ai!, la sorprenent acumulació de dents que han caigut al mateix temps desperta les sospites dels pares. El subterfugi queda al descobert i els guanys són confiscats immediatament (o el que en queda, ja que la major part s’ha invertit en la compra de caramels). Per ser la líder del moviment, a la Katla li imposen com a correctiu copiar tres-centes vegades la frase «No faré negocis amb les dents dels meus companys», mentre que la Soffía, apiadant-se de la Katla, li proposa compartir el càstig.

A partir d’aquell dia, els seus destins estan connectats. La Katla i la Soffía creixen com una heura en una paret, amb les tiges indestriablement enllaçades. A l’escola, escullen els mateixos temes, presenten les mateixes exposicions, s’apunten a les mateixes activitats. Porten la mateixa ortodòncia, es contagien de covid alhora; no té res d’estrany, comenten les mares respectives, després que els arribin veus del concurs de petons organitzat per la Katla a l’institut. A setze anys, s’enamoren del mateix noi i decideixen que hi sortiran totes dues, abans de cansar-se’n. En lloc de separar-les, l’experiència les acosta encara més; esdevenen kvidsystur, «germanes de ventre», com es diu aquí per designar dues dones que tenen el mateix amant, una expressió que només existeix en islandès.

La Katla, que ha nascut en una família desestructurada, troba en la Soffía, més que una amiga, una companya de vida i una llar. Durant les absències de la mare, que viatja força a l’estranger, sovint es queda setmanes senceres a casa de la Soffía. A l’estiu, totes dues són acollides a casa dels avis de la Katla, al sud del país; a la granja, passen el temps corrent entre els bens, jugant pels camps de lava i teixint a mitja unes gorres petitetes per als elfs que s’amaguen entre les roques.

Com que totes dues són filles úniques, a catorze anys decideixen adoptar-se. Amb una cerimònia improvisada en un estable, es converteixen oficialment en germanes i juren protegir-se tota la vida. Com a símbol del vincle que les uneix, es cenyeixen al canell un braçalet de llana que elles mateixes han trenat i que prometen reemplaçar cada vegada que es trenqui.

Com sempre passa, en una amistat així sempre sorgeixen entrebancs, ja se sap. Hi ha algunes esgarrinxades, intents d’intrusió de tercers indesitjables, traïcions minúscules que acaben sense conseqüències. De tota manera, la relació resisteix els atacs i el desgast del temps per obra i gràcia d’un subtil equilibri de forces: la dolçor de la Soffía tempera l’energia volcànica de la Katla, que, en compensació, l’esperona i l’encoratja. L’una és moderada i prudent; l’altra, impulsiva i extravertida. Malgrat les diferències, la gent que les envolta coincideix a dir que acaben assemblant-se, i la tria dels mateixos vestits i del mateix tall de cabells contribueixen a aquest efecte.

Quan van a la universitat, s’instal·len juntes al campus, si bé cadascuna segueix el seu camí: la Katla, Sociologia; la Soffía, Ciències de l’Educació. La primera es vol dedicar a la recerca; la segona, a l’ensenyament. Les aspiracions divergeixen, com també els projectes de vida: la Soffía vol formar una família; la Katla creu cegament en la solteria. Valora molt la seva llibertat i diu que el seu tarannà no s’adaptaria a les exigències que tenir parella comporta. La Soffía té por de la soledat; la Katla, en canvi, tremola davant de la dependència afectiva, que aliena i sotmet a parts iguals. Les controvèrsies deixen pas a discussions interminables, en què la Soffía intenta convèncer la seva amiga dels beneficis d’endinsar-se en una relació estable. La Katla no en vol saber res, de cap relació, a banda d’aquella que les uneix. No necessita ningú, tret de la Soffía.

L’única ombra en el quadre d’aquesta amistat idíl·lica es diu Björn. S’ha esmunyit entre totes dues com una engruna enmig de dues dents massa juntes. El van conèixer a l’Iceland Airwaves, el famós festival de música on ell treballava de tècnic. En Björn es va fixar en elles, que feien cua amb altres fans després d’un concert de Sigur Rós. Els va proposar portar-les al backstage per presentar-los els músics. «Una tècnica de seducció ben rudimentària», va opinar la Katla fastiguejada. Tanmateix, l’astúcia va donar fruit: d’ençà d’aquell dia, la Soffía surt amb ell, per a gran desesperació de la Katla, que sent pel noi una antipatia indescriptible. Certament, en Björn és seductor i més aviat cultivat; pot parlar durant hores de l’escena musical islandesa, una de les més dinàmiques del món, a parer seu, però és una mica massa present en la vida de totes dues, per al gust de la Katla. Quan es veuen tots tres, la Katla i en Björn rivalitzen com dos animals enfrontats que es disputen l’atenció de la Soffía. Aquesta última ha pres una decisió i prefereix veure’ls per separat. Queda lluny el temps en què, d’adolescents, les dues amigues compartien el mateix amant. En tot cas, les noies estan d’acord en un punt: encara ha de néixer la persona que les separi.

Aquest matí de juny, la Katla s’ha llevat d’hora per anar a córrer. Ja fa uns quants mesos que s’entrena per a la Midnight Sun Run, la Cursa del Sol de Mitjanit, que se celebrarà durant el solstici d’estiu. En aquesta època de l’any, el sol desapareix només durant tres hores i tenyeix el cel d’una pal·lidesa indefinible abans que el capvespre no es converteixi en aurora. Els dies sense fi, que per a algunes persones són extenuants, a la Katla la carreguen d’una energia estranya. Dorm menys i viu més; té més gana i més ànsia de fer coses. Es lleva dues hores abans que de costum i se’n va a dormir dues hores més tard, una ampliació molt oportuna en període d’exàmens. La Katla sap que aquest temps beneït té un final, que d’aquí a uns mesos el sol cedirà el pas a la foscor, que caldrà tornar a la nit allò que el dia li ha pres; és un ritme bipolar i una ciclotímia climàtica als quals el seu cos i la seva ment s’ajusten amb una exactitud sorprenent.

Com sempre, la Katla surt de l’apartament a l’alba, quan la Soffía encara dorm; que la seva amiga dorm molt és una realitat. És força habitual que la Katla hagi d’entrar a l’habitació per arrencar-la del llit mentre l’alarma del despertador sona. És així: l’una és nocturna, i l’altra, diürna

Mentre corre al voltant del llac Tjörnin, la Katla repassa mentalment els punts clau de la tesina que ha de defensar aquest matí. El tema és La llei de 2017 sobre la igualtat salarial, símbol de l’exemplaritat islandesa. Aquesta exposició validarà el títol de màster, que vol completar amb un doctorat. Els darrers mesos, ha treballat sense descans, sense estalviar ni temps ni energia. Sobre les aigües de l’estany, els xatracs àrtics, els cignes o els ànecs xiuladors l’observen passar. La Katla assaboreix aquesta hora plàcida que cap presència humana no pertorba encara. Quan s’endinsa al parc Hljómskálagarður, reprèn el fil dels seus pensaments. La seva tesina analitza l’aprovació de la llei promulgada el 8 de març de 2017, que obliga les empreses islandeses de més de vint-i-cinc empleats a certificar la perfecta igualtat de salaris entre homes i dones. El text és innovador: ja no correspon a les dones demostrar que guanyen menys diners que els seus col·legues masculins, sinó que pertoca a les empreses certificar que les eventuals diferències de remuneració no tenen a veure amb el gènere. Les que acrediten una paritat real aconsegueixen uns resultats superiors als de les altres, i la Katla no oblidarà sub­ratllar-ho. També recordarà que les empreses que infringeixen la llei s’exposen a sancions importants, una novetat a escala internacional. Islàndia, amb una de les taxes d’ocupació femenina més altes del món, és considerada un model d’igualtat; també és l’indret on la població és més feliç, segons els sondejos, i hi ha estudis que demostren que una societat més igualitària implica una esperança de vida més alta i un nivell econòmic més elevat. La Katla conclourà així la seva dissertació.

A la universitat, la defensa es desenvolupa com en un somni. La Katla respon les preguntes dels professors amb aplom i claredat, i fins i tot hi afegeix un toc d’humor, que sembla captivar tothom. El tribunal la felicita: el màster està aprovat i l’han admesa al doctorat per al curs vinent.

Al vespre, la Katla es reuneix amb la Soffía al Húrra, el seu club preferit, per celebrar el seu èxit. Molts estudiants s’han aplegat als bars de la Laugavegur, l’artèria principal de la ciutat, per a la festa de final de curs. Malgrat l’alegria general, la Katla percep una ombra insòlita als ulls de la Soffía, que li confessa que s’ha barallat amb en Björn arran de les vacances d’estiu. Com cada any, les dues noies havien planejat anar a Vík, a casa dels avis de la Katla, i després fer una volta per la regió. Quan en Björn ho ha sabut, s’ha enfadat, perquè pensava que la Soffía l’acompanyaria al festival de Bræðslan, on ha de treballar al juliol. La Soffía reconeix que el caràcter possessiu d’en Björn comença a amoïnar-la. Al principi de la relació, la Soffía se sentia afalagada amb les mostres d’atenció, que, per error, va interpretar com amor. Ara s’adona que delataven un desig de control, barrejat amb una por a l’abandonament que, segons sembla, no s’apaivaga amb res. La conversa de les dues noies queda interrompuda quan un grup entra al club. Són Landsbjörgers, somriu la Katla en veure’n l’escut de la caçadora. Aquí tothom coneix l’associació dels socorristes, ja que se’n retransmeten les intervencions per televisió quan es produeixen allaus, erupcions i altres catàstrofes naturals, tan freqüents en territori islandès.

«Oblida en Björn, ja veuràs com et trobarem un noi d’“quart d’hora abans de les quatre!”», exclama la Katla tot arrossegant la Soffía cap als socorristes. Li agrada aquesta expressió, que designa la parella d’una nit que es troba just abans que tanquin les discoteques. La

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X